Despullant els grans ídols de la moda (d’aquí i d’allà)

BarcelonaQui rebusqui pels arxius de RTVE trobarà material en blanc i negre d’una desfilada d’alta costura que Paco Rabanne va fer a París el 1966. Va ser la primera i ja el va catapultar a l’èxit pel seu acostament tan innovador a la moda, als materials i al paper que havia de jugar la dona en la societat. Encara no havia esclatat el Maig del 68, però Rabanne ja havia llegit què passava al carrer i, amb el seu peculiar estil futurista, ho va fer pujar a la passarel·la. No en va l’anomenaven el Visionari. Però, més enllà del dissenyador que feia vestits acoblant peces metàl·liques, que va ser pioner a posar banda sonora a les desfilades i a contractar models negres, que llançava perfums mediàtics... qui era Paco Rabanne? Per començar, no era ni el seu nom real, només l’etiqueta darrere la qual s’amagava Francisco Rabaneda Cuervo (Pasaia, 1934), un nen basc que per culpa de la Guerra Civil Espanyola va malviure en camps de refugiats del sud de França i que, contra tot pronòstic, va acabar tocant la glòria a París.

“Més que reivindicar-lo, el que volem és fer un homenatge a Paco Rabanne, un acostament a la seva figura i el seu llegat des del coneixement. Fins ara, hi havia molts relats dispersos i no es donava una dimensió completa del personatge. I això és el que hem volgut fer nosaltres”, explica Pepa G. Ramos, codirectora juntament amb Tirma Pérez de Paco Rabanne. Una vida fuera del patrón (2025). És un dels reclams de la novena edició de Moritz Feed Dog, el festival de documentals de moda que se celebrarà des d'aquest dimecres fins diumenge als cinemes Mooby Bosque de Barcelona. Entre la vintena de títols programats -alguns amb noms tan llaminers com Twiggy, Elsa Schiaparelli, John Galliano i Coperni o que expliquen històries tan fascinants com la de la model i fotògrafa de guerra Lee Miller-, enguany n’hi ha tres de factura estatal: el de Paco Rabanne, un altre sobre Adolfo Domínguez i un tercer que radiografia el model de negoci de la moda espanyola.

Una tònica que ja va començar en edicions anteriors, quan es van estrenar en aquest mateix festival títols com OSO (2019), sobre la nissaga dels joiers manresans Tous; Mi última condena. Ana de Pombo (2023), sobre la polifacètica càntabra que va arribar a ser la mà dreta de Coco Chanel, i Fashion vs. Words (2023) i Fashion vs. Music (2024), amb direcció creativa del barceloní Josep Abril. ¿És un indicador del moment dolç que viu aquest gènere audiovisual a l’estat espanyol? “La moda i els seus processos creatius interessen cada cop més i, per sort, al nostre país hi ha molts bons dissenyadors. També hi ajuda que les plataformes i les televisions apostin per la moda, que a banda de ser un art també explica com som. Això fa que aquestes històries puguin arribar a un públic molt més ampli”, argumenta Ramos, que posa com a exemple l’exitosa sèrie sobre Cristóbal Balenciaga, un altre basc que va fer fortuna a París.

Posar fil a l’agulla

Per reconstruir la història de Rabanne, Ramos i Pérez van haver de basar-se en fons documentals i testimonis, tot i que van tenir el privilegi de parlar telefònicament amb l’afamat dissenyador en un parell d’ocasions. “Podríem dir que aquesta va ser l’única entrevista que Paco va concedir en els darrers vint anys. Des de l’any 2000, vivia retirat en una casa que tenia a la Bretanya. No es considerava misantrop, però li costava molt establir relacions amb la gent, fins i tot amb el seu cercle més íntim. Pensa que a Julien Dossena -l’actual director creatiu de Rabanne, una empresa propietat del grup Puig- ni tan sols el va arribar a conèixer. Era una persona molt espiritual i en els darrers temps només volia resar i dibuixar”, assegura Ramos. Malauradament, Paco Rabanne va morir el 3 de febrer del 2023, a punt de fer els 89 anys, quan s’estava enllestint el documental que ara li ret homenatge.

A diferència de Ramos i Pérez, Adriana Domínguez -filla d’Adolfo Domínguez i des del 2020 presidenta executiva de la companyia que porta el nom del seu pare- ho ha tingut tot més a l'abast. Almenys com a directora del documental Adolfo Domínguez. El eco de otras voces (2024), un retrat íntim sobre la figura paterna i el paper important que el negoci familiar va tenir en la Transició espanyola. Domínguez va ser qui va encunyar la mítica frase "l'arruga és bella" amb què va seduir una nova generació de dones assedegades de canvis estètics i socials. Adriana, formada com a actriu al prestigiós The Actors Studio de Nova York, dirigeix la seva opera prima resseguint les llums i ombres d’Adolfo Domínguez, l’home, i també d’Adolfo Domínguez, la marca. I ho fa de manera poètica, alternant imatges de desfilades, paisatges gallecs, l’incendi que va patir la fàbrica, moments familiars... Un joc visual metafòric per deixar anar una pregunta crucial: “Papá, ¿crees que ha valido la pena?”

Tampoc és cap sorpresa que Adriana Domínguez, pel càrrec directiu que té a la companyia familiar, sigui una de les entrevistades a Coordenadas. Pasado, presente y futuro de la moda española (2024), un documental de títol eloqüent que ha dirigit la barcelonina Pilar Riaño, directora i fundadora de Modaes, la plataforma líder en informació econòmica del sector. “Acabem de complir quinze anys i per celebrar-ho hem fet aquest documental per donar resposta a una pregunta: ¿hi ha un model espanyol dins la moda? Hem entrevistat una trentena d’alts directius i propietaris d’empreses molt diferents -Desigual, Tous, Roberto Verino, El Ganso, Munich, Nude Project...- i hem pogut treure'n diverses conclusions, però una és que la moda espanyola reflecteix com és la societat espanyola”, assegura Riaño. Potser perquè la moda es converteix en moda quan sap llegir què passa al carrer i tant el cas de Paco Rabanne com el d’Adolfo Domínguez en són un bon exemple. Busqueu-los a la gran pantalla.