"Les dones amb parella tenen menys de dues hores al dia per elles"

Aquest divendres es commemora el Dia Internacional de les Tasques Domèstiques, una jornada que vol visibilitzar l'existent desigualtat entre homes i dones de parelles heterosexuals en aquest camp. Les dades parlen per si soles: segons l'últim estudi de l'Institut Europeu per a la Igualtat de Gènere, el 70% de les hores dedicades a la feina domèstica no remunerada recau en les dones. Demostrar que aquesta diferència tan remarcable explica la manca d'oportunitats femenines en l'àmbit professional és l'objectiu que s'ha fixat la investigadora i activista pro igualtat Laura Sagnier, que ha posat nom a un fenomen que s'intuïa: la desigualtat en parelles heterosexuals de l'estat espanyol i Portugal comença a casa i és aquí on cal combatre-la, a la gènesi.

"Les dones acostumem a carregar una llosa a l'esquena, que són les tasques domèstiques i de criança, que ens priven de tenir les mateixes oportunitats que els homes", explica Sagnier, que ha ideat el concepte llosa de formigó (#losadehormigon) per definir aquest fenomen. En altres paraules: una causa que les dones heterosexuals que viuen en parella no aconsegueixin la igualtat en totes les branques de la vida, especialment la professional, és la sobrecàrrega de feina que fan a casa respecte als homes. Amb la legitimitat que li donen els seus estudis i publicacions, Sagnier suggereix aquest concepte, que l'il·lustrador Javi Royo ha materialitzat en una vinyeta que mostra com els homes no entenen com és que les dones no arriben a tot. "Ho tenen més fàcil, ja que mentre que les dones tenen el doble o el triple de temps ocupat en tasques domèstiques, ells el tenen de temps lliure. D'aquí que l'home arribi molt més fresc a la feina i li sigui més fàcil tenir oportunitats", diu l'experta.

Aquesta llosa de formigó provoca diverses repercussions en les dones més enllà de l'entorn laboral: menys estona per dedicar a l'autocura, menys temps d'oci i amb amistats i la impossibilitat de tenir aficions que repercuteixin en la seva estabilitat física i emocional. A més, a nivell de parella, l'àmbit afectivosexual també se'n ressent, ja que és molt difícil trobar temps.

Per a les dones del seu voltant

Els estudis de Sagnier van començar a partir d'un episodi de burnout. Va arribar un punt en què necessitava aturar-se, parar de la feina i trobar-se. Això va passar en un moment d'èxit, sent directora de la prestigiosa companyia de màrqueting PRM. D'un dia per l'altre va encetar una etapa de dos anys en què va dedicar-se a dues activitats que li venien de gust: apuntar-se a l'escola d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès i fer un estudi sobre la situació de les dones de l'estat espanyol amb les eines que tantes vegades havia usat a la seva empresa.

Amb la intenció que fos útil per a totes les dones del seu voltant –filles, germanes, nebodes i ella mateixa–, Sagnier va assumir les despeses de l'estudi, que s'endinsava en tots els àmbits de la vida de les dones. Volia captar la fotografia exacta de la situació. "No entrava en els meus plans elaborar cap gran teoria", assegura. La investigació va acabar convertida en un llibre: Las mujeres hoy. Cómo son, qué piensan y cómo se sienten las mujeres  (Deusto, 2018). També publicaria Más cansadas que infelices (Paidos, 2018), explicació novel·lada de les conclusions de l'estudi. A partir d'aquests dos llibres i de moltes reflexions, l'autora es va tornar activista: "Abans de fer aquest estudi era de les que pensava que les dones teníem les mateixes oportunitats que els homes. Quan vaig veure els números vaig obrir els ulls", explica.

Però quins són aquests números? La seva primera investigació, el 2015, va concloure que les dones estaven suportant entre el doble i el triple de càrregues familiars que els homes. Les dades eren significatives: suportaven el 67% de les tasques de la casa i el 68% de la cura i educació dels fills. "A escala pràctica això implica que les dones tenen menys de dues hores al dia per a elles en el moment que treballen, viuen en parella i tenen fills. Durant el temps de criança no tenim cap estona per a nosaltres mateixes", explica la investigadora. El 2018 una fundació portuguesa va demanar-li aquest mateix estudi al seu país, i les conclusions van ser similars. Si a l'estat espanyol les dones acumulaven gran part de feina domèstica –el 70%–, a Portugal la dada augmentava fins al 75%. "Veure dos estudis amb mostres tan grans que tenen resultats tan similars, sent de països diferents i amb tres anys de diferència, és estrany i impressionant", afirma l'especialista. L'any passat va tornar a Portugal, aquest cop centrant l'estudi en joves heterosexuals en parella d'entre 15 i 34 anys. Les dones encara fan el 62% de les tasques de la casa i el 70% de la cura i educació dels fills. "Si no ens conscienciem que aquesta llosa és un problema, no només per a la dona, sinó per a la societat en general, ningú farà res per resoldre i canviar la situació", denuncia Sagnier.

Un segle i tres generacions

Les estimacions sobre el futur apunten que no hi haurà un equilibri entre home i dona en parelles heterosexuals fins d'aquí dues o fins i tot tres generacions. Aquesta dada és alarmant, perquè suposaria quasi un centenar d'anys per acabar amb la desigualtat. Per a l'experta, cal "accelerar el procés" pel que fa al repartiment de tasques domèstiques i de criança: "Hem de canviar el ritme perquè estem a un segle de solucionar-ho. Cal que ens saltem generacions per poder acabar abans amb la desigualtat", explica Sagnier. Un primer pas que proposa seria deixar de parlar de termes com conciliació o corresponsabilitat per passar a fer-ho d'equitat en les relacions de parella.

L'objectiu final hauria de ser arribar a fer hegemònic el model de parella equitativa, en què les tasques s'equilibren. Això implica que la balança entre les diverses potes de la vida de cada persona, les diverses unitats de temps (feina de la casa, feina remunerada i atenció dels fills) estigui al màxim d'equilibrada possible. "Són les parelles les que han de decidir com ho fan, i això implica arribar a acords. L'amor és necessari, però no suficient", remarca Sagnier, que aposta per anar més enllà: poder acordar com serà la convivència que es té, i que es tindrà, en parella.