(Des)vestint Picasso i Miró

BarcelonaParís. Gener del 1928. Pablo Picasso s’encaterina d’una joveneta que s’està emprovant barrets a les Galeries Lafayette. És Marie-Thérèse Walker, que poc temps després va convertir-se en musa i amant del pintor malagueny mentre aquest encara estava casat amb la ballarina russa Olga Koklova. El coup de fou amb Walker també es faria extensible als barrets, un accessori que va conrear obsessivament fins al final de la seva carrera. Ho testifiquen retrats de Marie-Thérèse i la petita Maya, així com de les dones que van succeir-la en una vida sentimental intensa: Dora Maar, Françoise Gilot –amb qui va tenir la Paloma– i Jacqueline Roque, segona esposa i última companya de Picasso.

El barret també va ser una peça molt present en l’armari del pintor malagueny més enllà de les samarretes marineres, els polos, els pantalons tartan i les jaquetes amples. Picasso es va deixar fotografiar amb gorres, barrets de palla, monteras de torero i, fins i tot, barretines. Així ho explica el comissari Josep Casamartina a Chapeau! De Casas i Picasso a Balenciaga i Pertegaz (Triangle, 2021), un llibre on recorre la presència dels barrets en l’art del segle XX, centrant-se en la seva figura i en l’àmbit català. La bohèmia de Picasso, però, era calculada: al llarg de 16 anys el seu sastre de confiança, l’italià Michel Sapone, li va arribar a confeccionar un centenar de jaquetes i el doble de pantalons (entre els quals, uns de ratlles que eren una picada d’ullet a un autoretrat del pintor francès Gustave Coubert) a banda de peces més especials com una camisa d’estil cubista, un vestit de dos peces de vellut i un kilt escocès.

“Era un home molt presumit i tremendament educat. Triava amb molta cura les seves corbates, la roba... Quan visitàvem Picasso era cridanera la diferència entre la descuidada extravagància d’aquest i el cuidat aspecte del Joan”. En aquests termes parlava Pilar Juncosa del seu marit, el pintor Joan Miró, en una entrevista publicada a La Vanguardia el 1992, nou anys després de la mort del pintor català (Picasso, en canvi, li recriminava al seu amic que a les seves trobades sempre hi acudís amb la mateixa dona). La coqueteria de Miró és llegendària. Fins i tot en va deixar constància l’escriptor Josep Pla: “Anava molt ben vestit, semblava que sortia de la capsa. No crec que hi hagués a Montparnasse un artista que posés tanta cura en la presentació externa i en la indumentària”.

De la mà del barretaire barceloní Joan Prats, Miró va descobrir la Sastreria Queralt de Reus, que visitava cada cop que anava de vacances al mas familiar de Mont-Roig. L’estreta relació entre el pintor i els Queralt està documentada des dels anys cinquanta en les cartes que s’enviaven i on el primer els detallava els encàrrecs per a cada temporada: “Un vestit esport d'estiu, una americana blava esport. Els botons llisos, sense dibuixos i folrats de roba”. Els elegants vestits d'home de la Sastreria Queralt els combinava amb les camises que li feien a Bel y Cía 1842, un establiment del passeig de Gràcia que encara resisteix. I és que la consagració internacional de Miró l’obligava a viatjar molt i, per tant, a vestir-se millor que mai.

Picasso i Miró van practicar dos estils indumentaris oposats, però pensats al mil·límetre. Ambdós eren molt conscients de la imatge que projectaven i de la importància que tenia en la repercussió de la seva pròpia obra. Un Picasso d’edat avançada va ser capaç de posar a la seva casa-estudi de Canes lluint un jersei blau cel, una corbata rosa, uns pantalons vermells brillants, unes sabates bicolor i un abric enorme de pell d’ovella. O, directament, fer-ho en calçotets. Era l’home de les mil identitats. Un jove Miró també va ser capaç d’aparèixer vestit d’esmòquing al cafè parisenc on es reunien els artistes catalans. Un surrealista d’etiqueta? Ell mateix va defensar aquesta controvertida elecció estilística en una carta escrita el 1925 al seu amic el crític d’art Sebastià Gasch: “Sempre serà més revoltant un home vestit d’esmòquing fent o dient coses agressives”. Era la identitat feta senyor.

D’escenaris i estampats

Més enllà de la cura per la seva pròpia aparença, tant Picasso com Miró van treballar en el camp de la indumentària, però sempre per encàrrec. El primer va dissenyar l’escenografia i el vestuari de Parade (1917), en col·laboració amb el seu col·lega italià Giacomo Balla, i també de Tricorne-El barret de tres pics (1919), dues obres de la companyia dels Ballets Russos de Serguei Diàguilev. La nit de l’estrena parisenca de Parade, Picasso va conèixer la dissenyadora Coco Chanel, amb qui va col·laborar a Antígona (1922) i de qui Olga Koklova –llavors la seva parella– es va fer bona clienta. Tampoc és casualitat que el perfum Chanel N.5, que es va presentar un any abans, tingués un flascó d’inspiració cubista. La primera col·laboració teatral de Miró també va venir de la mà de Diàguilev, per a qui va fer els decorats del ballet Romeo i Julieta (1926) en col·laboració amb l’artista Marx Ernst i, sis anys més tard, va encarregar-se de l’escenografia i el vestuari del ballet Jeux d’enfants. Cap al final de la seva vida, el pintor català també va implicar-se en el muntatge de Mori el Merma (1978) del grup de teatre La Claca, i els va dissenyar decorats, màscares i putxinel·lis.

After total war can come total living. La societat nord-americana dels anys cinquanta va abanderar aquest lema per tal d’esborrar el malson de la Segona Guerra Mundial. Nova York s’havia convertit en l’epicentre de l’art contemporani i tothom estava disposat a treure’n rèdit comercial. La tardor del 1955, al Museu de Brooklyn es va inaugurar Modern Master Prints, una mostra de teixits de Fuller Fabrics dissenyats per grans pintors com Marc Chagall i Fernand Léger, però també Picasso i Miró. En aquest procés creatiu l’empresa tèxtil i els artistes van treballar braç a braç per tal que el disseny final fos un reflex de la seva tècnica i la seva paleta de colors. I és així com una primavera picassiana i unes dones i ocells mironians van convertir-se en un teixit de cotó per confeccionar vestits o bé decorar la llar.

Aquesta idea de reclutar artistes per estampar tèxtils també va fer forat a Europa. A Zuric, la prestigiosa firma Abraham proveïa de teixits luxosos les cases d’alta costura de París: Balenciaga, Dior, Yves Saint Laurent... El director creatiu Gustave Zemsteg –un home culte i col·leccionista d’art– va convèncer els seus amics Chagall i Miró de fer-li dissenys. Però molt abans que diversos motius del pintor català es brodessin en colors sobre una seda caríssima d’Abraham –que acabaria usant Givenchy en un disseny del 1971–, el seus quadres ja treien el cap a les revistes de moda. Així ho demostra una coneguda fotografia publicada en un número del Women’s Wear Daily del 1939: la model-esfinx posa amb un vestit de nit de Balenciaga just al davant d’un Miró de gran format. Precisament, ell fou l’escollit –via Galerie Maeght– per dissenyar la coberta del catàleg d’El mundo de Balenciaga (1974), la primera exposició pòstuma dedicada al dissenyador basc i que és el millor resum d’aquesta excelsa fusió entre moda i art.

De la pista a la passarel·la

Ahir i avui, els ecos picassians i mironians encara ressonen. Rebobinem fins a les Olímpiades de Barcelona 92 i ens plantem a la final de bàsquet que va guanyar el Dream Team calçant unes Air Jordan inspirades en l’escultura Dona i ocell de Miró. Un tresor de col·leccionista.

Si avancem fins a les desfilades de la darrera dècada, abunden les referències a l’heterogènia obra de Picasso: des de les ceràmiques que van inspirar els jerseis de punt de Jil Sander fins als retrats cubistes que el duet Viktor&Rolf va reinterpretar en l’espectacular xou d’alta costura de la primavera/estiu del 2016.

Això sense oblidar els homenatges que li han fet grans noms de la moda com Moschino, Schiaparelli, Alaïa... Les pinzellades de l’univers Miró també han tenyit col·leccions de Lisa Perry i Céline, mentre que la marca catalana Joidart ha materialitzat la seva admiració en una línia de joies emmarcada sota el seu cognom en la qual abunden cercles, estrelles i colors primaris.