David Loy: a la recerca d’un budisme actual

BarcelonaRotund, el filòsof Slavoj Zizek afirma: “El budisme occidental s’està convertint en la ideologia dominant del capitalisme global, perquè la seva actitud meditativa constitueix la manera més eficient de participar en la dinàmica capitalista, al mateix temps que conserva l’aparença de salut mental. Et capacita per participar plenament en el ritme frenètic del joc capitalista i, a la vegada, en posar èmfasi en la pau del jo interior -on et pots retirar quan vulguis-, et manté amb la idea que, en realitat, no entres en aquest joc”.

De totes les crítiques que rep el budisme i, per extensió, les tradicions espirituals i religioses, potser les d’aquesta mena siguin les més incisives, perquè es fan ressò d’unes circumstàncies concretes cada vegada més paleses en l’anomenat Occident. “¿Es convertirà en el principal rol del budisme, del tot desculturalitzat i destradicionalitzat i orientat exclusivament cap a l’individu, de la mateixa manera que ha passat amb el ioga?”, es pregunta el professor i mestre zen nord-americà David Loy. Per respondre a aquest i altres desafiaments amb què es troba el budisme en l’actualitat, Loy ens presenta el seu últim llibre (publicat en castellà per l’editorial Kairós amb el títol d’ Un nuevo sendero budista ), una bona argumentació que no defuig les ambigüitats i tergiversacions de la seva tradició.

Un dels grans reptes és sortir de la comercialització còmplice amb la mercantilització del món que s’empara en aquesta mena de budisme d’autoajuda i margina el budisme socialment compromès. És a dir, realça aquelles pràctiques ancorades en l’àmbit d’un jo personal mentre que oblida i descarta un budisme profund que assoleix transcendir l’àmbit individual i entén que tot és relació. O, en altres paraules, que no pot haver-hi curació individual possible en un entorn devastat.

Per a David Loy, els perills d’aquesta proliferació malentesa són notables: “Després d’un programa d’atenció plena - mindfulness -, els treballadors d’una empresa poden sentir que el seu estrès, la seva infelicitat i els seus dubtes són totalment autoconstruïts. Una formació així promou una acceptació tàcita de l’ statu quo i esdevé un mitjà instrumental per mantenir l’atenció centrada en finalitats institucionals”. “Quan la meditació mindfulness es fragmenta d’aquesta manera -prossegueix Loy- reorienta la pràctica cap a les necessitats de l’empresa en lloc d’estimular una reflexió crítica sobre les causes del nostre patiment, o dukkha, col·lectiu, social”.

Combatre el patiment

El terme dukkha és central en el budisme i significa patiment, també el generat per l’ansietat i la insatisfacció. Si el budisme es proposa com una via per pal·liar aquest dukkha, apropiar-nos de la seva saviesa mil·lenària i convertir-la en una eina al servei d’uns interessos privats implica no haver entès una de les màximes del budisme: el benestar dels altres no pot separar-se del benestar propi. Així, el dukkha no només no desapareix, sinó que prolifera. “En el món dels negocis -explica Loy-, la meditació mindfulness es ven sovint com un mètode per a l’autorrealització personal, un parèntesi en les dures proves de la vida empresarial. Si bé aquesta orientació individualista i consumista de la pràctica pot resultar efectiva per a l’autopreservació i el progrés propi, és impotent per mitigar les causes del dukkha col·lectiu i empresarial”. Com recorden Jeremy Carrette i Richard King al llibre Selling spirituality, citat per Loy, “l’explotació del poder transformador de les disciplines espirituals tradicionals reorienta els seus objectius fonamentals per donar lloc a la productivitat, l’eficiència en la feina i l’acumulació de beneficis com a nous objectius”. El colofó a aquesta autocrítica del que ha esdevingut una part del budisme dessubstancialitzat el posa Loy amb aquesta senzilla frase: “Prestar atenció sense jutjar pot acabar racionalitzant i justificant un entorn gens fàcil. Acceptar i adaptar-se a les coses tal com són de vegades és savi, però no sempre”.

Consciència social

Després d’aquest necessari toc d’alerta al mar cada vegada més oceànic de l’autoajuda, David Loy fa un pas més per recordar-nos que l’alliberament espiritual i el sentit de responsabilitat pel que succeeix al món no es poden dissociar. “Si despertar implica transcendir aquest món de patiment, podem ignorar els seus problemes, ja que estem destinats a un lloc millor. Si el camí budista és una teràpia psicològica, podem continuar centrant l’atenció en les pròpies neurosis individuals. Però tots dos enfocaments pressuposen i reforcen la falsa il·lusió -que és l’arrel de la nostra insatisfacció- que cadascú està essencialment separat dels altres i, per tant, pot ser indiferent al que els passi i al món en general”, escriu aquest mestre zen. Trobar maneres de contrarestar el dukkha, aquest patiment que inclou també l’ansietat i la insatisfacció permanent -tan pròpies del nostre temps-, sense diferenciar ja el fet individual o col·lectiu, implica treballar per transformar les institucions i fer-les socialment més justes però, com insisteix Loy, això, per si mateix, mai serà suficient si a la vegada no ens transformem també nosaltres mateixos: “Senzillament, no podem pensar que la manera de solucionar els nostres problemes és canviar les institucions mentre no fem res per treballar problemes més profunds com la cobdícia, l’agressivitat destructora i l’engany”.

Aquesta tasca constructiva a tots nivells ens porta a concloure, diu David Loy, que el budisme modern està obrint noves perspectives i possibilitats que ens desafien a transformar-nos a nosaltres i a les nostres societats perquè arribin a ser més justes socialment i més sostenibles ecològicament. Això sí, una tasca conjunta en què el budisme no té l’exclusiva ni l’única veritat, sinó que es posa al servei -com la resta de les tradicions espirituals- d’un ésser humà necessitat, més que mai, d’uns paràmetres que l’ajudin a disminuir el greuge ecològic i social que ha generat.