Descobrint els escenaris de la Guerra de Successió

BarcelonaLa mort sense descendència de Carles II, últim rei de la dinastia dels Àustria a Espanya, el 1700, va ser el desencadenant d’un conflicte internacional que a Espanya es va viure com una guerra civil. En el seu testament designava com a hereu Felip d’Anjou, net de Lluís XIV de França, però la decisió comportava un problema d’equilibri territorial que va derivar en un conflicte bèl·lic entre les potències europees, de manera que la Gran Aliança de la Haia–-formada per Holanda, Anglaterra i l’Imperi austríac– va declarar la guerra a França i Espanya. El bàndol dels aliats o austriacistes apostava per l’arxiduc Carles d’Àustria com a successor de la monarquia hispànica, mentre que els borbònics defensaven els drets de Felip V. Començava la Guerra de Successió, que es va desenvolupar entre 1702 i 1715.

Com explica Joaquim Albareda, director de l’Institut d’Història Jaume Vicens Vives i catedràtic d'història moderna de la UPF, parlem "d’una guerra internacional que no només es lliura a Europa, sinó també a Amèrica. I té una doble motivació. La primera i més important és la disputa del mercat dels territoris americans, i la segona és la lluita entre les dinasties que entren en escena". I precisa que també "és una guerra civil en clau hispànica, perquè es confronten dos models polítics i econòmics molt clars que s’adhereixen a cadascuna de les dinasties. A Castella, en general, veuen en els Borbons de França el camí a seguir pel que fa a una organització territorial més uniformitzada i amb una economia més mercantilista i dirigida per l’estat. En canvi, els territoris de la corona d’Aragó, majoritàriament, veuen en els Àustries el camí políticament idoni, amb un manteniment del parlamentarisme, i en els holandesos i anglesos el camí econòmic a imitar, amb un comerç més lliure que impulsa la manufactura pròpia". En resum, se sumen objectius polítics i econòmics, tot i que "el factor dinàstic també mobilitzava la gent, perquè la lleialtat a les dinasties estava força arrelada a la població". Ara bé, reconeix que quan l’arxiduc Carles deixa Catalunya i marxa perquè el fan emperador, els catalans es queden sols i alguna cosa canvia; "és un moment en què Catalunya es governa i es defensa com una república, i el discurs polític deixa el rei en segon terme i passa a parlar de la defensa de la pàtria. Hi ha una canvi de discurs molt republicà, de resistència o morir, i que passa sempre per la defensa de les constitucions".

Albareda destaca que va ser una guerra molt important i les xifres ho demostren. Hi van morir prop d’un milió dues-centes cinquanta mil persones "i si parlem d’exèrcits, en el cas de França es van arribar a mobilitzar 300.000 soldats". "Tot plegat va ser un autèntic desastre en termes humans i econòmics". Després de gairebé una dècada d’enfrontaments, Catalunya, Cardona, i Mallorca van ser els últims reductes on es va defensar l’austriacisme, tot i que el vencedor ja s’havia decidit molt abans. "A finals de 1710, els britànics van negociar secretament amb França i van arribar a un acord que s’acabarà aprovant amb el Tractat d’Utrecht el 1713. Són uns anys en què continua la guerra però ja estava tot decidit. "Les converses de pau d’Utrecht són un acte molt teatral però el cert és que les coses importants per als interessos d’uns i altres ja estaven resoltes", recorda Joaquim Albareda, autor, juntament amb Joan Esculies, de La guerra de 1714 (La butxaca), un llibre essencial per entendre el conflicte. I destaca que, en el cas dels catalans, "la cosa es resol de manera vergonyosa perquè es diu que Felip V reconeixeria els privilegis dels catalans com reconeixia els dels seus súbdits, quan en realitat els castellans no tenien privilegis. Per tant, se’ls estava sotmetent, però els anglesos es van donar per satisfets amb aquesta frase que és la que consta en els acords. Certament, la Guerra de Successió marca un abans i un després en la història de Catalunya".

Si us ve de gust recórrer alguns dels principals escenaris d’aquest episodi històric, us destaquem alguns dels llocs de referència.

Seu Vella de Lleida

Sens dubte, l’espai més emblemàtic de la capital del Segrià. La capitulació, el 12 de novembre de 1707, de la ciutat de Lleida davant les tropes borbòniques va tenir lloc després de dos mesos de setge. Assumida la rendició, la ciutat va patir una repressió terrible i els civils es van dirigir al castell cercant la protecció de les tropes aliades. La ciutat evacuada va ser saquejada i alguns dels seus habitants, refugiats al Convent del Roser, van ser assassinats. Durant el conflicte, la nau central de l’aleshores catedral de Lleida s’havia convertit en un hospital de sang i amb l’ocupació, les autoritats borbòniques van convertir la Seu Vella en presó i posteriorment, a partir de 1749, en caserna. Els caps de setmana i festius es fan visites guiades al conjunt monumental.

Universitat de Cervera

Acabada la Guerra de Successió, Felip V va accedir a la proposta dels comuns de Cervera de tenir una universitat a la ciutat i en va signar el decret d’erecció l’11 de maig de 1717. Així, la Universitat de Cervera esdevé l’únic centre d’estudis superiors de Catalunya després d’haver estat suprimides les sis universitats existents fins aleshores. La Universitat de Cervera és una de les obres més monumentals de l’arquitectura civil catalana de tot el segle XVIII, amb un conjunt que s’organitza al voltant de dos patis separats per la capella o paranimf. Hi destaquen les dues façanes: l’exterior està presidida per una imatge de la Immaculada Concepció rematada per una corona de bronze, símbol de la fundació reial, i la interior mostra un frontó representant la Saviesa, a més de dos campanars rematats per àligues. El moment de màxima esplendor correspon al final del segle XVIII, quan tenia uns 2.000 alumnes. S’hi fan visites concertades.

Castell de Cardona

Un dels grans símbols de la resistència dels seguidors de l’arxiduc Carles, ja que va ser l'últim indret a rendir-se davant les tropes borbòniques. Entre els diferents esdeveniments que van succeir a Cardona durant la Guerra de Successió destaquen tres episodis per la seva magnitud: el setge dels mesos de novembre i desembre de 1711, les batalles d’agost i octubre de 1713 i la capitulació definitiva del castell, el 18 de setembre de 1714, una setmana més tard que la de Barcelona i quan tot el país ja estava controlat per l’exèrcit borbònic. Un espai carregat d’història ja que, des del segle IX, el castell i la col·legiata de Sant Vicenç, joia del romànic llombard català, dominen la comarca i controlen les salines. Durant l’edat mitjana va ser la residència dels senyors de Cardona, a qui es coneixia com els Reis sense Corona. S’ofereixen dues visites guiades, una per al públic general i una de teatralitzada adreçada més al públic familiar, que us permetran reviure els setges i batalles que durant segles ha suportat el castell.

Castell de Talamanca

La importància estratègica del castell de Talamanca durant la Guerra de Successió es va evidenciar amb la batalla que hi va tenir lloc l’agost de 1714, on es va viure l'última victòria de l’exèrcit català. El castell va ser desmantellat gairebé del tot al finalitzar la guerra en compliment de les ordres d'enderrocament dictades per Felip V contra els castells i cases fortes catalanes que havien donat suport al bàndol contrari, amb la voluntat d’esborrar els records de les victòries austriacistes. Passada la guerra, aprofitant les restes antigues, el castell va ser reconstruït com a casal fortificat pels marquesos de Castellbell, per això també se’l coneix com a a Casal dels Marquesos. L'Ajuntament de Talamanca ofereix visites guiades al castell.

Torre de defensa de la Manresana (els Prats de Rei)

La torre circular de la Manresana, únic element que resta de l’antic castell medieval de frontera ubicat al terme municipal dels Prats de Rei, va ser l’escenari d’una important batalla de la Guerra de Successió. La torre va esdevenir l’observatori estratègic del comandament aliat, mentre les tropes borbòniques s’ubicaven entre Calaf i Sant Martí de Sesgueioles, formant un front que encerclava els Prats de Rei. Des de la Torre, el comandant Guido von Starhemberg va dirigir les tropes austriacistes en la seva victòria contra els borbònics. Tot i que és de visita lliure, també s’hi fan visites concertades.

Ermita de Sant Sebastià (Vic)

Aquí es va signar el 17 de maig de 1705 el Pacte dels Vigatans, segons el qual set prohoms de la localitat donaven suport explícit a la causa austriacista en contra de Felip V i se sumaven a la guerra per protegir els drets i els privilegis polítics catalans. Vigatans, precisament, és el sobrenom que van acabar rebent els partidaris austriacistes d’arreu de Catalunya, mentre que els partidaris borbònics van rebre el malnom de botiflers. L’Ermita està situada en un dels espais més privilegiats de la Plana de Vic, a 770 d’altitud, des d’on ofereix unes magnífiques vistes panoràmiques de les serralades del Montseny, les Guilleries, el Collsacabra o el Pirineu.

Fortificació de Castellciutat (la Seu d’Urgell)

El castell va protegir un dels passos d’entrada a Catalunya des del nord, evitant l’accés de les tropes franceses aliades del bàndol borbònic i mantenint les defenses catalanes al Pirineu. Durant la Guerra de Successió es va mantenir fidel a l’arxiduc Carles sota el comandament del general Moragues, governador militar de la fortalesa entre el 1707 i el 1713, any de la seva capitulació. L’any 1715, un cop acabada la guerra, Moragues va ser executat a Barcelona. Van penjar el seu cap dins una gàbia i el van mantenir a la vista pública durant més de dotze anys. Es poden visitar la Torre de Solsona i la Torre Blanca, fortificacions avançades del conjunt fortificat de Castellciutat. Pel que fa al castell, les antigues estructures formen part avui d’un complex hoteler.

Ruïnes del Born (Barcelona)

A la ciutat de Barcelona, un espai imprescindible per rememorar la Guerra de Successió és el Born, Centre de Cultura i Memòria. Les intervencions arqueològiques efectuades dins del recinte de l’antic mercat del Born han fet possible conèixer amb detall un fragment de la trama urbana de Barcelona, que, juntament amb la gran quantitat de documentació conservada, els testaments dels veïns de la zona i els inventaris corresponents a moltes de les llars aparegudes, permet entendre com es va viure aquell període. Aleshores, a Barcelona, hi vivien poc més de 38.000 persones, en una societat connectada amb el món gràcies a una forta activitat comercial. Entre 1691 i 1714, els seus ciutadans van haver de viure en guerra, i després de la derrota, res va tornar a ser igual. Les exposicions i les visites guiades que es programen regularment són un imprescindible per conèixer com era aquella Barcelona. Altres punts d’interès a Barcelona són el Monument al general Moragues, el baluard del migdia, el Pla de Palau, Santa Maria del Mar, el Fossar de les Moreres, la Ciutadella o el Castell de Montjuïc.

Cases de Rafael Casanova (Moià i Sant Boi de Llobregat)

En aquesta antiga casa pairal moianesa hi va néixer Rafael Casanova i Comes al voltant de 1660, que va ser nomenat conseller en cap de Barcelona el 30 de novembre de 1713, ja amb la ciutat assetjada pels borbònics. Actiu en la defensa de la ciutat, el dia 11 de setembre de 1714 va ser ferit de bala i per evitar-li la repressió, se’l va fer passar per mort i se’l va traslladar a la casa pairal dels seus sogres a Sant Boi de Llobregat, Can Barraquer, on es va refugiar. Va morir el 3 de març de 1743 i va ser enterrat a la capella de la Pietat de l’església parroquial de Sant Boi de Llobregat. La casa de Moià és avui el Museu Rafael Casanova, mentre que Can Barraquer és la seu del Museu de Sant Boi.