Les dones (també) van de ventre a la feina

Nova YorkHi havia una vegada una dona que anava regularment de la seva oficina de Manhattan a l’hotel del davant per fer servir el lavabo. Aquesta dona també tenia una amiga, en una altra oficina, que sempre duia a la bossa una capsa de mistos i un pot d’esprairefrescant, dos elements més susceptibles d’activar l’alarma d’incendis que no pas d’eliminar qualsevol rastre de pudor al lavabo públic.

Al seu torn, aquesta amiga tenia una altra amiga, en una altra oficina, que repetidament forçava el cos a anar de ventre tan de pressa, que va acabar tenint un petit problema d’hemorroides. Tal com va descriure a una companya de feina, intentava “deposar a la mateixa velocitat que quan anava a fer pipí”.

Hi ha un llibre per a nens titulat Tots fem caca, que explica que l’acte de defecar és natural i una part saludable de tot el procés de la digestió. Per il·lustrar-ho, mostra una gran varietat de criatures, com gossos, gats, serps, balenes i nens petits que, amb expressió feliç, fan les seves necessitats. Però, ¿endevineu a qui no es veu mai defecant -feliçment o no- al llibre? A les dones.

És possible que visquem en una època en què certs sectors del món empresarial s’intenten adaptar a les necessitats de les dones. Però fins i tot al lloc de treball més progressista del món no és exagerat pensar que podries tenir una executiva empoderada liderant una reunió en un moment i, just després, veure com s’escapoleix al pis de sota per alleujar-se mirant de no aixecar sospites.

Educació primerenca

La vergonya davant l’acte de defecar és real i afecta desproporcionadament les dones, que pateixen taxes més altes de la síndrome de l’intestí irritable i la malaltia inflamatòria intestinal. Les dones no han nascut amb vergonya per anar de ventre, però és una cosa que han après. És una de les premisses del llibre Psychology in the bathroom, escrit pel psicòleg Nicholas Haslam, que analitza com les nenes s’han entrenat per anar al lavabo molt abans que els nens i han après, des d’una edat molt prematura, que han de saber contenir tota aquesta mena de funcions corporals.

Qüestió de gènere?

Esclar que això no vol dir que no pugui passar entre els homes. Un amic que treballa a l’exèrcit fa poc va explicar que sovint es treia l’uniforme militar i se’n posava un altre per poder anar de ventre en una instal·lació diferent de la d’on ell treballava. Tot i això, segons Haslam, que és professor de psicologia a la Universitat de Melbourne, “el lavabo està marcat pel gènere d’una manera fascinant”, i creu que l’aversió de les dones a anar al bany, sobretot en hores de feina, no és del tot infundada: un estudi inèdit que mai es va arribar a publicar, però que esmenta al seu llibre, va detectar que les dones que s’excusaven per anar al lavabo eren avaluades més negativament que les que s’excusaven per anar a fer “feina”, mentre que no hi havia cap diferència en la manera com els participants en l’estudi veien els homes en les dues situacions.

“S’associa les dones amb la puresa”, explica Haslam. “És un doble estàndard aplicat a la higiene i la cortesia, en què el pes recau desproporcionadament sobre les dones perquè estiguin netes, sense pudors i arreglades”. O, tal com li va dir una dona mentre feia l’estudi: “Se suposa que les dones no han d’anar de ventre”.

Segons sembla, al llarg de la història s’han anat adoptant tota mena de formes creatives per evitar esmentar el tema o fins i tot evitar generar cap mena de pudor al lavabo. N’hi ha que tiren la cadena repetidament per dissimular qualsevol so, i n’hi ha que simplement s’aguanten les ganes d’anar al lavabo. Segons una enquesta feta recentment al Canadà, un 71% de les dones asseguraven “fer grans esforços per evitar utilitzar els banys públics”. ¿Encara ens sorprèn sentir que les dones tenen més restrenyiment que els homes?

Des de fa un cert temps, els historiadors han detectat que les instal·lacions públiques han sigut creades i construïdes per homes, i els lavabos no en són una excepció. I a això s’hi ha de sumar que també hi ha raons fisiològiques, en tota aquesta qüestió. Segons un estudi de la gastroenteròloga Robynne Chutkan, tot plegat podria ser més que un fet purament cultural o psicològic, i podria ser físic, perquè hi ha algunes diferències entre els tractes digestius femenins i masculins. Començant per la longitud del còlon, que és molt més llarg en les dones.

Tot i això, es podria invertir a educar les nenes perquè acceptin els seus cossos tal com són, juntament amb totes les olors i sons que l’acompanyen. Perquè, francament, les dones ja tenen prou porqueria contra la qual lluitar.

Copyright The New York Times