El desgel entre Chenoa i Bisbal (i l'erupció de Rosa)

BarcelonaPer sort o per desgràcia 'Operación Truinfo' és tele a banda de música. Per això, ahir, del concert que tanta nostàlgia va despertar era impossible fer-ne una lectura únicament musical o d'espectacle. Hi havia molta més tela per tallar sobre l'escenari del Palau Sant Jordi. Una tela marinera emocional que era gairebé més important que la musical. Perquè no només estàvem veient com n'havien après aquells 16 concursants del primer 'talent' amb cara i ulls d'Espanya. Perquè allí tancats, potser el que menys van aprendre va ser a cantar. La gran lliçó va ser saber gestionar l'èxit i, en alguns casos, fins i tot aprendre de què anava la vida. Vam veure com 16 jovenets es feien adults en 3 mesos. D'aquí, l'èxit de llavors. I d'aquí, l'èxit d'ara.

Desenes de persones han fet cua durant dies per veure el concert d''O.T. El reencuentro' des de primera fila. Tots tenen records particulars i vivències molt personals respecte del programaUna festa d'amics. Al llarg de 28 cançons i 2 hores de xou, vam veure com aquells joves il·lusionats de quan Espanya encara 'iba bien' es retrobaven i convertien l'espectacle en una reunió d'amics. Per a ells i per a molts de nosaltres. Perquè amb l'excusa del concert vam ser molts els que vam aprofitar per parlar amb persones amb les quals la vida ens deixa molt poques oportunitats de veure'ns des de fa massa temps. Allò era una festa d'aniversari, el ball de després d'un casament, un Cap d'Any amb la colla. Un moment feliç i despreocupat, en definitiva, del qual molta gent tenia ganes de ser-ne partícip. Llavors i ara. No voldria passar-me d'ensucrat. El format no és perfecte i crítiques encertades no n'han faltat durant aquests 15 anys. Sobretot després que baixés el suflé. Però el que va fer que funcionés va ser res més que això. Va ser un moment feliç compartit.

Finalment, Rosa. Un dels grans canvis ressenyables per als que vam trepitjar el Sant Jordi el 2002 per veure aquells aspirants a artistes és Rosa. Rosa López. Llavors, 'Rosa de España'. Qui no recorda la seva permanent cara de circumstàncies? De no gaudir mai del tot. De sempre estar patint una mica. Ella ho ha dit molts cops. "M'agradaria tornar a viure-ho per gaudir-ne". Ahir, per fi, Rosa ho va fer. Quin goig veure-la desenfrenada gaudint i fent-nos gaudir de les seves qualitats vocals sense que res li fes ombra. El duet de 'Vivir lo nuestro' amb Bisbal va ser de traca. O el de 'Santo, santo', amb Manu Tenorio. O el de 'Sueña', apoteòsic, amb Chenoa. O també, per fi, gaudint del 'Europe's living a celebration' que va defensar a Eurovisió. Ja li tocava. Que com va explicar a l'ARA el 2013, ja ha patit prou. Era la persona menys preparada psicològicament d'Espanya per viure l'èxit que li va tocar viure. I se n'ha sortit amb molt d'esforç. Visca ella.

Trauma generacional superat. Cada generació té el seu trauma. Uns, que Marco busqués la seva mare amb l'única ajuda d'un mico –que a sobre es deia Amedio– i els altres –els que fa 15 anys érem adolescents–, que Chenoa i David Bisbal visquessin una Edat del Gel arran de la seva ruptura sentimental. Un tall en sec que no els va permetre gaudir del meravellós moment de fortuna personal i professional que van viure a l'acadèmia d''O.T.' i que va durar 3 anys, en total. Feia 12 anys que no es veien. Bàsicament, perquè ell sempre fugia perquè es devia sentir culpable, imagino. Ahir van cantar 'Escondidos' i el públic no va haver d'aguantar un número fred i de tràmit. Bisbal va fer el que havia de fer, i abans d'entonar la frase final de la cançó –"mientras hacemos el amor"– es va disculpar implícitament pels danys causats. "Vull dir-te, Chenoa, Laura, que sempre t'he tingut molt d'afecte. I que te'n tinc i te'n tindré. Ha estat un privilegi cantar amb tu. Que ho sàpiga la gent", va ser la frase que va pronunciar el d'Almeria, cosa que va ser abastament aplaudida.

El fet de no poder-se mirar als ulls quan deien "hacemos el amor", els caps reposant l'un sobre l'altre, les mirades tendres... Tot això ho deixo a judici de vostès, que sabran endevinar si és cert allò que diuen que on hi va haver foc queden brases. Jo dono el trauma mediàtic –i, en mi, per conseqüència, personal– per superat. Que també ja tocava.

Ara podríem entrar en allò que Verónica mai serà com Kylie Minogue ni Naïm Thomas serà mai com Bruno Mars. O que Bustamante patia un poc mentre cantava per un principi de pneumònia que va tenir fa uns dies. O que Bisbal anava més ben vestit que la resta per allò de deixar clar qui és qui. Però ves quina tonteria. Ahir, a ells això no semblava que els importés gaire. Ens ha d'importar a nosaltres si a ells, que són qui més s'hi juguen, tant els fa? Jo prefereixo quedar-me amb el fet que durant aquests 15 anys realment n'han après i que, per tant, l'espectacle va ser molt millor que aleshores. Què volen que els digui. Jo, un cop cada 15 anys, em prenc un respir i em quedo amb el més positiu.

I si, jo també crec que Bisbal li va fer una petita 'cobra' a Chenoa quan ella li anava fer un petonet afectuós pel que havia dit davant de tot el món. Però ell no li va permetre segellar el moment com Déu mana. Es miri des de l'angle que es miri és ell qui decideix que s'acaba el moment; abans que ella. És a dir, com a mínim, hi va haver 'cobra' conceptual. Però jutgin vostès mateixos. Aquí tenen el vídeo del davant i també el del darrere.