“El dol no el superes, sinó que el transformes”: eines i lliçons sobre com afrontar la pèrdua

GironaQuè es pot fer quan se’t mor un ésser estimat? Aquesta és la pregunta difícil i espinosa que aquest dijous, 12 de desembre, al Saló de Descans del Teatre Municipal de Girona, han intentat respondre tres professionals especialitzades en tractaments de dol –Natàlia Artigas, Ester Tarragó i Emma Barbesà–, en un debat organitzat per l’ARA i la funerària Àltima. I ho han fet sense eufemismes, tabús ni receptes màgiques, però amb molta experiència i coneixement de causa, oferint claus, eines i lliçons de vida sobre com afrontar el tràngol d’una pèrdua, que tothom, amb més o menys intensitat, ha viscut en algun moment. 

La sessió l’ha moderada Carla Turró, subdirectora del diari, i un dels primers temes que ha posat sobre la taula és la possibilitat de quantificar un temps raonable de durada del dol: “És relatiu, sol durar entre 1 i 3 anys, però no necessàriament; al principi el dolor és molt agut, llavors es va transformant, però cadascú necessita el seu temps i no s’ha de jutjar”, ha explicat Natàlia Artigas, psicòloga especialista en la matèria, i ha afegit: “És com una ferida, que necessita temps per guarir-se, perquè si no, es tornarà a obrir”. I sobre aquesta idea Ester Tarragó, infermera de pal·liatius, ha insistit: “Vivim en la societat de la immediatesa, ens obliguem a estar bé i a estar-ho ara, i no és tant com superes el dol com la manera com hi transites. El dol és com un forat que no desapareix mai, es va fent més petit, però forma part de tu per sempre”. “Es tracta d’intentar transformar el dolor en amor, i això et pot donar un nou significat a la vida”, ha continuat Emma Barbesà, membre de l'associació Servei de Suport al Dol de Girona, ja que "com més fort és el dolor, més fort era l’amor, i si no sentíssim aquest dol, seria pitjor, perquè voldria dir que no hauríem conegut aquella persona".

Aquest tret del dol com un sentiment absolutament personal i incomparable, en què cada història té rostre, noms i cognoms, i cadascú viu a la seva manera, amb els seus tempos i recursos, ha estat una constant al llarg de la xerrada. I, esclar, també són úniques i incommensurables les circumstàncies en què es produeix cada mort, des del traspàs d’una malaltia anunciada fins al xoc d’un accident sobtat, passant per l’estigma incomprensible del suïcidi o la pèrdua perinatal. Per això, al final de la sessió, també hi ha hagut espai perquè el públic pogués compartir amb les professionals preguntes, inquietuds i reflexions de manera sentida, lliure i segura. 

La principal ajuda és l'acompanyament

I partint d’aquesta base que no hi ha fórmules màgiques ni un manual d’instruccions apte per a tothom, què es pot fer per transitar per aquest trasbals? ¿O per ajudar algú que estimes a transitar-hi? Doncs, segons les tres especialistes de la sessió, queda clar que l’acompanyament, la relació i l’acte sanador de compartir el dolor són fonamentals: “És com si estiguessis en una corda fluixa i, per això, és molt important la xarxa de seguretat que et sosté, les persones del teu voltant amb qui pots comptar, que potser no seran els familiars o amics més propers, perquè pateixen massa, sinó que pot ser algú que et sorprèn i et canvia la vida per sempre”, ha manifestat la psicòloga Artigas, que treballa amb grups de suport de dol perinatal. “No hem de minimitzar el malestar d’algú que pateix, hem d’acompanyar-lo, estar al seu costat, ni més endavant ni més enrere”, ha acabat. “Que la persona se senti acompanyada i validada, intentar dir-li les paraules que porta a dins, no negar-li la duresa”, ha repetit Tarragó.

Com afronten el dol els infants?

En dol, com a tot arreu, també hi ha un biaix de gènere, ja que els homes, sota la imatge de mascle dur i fort, són més reticents a acceptar que cal treballar un dol, com si no poguessin plorar i ho haguessin d’aguantar tot: “A les nostres teràpies el 90% són dones, que es mostren més obertes a expressar-se emocionalment”, ha certificat Barbesà. Amb tot, les tres professionals han reconegut també que la tendència va canviant progressivament i el model masclista caduc es va trencant.

Més enllà de les qüestions de gènere, també hi ha diferències a l’hora d’afrontar el dol segons l’edat: “Què se li diu al nen quan mor l’avi o un ésser estimat?”, ha preguntat Carla Turró. Doncs la resposta és clara i concisa: cal explicar-los-ho i fer-los partícips. “Com a pares tenim la responsabilitat de saber respondre les preguntes dels fills sobre la mort. Si els diem coses externes, podem crear conseqüències negatives als infants sobre com perceben la vida i la mort”, ha argumentat Emma Barbesà. I igualment Artigas ha afegit: “Els adults som miralls, els nens són molt savis, i a vegades els volem protegir, excloure i utilitzem eufemismes que encara acaben embolicant més la troca”. 

Recordar la pèrdua en dates assenyalades

Finalment, l’altra gran qüestió, sobretot ara que arriba Nadal, és com celebrar dates assenyalades com aquestes festes, les vacances o els aniversaris quan aquella persona estimada ja no hi és. “Al principi voldries desaparèixer, però proposem construir un Nadal diferent, reunint la família amb alegria, però permetent-nos moments per dedicar al familiar que ja no hi és, amb un brindis, una espelma o un minut de silenci”, ha recomanat Tarragó. “És important fer el que el cos et demana. Són situacions vulnerables, necessitem cuidar-nos, i si una persona un Nadal necessita anar-se'n o honrar el familiar amb un gest, ho ha de poder fer”, ha conclòs Barbesà.