Dues pageses de Lleida dissenyen la primera granota de treball per a dones

GolmésLa legislació vigent en matèria de seguretat laboral, tant espanyola com europea, descriu com han de ser els equips de protecció individual. Aquesta mateixa normativa precisa que aquests equips hauran de tenir en compte “les condicions anatòmiques i fisiològiques i l'estat de salut del treballador”. Però la realitat no sempre és la mateixa.

“Les lleis preveuen l’ergonomia de la roba i mencionen les necessitats fisiològiques de l’usuari, però no consideren la diversitat de condicions corporals dels sexes, com podria ser la menstruació”, diu Bruna Garreta, experta en estudis socioculturals de gènere que el juny passat va presentar un treball de final de carrera sobre la genealogia femenina i la dificultat històrica de les dones pageses per trobar roba adequada. La seva conclusió? “Cal fer una revisió amb perspectiva de gènere de les dues lleis”, afegeix Garreta.

Mentre aquesta revisió històrica no acaba d’arribar, algú ja s’hi ha avançat a la vida pràctica. Es tracta de dues ramaderes lleidatanes: Sònia Morell, propietària de granges de porcs a Golmés (Pla d’Urgell), i Montse Cardona, agricultora, cuidadora de vaques i amb explotacions porcines i de conills a Olius (Solsonès). En plena pandèmia, totes dues van crear Monoa, la primera marca de l’estat espanyol que confecciona granotes exclusives per a dones. “Hi ha empreses a l’estranger, una a Alemanya i una altra al Canadà, a més d’alguna fàbrica que assegura fer patrons femenins, però res a veure amb la nostra idea”, argumenta Morell.

La singularitat dels seus dissenys es basa, entre altres coses, en la cremallera. N'incorporen una d’horitzontal, entre la cintura i els malucs, que facilita a les dones anar al lavabo sense haver-se de despullar. Però no només això. El seu model de granota subratlla les formes femenines i “defuig el concepte de sac que perjudica la mobilitat de les dones”, diuen les dues empresàries. El patró porta incorporada una goma a la cintura que s’ajusta a les diferents tipologies femenines, estilitza la figura i alhora permet adaptar el tir del pantaló. El coll és camiser amb pic i està forrat amb un color de contrast, igual que el puny, tot ajustable amb xecs metàl·lics.

Els uniformes juguen només amb combinacions de dos colors. Negre i ocre per a les més clàssiques; verd i rosa per a les més atrevides. De les dues combinacions, els colors vius (l’ocre i el rosa) estan situats en punts estratègics (coll, punys i cintura) per evitar alhora l’atenció cap al cul i els pits. “No ens hem d’oblidar que treballem en un sector predominantment masculí”, recorda Morell.

Proves i errors

Les dues ramaderes lleidatanes es coneixen des d’adolescents, quan compartien les aules del col·legi Mater Salvatoris de Lleida. Montse Cardona, que s’ha dedicat sempre al negoci de les granges dels seus besavis, repetia insistentment a la seva amiga el cansament que li suposava vestir-se cada dia amb la granota. “Amb un patronatge sempre masculí, de cremallera vertical i de tipus sac, pràcticament m'obligava a despullar-me per anar al lavabo, m’amagava la figura i em dificultava la mobilitat”, argumenta Cardona.

La seva amiga Sònia, durant molts anys vinculada al sector de la banca i l’administració, l’escoltava sempre amb atenció. Però no va ser fins que ella també va posar-se una d’aquestes granotes a les seves granges de Golmés que van decidir embarcar-se en l’aventura de Monoa.

El procés va ser llarg. A partir d’uns primers esbossos, van tunejar elles mateixes un prototip per tal de buscar una empresa que entengués el que elles estaven buscant.

“Teníem molt clar que volíem fabricar aquí, amb una producció controlada i de proximitat”, expliquen. Van iniciar contactes amb un taller de Lleida que no van fructificar, fins que van topar-se amb les modistes de Sager Gircon, una empresa familiar eminentment femenina de les Masies de Voltregà que des del 1967 produeixen confecció personalitzada per als seus clients. “Des del primer moment hi va haver química amb elles”, assegura Morell.

Després de set prototips i mesos de prova i error, van acabar amb un model definitiu que fa tres anys que comercialitzen amb un èxit inesperat. “Quan vam arrencar va haver-hi un boom de vendes que ens va agafar per sorpresa”, asseguren. La majoria de les clientes són empresàries, no només del sector ramader i agrícola, sinó també artistes i artesanes procedents de la Catalunya Central i de Girona, tot i que també han tingut comandes d’altres parts de l’estat espanyol, des de Múrcia fins a Galícia.

Amb el temps han acabat elaborant models per a infants i, fins i tot, homes. “Hi ha una certa demanda masculina que també busca la comoditat i la qualitat”, argumenten. La granota d’home té el tronc més llarg i una butxaca addicional per diferenciar-se del model femení.

Resultat? Una proposta que val 78 euros, tres vegades més que les granotes més assequibles del mercat. “No són productes que es puguin comparar –subratlla Morell–. És com conduir un Mercedes o un Dacia”. I és que molts pagesos i ramaders, la majoria homes, estan acostumats a utilitzar granotes promocionals que els regalen centrals fruiteres, firmes integradores o cooperatives. Són peces que no tenen gaire durabilitat i que són eminentment rígides. Les de Monoa, segons defensen les seves creadores, estan fetes amb costures reforçades, amb el triple de peces de roba que una de convencional, i amb tela de qualitat, “que aporta una sensació agradable des del primer dia que te la poses”.

Més dubtes que respostes

Bruna Garreta va finalitzar el seu estudi sobre el vestuari laboral de les dones amb molts més dubtes que respostes. Si les dones han estat estretament vinculades al món de la costura, com és que la gran majoria prefereixen comprar la seva pròpia roba a les botigues? Per què el sector de la moda ha estat dominat per empresaris masculins i, fins i tot, dissenyadors?

Durant el seu procés d’investigació, aquesta tècnica de gènere d’Avinyonet del Penedès va analitzar la història de la moda i el disseny. Va entendre que la majoria de les primeres peces destinades a la feina de la dona eren exclusives de l’àmbit domèstic (com el davantal), un fet que fa reflexionar sobre l’autèntica condició laboral de les dones. Va descobrir que Coco Chanel va ser la primera dissenyadora que va reconèixer la necessitat d’impulsar la moda laboral femenina, però a la vegada assumeix que el mercat de la roba, com qualsevol altre sector, s’interessa per la rendibilitat. “Si la majoria d’empreses han estat fins ara dirigides per homes, és natural que no es pensi tant en el mercat laboral femení i en els seus beneficis”.

Garreta anticipa que la creixent pressió social farà que finalment la moda laboral femenina esdevingui important. “La visió de gènere arribarà quan creixin les veus expertes que l’avalin”, conclou.