Les dones del mar surten a la superfície

Barcelona"Vaig néixer entre muntons de caixes de peix, aigües i fils", rememora Raquel Llopis, de 54 anys. En fa 40 que ja ajudava a teixir xarxes per anar a pescar, després va estar a la primera promoció de dones que es van formar com a marineres al Grau de Gandia (a la comarca valenciana de la Safor) i ara forma part de "la primera embarcació de pesca tripulada únicament per dones" del País Valencià, explica. Presideix l'Associació Dones de la Mar (Adomar), que agrupa pescadores del Grau de Gandia i de Borriana i és una de les moltes entitats que s'han creat en els últims anys arreu de l'Estat per reivindicar-se, defensar que la pesca també és una opció de feina per a les dones, tenir veu en els àmbits de decisió del sector i reclamar el ple reconeixement de la seva tasca en oficis tradicionals.

Encara hi ha molta gent que se sorprèn quan descobreixen que hi ha dones pescadores. A María Ángeles Cayuela, que és armadora al port d'Almeria i que presideix l'Associació Andalusa de Dones de la Pesca, li va sobtar la reacció que va suscitar en una entrevista. "A Sevilla, una periodista em va dir que això de les dones al mar era nou. Què vol dir nou? La meva àvia i la meva mare ho eren", recalca. Per a la majoria la pesca els ve de tradició familiar, però fins ara no havien fet el pas d'unir-se. "Sempre hi hem sigut, però mai hem tingut la visibilitat que tenim ara, i ho hem d'aprofitar", diu Cayuela, i apunta quin és l'objectiu: "Volem la nostra parcel·la de participació".

Per què no s'han reivindicat abans, si fa tants anys que hi ha dones al mar? "Per desconeixement i conformitat", reflexiona Llopis, per allò de "tota la vida ha sigut així". L'associació andalusa agrupa 175 dones que treballen en el sector de la pesca; la valenciana, una quinzena, i l'Associació Catalana de Dones de la Mar, que presideix Maribel Cera, una seixantena. Les tres entitats van coincidir a principis d'octubre en una jornada inèdita a Barcelona sobre el paper de la dona en la pesca i l'aqüicultura en el Mediterrani occidental. Cera explica que la vinculació de la seva família amb la pesca es remunta a més de 900 anys enrere, i reclama visibilitzar les dones. "El mar no fa distincions ni a homes ni a dones", afirma, si bé elles sempre ho han combinat amb la família. "Ma mare portava les xarxes, els papers, duia el peix a vendre. No sé com s'ho feia", admet.

Oficis tradicionals amb risc de desaparèixer

Una de les principals reivindicacions és el ple reconeixement d'oficis tradicionals que han fet les dones, fins i tot sense remunerar, com el de les xarxaires (que reparen les xarxes de pesca) i el de les poceres al País Valencià (encarregades de múltiples tasques a la llotja, com recollir el peix que arriba de les barques per dur-lo a subhasta). Volen que se les inclogui en el règim especial de treballadors del mar de la Seguretat Social, com era habitual i ja es fa a Euskadi. Flori Balagué és una xarxaire de Sant Carles de la Ràpita (Montsià). "Hem d'estar reconegudes en el sector del mar", reclama, perquè se'ls tinguin en compte afeccions com la síndrome del canal carpià. Amb 14 anys va acabar l'EGB i es va fer aprenent de xarxaire. Des de llavors han passat 30 anys. A Sant Carles n'hi ha quatre d'actives, però no tenen relleu. "Si no reparem els arts de pesca, les barques no poden sortir a pescar", avisa.

Des de la Xarxa Espanyola de Dones del Sector Pesquer, que promou l'Estat, María del Mar Sáez diu que els temps de l'administració són lents, però garanteix que "en poc temps" hi haurà un certificat de professionalitat de les xarxaires. Afegeix que les dones representen més del 35% dels professionals del mar, però històricament han tingut la seva parcel·la. Segons la directora del Museu del Port de Tarragona, Mercè Toldrà, "el mar sempre ha sigut en masculí, perquè sempre ha sigut l'home el que ha anat a la pesca, i la dona ha estat sempre vora mar". "Com diuen les companyes del Serrallo, els barris mariners són un matriarcat", afegeix. La dona només va començar a ser visible i a veure un jornal quan va entrar en la indústria, la conservera o la d'agulles per a les xarxes, o bé va obrir peixateries. La invisibilitat no es limita només a una qüestió de gènere. Barcelona viu d'esquena a la tradició pesquera que queda a la ciutat, però l'armadora Rosa Garcia recorda que de petita el seu pare marxava a pescar i les dones es quedaven a reparar les xarxes. Fa una confessió que mostra com canvien els temps: "No sé ni cosir una xarxa".

Per anar a la mar també s'estudia

Com en la resta d'àmbits rurals, al mar creuen que cal repensar la imatge que se'n té. Llopis considera que cal "canviar el xip", ja que "molta gent es pensava que qui no servia per estudiar anava a la terra o al mar". La pesca ja està plena de treballadors que han estudiat, si bé les dones no han pogut formar-se fins fa poc. El cas més paradigmàtic és el de la Facultat de Nàutica de Barcelona, que aquest any està d'aniversari. "De 250 anys que porta traient gent al mar, són 40 anys d'història per a nosaltres", ressalta la inspectora de Seguretat Marítima Montserrat Romero. No se les va acceptar com a estudiants fins al 1979, i fa menys de 20 anys que van entrar les primeres dones a l'administració marítima, on ja ocupen el 30% de càrrecs tècnics però només el 7% dels de més responsabilitat.

Sigui al mar o a la terra, hi ha un gran ventall de possibilitats per formar-se. Una és l'Escola d'Aqüicultura de Sant Carles de la Ràpita, que és l'única de Catalunya, on es pot cursar un cicle formatiu. Les dones oscil·len entre el 10% i el 36% del total de matrícules en funció de l'any. La cap del departament d'aqüicultura de l'escola, Marta González, insta les noies a inscriure-s'hi, per més que sembli una professió d'homes, i demana al sector que contracti dones. "Entre tots podem feminitzar el mar", subratlla. El director general de Pesca de la Generalitat, Sergi Tudela, demana "recuperar la dimensió marítima" del país, motiu pel qual s'ha dissenyat una estratègia que "no s'entén" sense la iniciativa també de les dones.

Per la seva banda, el president de la Federació Nacional Catalana de Confraries de Pescadors, Antoni Abad, opina que "fa falta l'aportació de la dona en el sector", però aconseguir-ho és cosa de tothom. "O entre tots i totes donem visibilitat a la dona en el nostre món o malauradament no podrà incidir en totes les decisions", diu. De fet, per primer cop en la història hi ha una patrona major en 32 confraries a Catalunya, que és Roser Güell, a l'Escala. Amb la Roser les reunions s'han fet "més temperades". Per això, anima les dones a presentar-se a les eleccions de les confraries de l'any que ve i, d'aquesta manera, ampliar la seva participació, cosa que també pot contribuir a mitigar la falta de relleu generacional.