Elisabet II, nou dècades com a icona de la moda

LondresEl febrer del 2008 Domenico Dolce i Stefano Gabbana van causar una petita commoció. No pas en el món de la moda sinó en el de la reialesa britànica, quan van assegurar que la col·lecció prét-à-porter de la tardor-hivern 2008-2009 s’inspirava en la roba que Elisabet II porta quan és a Balmoral, Escòcia: faldilles llargues, caçadores o capes llargues, mocadors per al cap i, esclar, el tartà escocès.

Algú de qui sovint s’ha dit que no li interessa la roba -és un mite- no deixa de ser sorprenent que fos una referència per a dos dels noms del top ten del fashion business. També va ser destacable que, mesos abans, el novembre del 2007, Vogue, la bíblia de la moda juntament amb Harper’s Bazaar, inclogués sa majestat en la llista de les cinquanta dones més glamuroses del món, al costat de Kate Moss i Naomi Campbell. Elisabet II tenia aleshores 81 anys i Vogue deia que l’edat no és cap barrera. I menys si al cap s’hi llueix la corona anglesa.

Altre cop es va recórrer als llocs comuns per fer-ne el comentari a peu de pàgina. Un portaveu del Palau de Buckingham va assegurar a l’agència Reuters que la fita era “un gran compliment”. I hi va afegir: “La reina té un enfocament molt pràctic de la moda i un gran sentit de l’oportunitat”.

I avui, sens dubte, tornarà a exhibir el seu gran sentit de l’ocasió amb motiu dels actes oficials que han de tenir lloc a Windsor per celebrar el seu 90è aniversari.

L’última vegada que el sentit reial de l’ocasió va provocar grans comentaris polítics va ser el maig del 2011. La reina va visitar aleshores la República d’Irlanda, en el primer viatge d’un monarca del Regne Unit al país veí des de la independència, el 1921. En baixar de l’avió, Elisabet II lluïa un abric d’un lluent i esplendorós verd maragda, el color de l’illa, amb un barret del mateix to. El segellament d’una amistat i d’uns vincles indestructibles però plens de sotracs al llarg de la història es refermava amb la diplomàcia del vestit. Impossible que passés desapercebut. La roba sovint diu tant o més que mil discursos.

Discreció precisa

Si el lector es fixa en la imatge que, a l’esquerra, obre aquest text, el sentit de l’ocasió de la reina, en aquell moment encara princesa, ja és ben palès, com correspon a la seva condició. La fotografia perfilada és de l’abril del 1948, i va ser captada durant la cerimònia d’inauguració de l’estàtua en memòria de Franklin Delano Roosevelt, a Londres.

Christian Dior havia trencat un any abans amb la fins llavors tristor de la moda de postguerra, i l’edat d’or de l’alta costura començava a prendre volada a París, amb l’esmentat Dior i l’espanyol Cristóbal Balenciaga al capdavant, els dos innegables mestres del moment i de les dècades següents.

En aquell mateix període, al Regne Unit en destaquen dos més, potser amb menys projecció internacional. Un va ser Norman Hartnell, que va dissenyar el vestit de casament de la princesa Elisabet el 1947 i també el de la coronació, el 1953. L’altra era Hardy Amies, autor de l’abric de faldó llarg que du la princesa a la mencionada foto de l’esquerra. De tall perfecte, és d’una discreció precisa, com mereix la solemne ocasió, a la qual van assistir Churchill, Clement Attlee, primer ministre britànic aleshores, i la vídua de Roosevelt, a més del rei. El barret com a adorn del cap que du la princesa és, tanmateix, discret. I encara hi aporten sobrietat els guants, de Cornelia James, d’un estil amb què, probablement, no l’han vist mai ja com a reina. El bolso d’Ettinger tanca el conjunt. Tot molt mesurat; molt temperat.

Ni a dins ni a fora la reina d’Anglaterra ha fet mai un mal pas pel que fa a la roba, diuen els seus hagiògrafs. Tot i que és cert que sovint ha estat extrema en els colors o amb els accessoris, no sempre ben rebuts per comentaristes especialitzats. Com el barret rosa en forma de casc, i del qual penjaven vint-i-cinc flors fetes en paper, que va lluir el 1977 per al jubileu de plata. Afirmar, doncs, que no s’ha interessat mai per la roba, sabent-se com s’ha sabut al centre de totes les càmeres al llarg de nou dècades d’existència, és, a més d’inexacte, menysvalorar la professionalitat de la reina i la gran rellevància simbòlica de la imatge en la creixent popularitat de la monarquia com a institució; si més no, de la britànica; si més no, la d’aquesta monarca. Hi va contribuir, sigui dit de passada, la càmera de Cecil Beaton, fotògraf de Vogue, que ha retratat durant dècades la reina.

Cinc vestits al dia

De fet, alguna dada desfà possibles equívocs sobre la roba i la reina. La periodista i escriptora especialitzada en moda Jane Eastoe, autora d’un estudi sobre el guarda-roba d’Elisabet II publicat el 2012 amb motiu del jubileu de diamant, escriu que “en la seva primera gira als països de la Commonwealth, de cinc mesos i mig entre finals del 1953 i primers del 1954, duia més de cent vestits” fets a mida per a ella, i encarregats a Hartnell i Amies. Però embolcallar la reina, que potser utilitza quatre o cinc vestits per dia d’acord amb l’agenda que ha d’atendre, no és afer menor. I tractar-la a l’hora de les proves, encara menys. El protocol no s’ha d’abandonar mai. Poc abans de morir, el 2013, Frederick Fox, que va fer més de 350 barrets per al cap reial al llarg de 35 anys, incloent-hi el ben polèmic esmentat del jubileu de plata, explicava en una entrevista per a la BBC que la primera vegada que va assistir Elisabet II per fer-n’hi un Hardy Amies li va fer cinc cèntims de com s’havia de comportar: “No toquis mai la reina, no li facis preguntes i no li donis l’esquena”, em va dir. Quan va arribar el [primer] dia, vaig trobar-la al fons d’una gran habitació. Vaig explicar el que li havia d’explicar, vaig fer el que havia de fer i, a l’hora de marxar, em vaig quedar dret, clavat a terra, sense saber què fer. Vaig pensar que si caminava cap enrere cauria damunt dels mobles. Potser la reina va intuir el meu dilema i aleshores em va donar l’esquena per demanar-li a Bobo sobre algunes sabates específiques, circumstància que em va donar l’oportunitat de retirar-me”.

Bobo és un altre nom imprescindible a l’hora de parlar del guarda-roba de la reina. Es tracta de Margaret Bobo MacDonald, mainadera, ajuda de cambra i confident d’Elisabet II des que era petita fins que el 1993 va morir, amb 89 anys, a les dependències que sempre va ocupar al Palau de Buckingham. Sovint era ella qui resumia als dissenyadors per a què necessitava cada peça.

La periodista Jane Eastoe sosté que “el distintiu estil personal de la reina reflecteix els canvis culturals i socials al llarg de dècades”. Potser sí, tot i que probablement una reina no necessita seguir la moda ni estar a la moda. Això li permet lluir el que ningú més lluiria. I Elisabet II es vesteix amb colors brillants i estampats cridaners, també perquè pugui ser fàcilment detectada en una multitud. Fúcsies, grocs i morats li estan permesos, tons inusuals, que difícilment es posa la resta de la gent. Però la reina té butlla. I amb 90 anys, tot li és permès. L’actual dissenyadora, Angela Kelly, hi contribueix. Avui té el gran repte de sorprendre el món. Si més no, el de la moda. Serà, sens dubte, un dels motius de més comentaris després que, metafòricament, bufi les espelmes.