David Delfín, l''enfant terrible' que va revolucionar les passarel·les

BarcelonaUn enfant terrible és un geni precoç d’idees brillants, que manté un esperit rebel amb creacions que ofereixen una visió rupturista del que està establert i és convencional. En l’àmbit internacional, Jean-Paul Gaultier, John Galliano o Alexander McQueen han estat titllats com a tals, però no cal anar tan lluny per trobar provocadors del fil i de l’agulla. Des d'aquest dissabte, la Fundació Rocamora, al barri del Putxet de Barcelona, acull gràcies al fons de la Fundació Antoni de Montpalau els models més representatius dels enfants terribles de la moda espanyola. Se centra principalment en l’obra de David Delfín, en el que suposa una revisió única a Catalunya del dissenyador malagueny que va revolucionar les passarel·les de principis d'aquest segle. “Va ser un personatge de culte, tant pel seu llegat artístic com pel seu rerefons personal”, resumeix Josep Casamartina, historiador i crític de l’art i de la moda, director de la Fundació Antoni de Montpalau. David Delfín va ser un pioner a l'hora d'apostar pel gènere fluid, la cultura del jo i unes performances artístiques que li permetien expressar l'univers íntim.  

L’art com a motor creatiu

Els orígens de Diego David Domínguez González estan lligats a l’art. L’any 1999 David Delfín i l’actor Pepón Nieto van fer un homenatge al polifacètic creador Joseph Beuys, customitzant peces militars de segona mà amb creus de feltre, paraules i frases en alemany pintades amb la mà esquerra. D’aquí sorgia la seva característica tipografia. La marca Davidelfín va néixer l’any 2001, juntament amb els germans Postigo i Bimba Bosé, musa del dissenyador, com un projecte multidisciplinari: “David Delfín va crear un univers propi que el connectava amb l’art contemporani i, sense voler fer art, el traslladava a la moda de forma intuïtiva”, explica Casamartina. El seu debut com a dissenyador va ser a la passarel·la Circuit de Barcelona.

Però l’esclat vindria un any més tard, a la Cibeles de Madrid amb la col·lecció Cours des Miracles (2002), inspirada en pel·lícules de Luis Buñuel, com Viridiana i Belle de Jour, i Lars von Trier, Dancer in the Dark i el quadre Els amants de René Magritte, on apareixen dos enamorats encaputxats fent-se un petó.

Provocació sí, però amb un motiu

Sobre la passarel·la, el còctel creatiu d’aquestes referències artístiques es va traduir amb models de rostre tapat, sogues al coll, rosaris de fusta i peces de seda que contrastaven amb altres fetes amb benes sanitàries. El públic, animat per la premsa, es va escandalitzar. “Aquesta desfilada va coincidir amb la guerra d’Afganistan i es va malinterpretar el missatge transgressor”, reconeix Ismael Núñez Muñoz conservador de la Fundació Antoni de Montpalau. L’allau de crítiques, però, no van ser obstacle perquè la firma guanyés el 2003 el guardó a la millor col·lecció i, més tard, el Premio Nacional de Diseño de Moda. Embolcallat en aquesta aura de creador proscrit, David Delfín va portar als límits la seva creativitat. La descodificació del gènere, la desconstrucció de les siluetes, els enganys visuals, el poder del missatge per remoure consciències: “Cada home mata el que estima”, diu un jersei negre seu, amb aquesta cita d’Oscar Wilde. El dissenyador va quedar absorbit dins la seva pròpia obra. “Tot el que ha fet té una història emotiva al darrere, no hi ha res deixat a l’atzar”, afegeix Núñez. David Delfín va seguir desfilant a Madrid i a Nova York, embolcallat de la seva tribu, que es convertirien en els seus millors ambaixadors. Bimba Bosé va ser protagonista indispensable de la vida i l’obra de David Delfín, amb qui tràgicament, compartirien un mateix destí: tots dos van morir víctimes del càncer l’any 2017. Ella tenia 41 anys, ell 47.

Altres agitadors del fil i l’agulla

Acompanyen l’homenatge a David Delfín, una trentena de vestits de creadors que també han trencat motlles en les últimes dècades. Així, l’exposició comença amb Luis Fortes, un dels millors exponents dels anys 80 a Barcelona amb propostes atrevides que s’anticipaven fins i tot a les que faria després Thierry Mugler, mort recentment. De la dècada dels 90 a Madrid, hi ha representat el duet Vacas Flacas, que transgredia amb les seves peces reciclades, confeccionades amb baietes, guants, tovalloles, mitjons o bufandes, com l’abric del Barça. “Nosaltres ja fèiem upcycling en aquella època”, diu la dissenyadora Míriam Cobo. Fa uns mesos, l’actriu Milena Smit rescatava una samarreta de la marca a l'últim Festival de Venècia. L’exposició també inclou cinc vestits d’espectacle d’Alaska dissenyats per Juan Pedro del Moral, Little Joe Couture, i actual membre del grup de música, Nancys Rubias.

De la mateixa dècada són també les peces d’Estanislao, el creador del mètode de patronatge Eometric. Bibian Blue, deixeble de Luis Fortes, exhibeix un dels vestits més espectaculars de la mostra: un model cenyit amb ales de papallona que posa en valor el seu art en l’àmbit de la cotilleria, des del vessant més underground: “M’agrada l’after-punk, l’estètica gòtica i fetitxista, i ho porto al terreny de l’alta costura”, explica la dissenyadora. També hi és present Mertxe Hernández amb la seva marca MTX que era un referent al Born barceloní de finals dels 90 i ara està centrada en el món de la creació artística. Hi presenta tres dels dissenys menys comercials. “Una de les meves peces va viatjar al festival Burning Man”, recorda la dissenyadora. No hi falten tampoc models de Gori de Palma, un altre dels enfants terribles autòctons que continua treballant a Barcelona. “La provocació com a estètica és un dels meus motors”, diu. Un estil similar sosté la firma ¡Ánimo Valiente!, que fa peces amb texans reciclats des d’una decidida marginalitat.

Els nous rebels

La nova fornada d’agitadors també està representada a l’exposició de la Fundació Rocamora amb Palomo Spain. La firma d’Alejandro Gómez Palomo és mundialment reconeguda pel seu caràcter teatral i perquè desmunta a base d'enginy els gèneres del vestit a través de peces de sastreria clàssica que són com obres d’art: “A mi m’agrada jugar i trencar normes. No sé si d’això se'n diu enfant terrible o directament, pocavergonya”, diu el dissenyador. En contraposició a la seva habitual fantasia, Palomo Spain exposa un vestit androgin negre amb obertures laterals: “És una peça elegant i sòbria, que es mou entre la masculinitat i la feminitat que també defensava David Delfín”, explica. Tot i la fama, Palomo Spain, que ha vestit Miley Cyrus i Beyoncé en una de les fotos més icòniques d’Instagram, toca de peus a terra: “Aprecio més que em diguin que estic inspirant les noves generacions oferint refugi a les noves identitats”. Ara la firma està immersa en el procés creatiu d’una nova col·lecció que presentarà a Madrid. El què i el com són un misteri, però tot fa pensar que no serà convencional. “No em veureu en una passarel·la amb un logotip al darrere ni representant cap institució perquè segueixo fent el que em dona la gana quan em dona la gana”, conclou. Aquest és l’actitud de l’enfant terrible.