Una icona britànica que s’adapta al segle XXI

LondresMoqueta i roure, vellut als seients, les diferents tonalitats del color ambre de la cervesa, pale ale o bitter ; el negre de la Guinness; el bonic disseny de les plaques que identifiquen les aixetes de baquelita dels barrils amb una marca concreta, penombra als vespres; la barra, de vegades una illa flotant en mig de la sala o una península ancorada a la paret plena de fars i ampolles; remor de conversa i necessitat de baixar escales entortolligades i travessar dues o tres portes abans d’arribar al lavabo… Lord Palmeston, Almiral Hardy, The Spaniards Inn, The Trafalgar Tavern, The Mayflower, The World’s End o, per què no, The Queen Vic, el pub de la sèrie Gent del barri …

Característiques essencials i noms -alguns- de gran ressonància, elements imprescindibles que s’associen a una icona de la vida britànica tan accentuada com la reina, els Beatles, Old Trafford o el Big Ben. És el que en Mark, mànager del Mirth, Marvel and Maud, establiment de l’est de Londres obert el desembre del 2015 en un històric cinema modernista de la ciutat, anomena la “cultura del pub, la història dels pubs”. Hi hauria d’afegir també la indústria, que ocupa 870.000 persones al Regne Unit, escampades en 52.091 locals i 1.239 fàbriques de cervesa, segons l’associació professional.

Però lamentablement, o només com a signe dels temps, la cultura del pub del segle XXI no té res a veure amb l’imaginari fixat, per bé que alguns fidels s’entestin a preservar-lo. El gran responsable de tal idealització és George Orwell, l’autor d’Homenatge a Catalunya, 1984 o Rebel·lió a la granja, per esmentar algunes de les seves obres.

El febrer del 1946, tot just ha fet setanta anys, Orwell va publicar un famós article, l’últim a The Evening Standard, en què exposava la visió del perfecte pub, situat “a només dos minuts d’una parada d’autobús, però en un carrer lateral al qual borratxos i esvalotadors no arriben mai, ni tan sols les nits dels dissabtes”. Orwell el va anomenar Moon Under Water. En un Londres que es refeia de la Segona Guerra Mundial, no n’hi havia cap, amb aquest nom. Amb el temps, sí. L’imaginat per l’escriptor tenia llar de foc encesa sempre a l’hivern, era prou tranquil per parlar, sense música, el bàrman coneixia els parroquians, s’hi venien cigarretes i tabac de pipa, segells i aspirines, servien menjars al migdia però només entrepans al vespre, tenia un jardí espaiós per a les criatures i oferien cervesa negra ben cremosa, de barril, servida en gerres de peltre o tasses de porcellana, mai de vidre, poc menys que un sacrilegi.

Brogit insuportable

Tot això ha desaparegut pràcticament. O quasi. Fins i tot en alguns dels pubs esmentats al principi, i en la immensa majoria del país, hi ha música o pantalles de televisió o màquines electròniques o wi-fi o tot a la vegada: brogit insuportable. I el menjar, a més, no té ni pare ni mare però es fa pagar com si sortís de la Guia Michelin.

Però el que no desapareix, com diu Martin Hillier, apòstol de la revolució dels micropubs, “és el gust per servir la cervesa en condicions” i la necessitat de demanar-se si, tot plegat, es fa bé. Perquè, periòdicament, en especial quan l’aniversari de la publicació de l’article d’Orwell coincideix amb una data rodona, els britànics senten la necessitat de preguntar-se, a través d’enquestes o articles als diaris o entrevistes i converses a la ràdio, sobre el negoci: una altra manera d’interrogar-se sobre ells mateixos i sobre els canvis que ha viscut el país. I és que els pubs són -o eren- les esglésies laiques més visitades del país.

Els canvis s’aprecien molt a través dels locals. L’anomenada revolució dels micropubs n’és un. La lidera Martin Hillier, que el 2005 es va cansar de beure cervesa “en condicions de tot a cent” i després que una companyia de pubs l’obligués a marxar d’on s’havia establert en primer lloc, en va obrir un altre, The Butcher’s Arms, al poblet de Herne (Kent), al sud-oest d’Anglaterra. Ara hi ha una associació que aplega 165 locals semblants. Són petits, sovint només una habitació de quinze o vint metres quadrats, antigues carnisseries, barberies o el que sigui. Bàsicament serveixen cervesa de barril, no pas les embotellades tipus lager, amb massa gas i molt suaus per al tast dels amants de la matèria. S’hi va a beure i a xerrar; no pas a veure esports; res d’escoltar música, res de jugar. S’associen al micropub les microfàbriques de cervesa -oficialment n’hi ha una, però d’altres, d’independents i locals, també se’n podrien considerar- que distribueixen el seu producte en exclusiva als micros, per bé que les fàbriques mitjanes independents, moltes a l’est de Londres, el distribueixen pels voltants.

Un altre tipus de pubs alternatius als de les cadenes tradicionals -en mans de grans cerveseres o també de fons d’inversió-, o que fins i tot en formen part però que són dirigits per mànagers molt joves, són els que es poden anomenar hipster pubs. No es defineixen tant pel local sinó per la clientela: joves professionals, amb fills o amb ganes de tenir-ne, amb gossos o amb ganes de tenir-ne, connectats 24 hores al dia, que fan vida local però que treballen globalment, sovint des de casa. I amb recursos per pagar per una pinta tres o quatre lliures i per un fish and chips o un Sunday roast entre quinze i vint. I fer-ho cada cap de setmana.

Aquest univers pot arribar a cotes superiors quan davant de pub hi penja l’etiqueta gastro. L’altra revolució, més antiga, els gastropubs. A The Eagle at Farringdon, a quinze minuts a peu de l’estació de King’s Cross, va començar tot. Si, acabin com acabin, quaranta anys de pertinença del Regne Unit a la Unió Europea s’han notat en alguna cosa és en el menjar, a més d’en la quantitat de londoners que hi ha a la ciutat que han nascut fora del Regne Unit (un de cada vuit). Primer va ser el de les excolònies i ara el del Mediterrani. Pubs diferents per a sectes diferents. Conviuen i evolucionen. Els pubs del segle XX esdevenen hubs del XXI. Però els últims mohicans segueixen a peu de barra i de birra fins a l’última campanada.