Esport

L’art de no perdre el nord al mig del bosc

Les curses d’orientació viuen amb resignació com la pandèmia ha aturat el seu creixement progressiu

Les curses d'orientació, un esport en creixement
Josep Cabré Castells
08/03/2021
5 min

BarcelonaLes curses d’orientació són una disciplina esportiva individual consistent en haver de trobar, amb l’ajuda d’una brúixola i les pròpies habilitats per orientar-se enmig de la natura, un seguit de controls -les fites- marcats en un mapa entregat a la sortida, seguint un ordre indicat. A l’arribar a cada fita, havent escollit l’itinerari que es considera oportú, toca demostrar que s'hi ha passat (avui en dia amb una pinça electrònica que va guardant tota la progressió), per iniciar llavors el camí cap a la següent. Així, fins a trobar-les totes i dirigir-se a la meta. Al final, l’objectiu és fer-ho en el menor temps possible. Qui aconsegueix completar el circuit més ràpid és el guanyador. La resta, els que s’ho han passat bé.

Amb origen a finals del segle XIX a Suècia, on l’exèrcit la utilitzava inicialment com a entrenament de supervivència i on, des de 1942, és impartida com a assignatura a les escoles, aquesta disciplina esportiva s’ha anat consolidant a poc a poc com a esport i s'ha anat estenent arreu d’Europa. Tot i que aquí encara es tracta d’un esport força minoritari, és molt popular als països escandinaus, on s’organitzen cada any curses d'orientació que acullen milers de persones d’arreu del món. A Catalunya aquestes proves van arribar a finals dels anys 80, quan van tenir la seva pròpia federació. D’avis a nets, s’ha anat consolidant durant aquests 30 anys de generació en generació, i ha anat sumant nous adeptes. I és que l’orientació no hi entén d’edats, de nivells ni de gèneres: cada persona pot participar en la categoria que millor s’adapti al seu nivell. De fet, als campionats mundials hi ha fins i tot la categoria sub-100, destinada a orientadors de més de 95 anys. Per això és molt freqüent la curiosa imatge d’un bosc ple de gent ben diversa corrent sense pràcticament interactuar, amb un compartit i pulcre dress code de corredor de muntanya, cadascú amb el cap al seu mapa i en busca d’una fita diferent.

L’evolució de les curses d'orientació a Catalunya, amb el pas dels anys, ha estat significativa. D’uns inicis on les fites s’havien de marcar amb retoladors de colors i posteriorment amb les pinces de pues que tots devem haver vist alguna vegada, fins avui, on la introducció de la tecnologia en les competicions ha permès que aquest procés sigui instantani. Aquesta evolució ha aparellada amb l’augment progressiu de participants en les cada vegada més nombroses curses que es fan arreu del territori català.  

Mar Serrallonga, atleta de curses d'orientació / Federació de curses d'orientació

Actualment, la Federació de Curses d’Orientació de Catalunya està presidida per Josep Maria Santiago. Aquest mestre d’educació física i regidor d’esports a Sarrià de Ter (Gironès) compagina la feina amb el càrrec i valora positivament l’estat actual de l’orientació a Catalunya. “Els darrers anys hem estat al voltant de les 750 llicències federatives, i en línia ascendent fins a l’arribada de la pandèmia, que ens ha estancat una mica. L’objectiu és arribar en uns anys a les 1.000 llicències anuals. A qui no ho coneix, només li demano que ho provi una sola vegada. No li caldrà res més. És un esport molt complet, de córrer i pensar. Cal prendre decisions constantment i té un ampli ventall de possibilitats -individual o en grup; corrent, en BTT, amb esquís...-. Sempre, però, en contacte amb la natura. Això el fa ser molt especial”.

I és que les curses d’orientació són un exemple de com córrer pot convertir-se en alguna cosa més enllà d'una simple activitat física. Aquí no guanya sempre el més ràpid, ni el més fort, sinó aquell que és capaç de seguir el millor itinerari i, sobretot, d’entendre la natura i veure, en cada moment, en quin punt del mapa és i interpretar-ne tots els elements. Un dels orientadors més destacats dels últims anys és Pau Llorens. Nascut a Casserres i membre del Club d’Orientació Berguedà, Llorens acumula nombrosos èxits a nivell català, espanyol i fins i tot internacional. “Córrer al costat dels millors orientadors del món és espectacular. I sobretot, és molt emocionant veure tota la gent com nosaltres que, sense guanyar-se la vida amb aquest esport, té uns resultats que, millors o pitjors, són fruit d’una enorme constància”, diu.

La preparació física és molt important, però també la millora de la interpretació i el coneixement del bosc

I és que competir en aquest nivell requereix una gran preparació en tots els sentits. L’entrenament físic és important, però també ho és el de la vessant més cognitiva. “Hi ha molta feina al bosc abans d’una cursa, però també des de casa, analitzant mapes, terrenys, i sobretot preparant-nos psicològicament per a totes les situacions que es puguin donar durant la cursa, tant si les coses surten bé com si no”, afirma Llorens, que ostenta també el càrrec de director tècnic de la Federació Catalana i, per tant, és el principal responsable de formar les noves fornades d’orientadors que somien arribar algun dia a l’elit d’aquest esport. “Estem en el bon camí. Cada vegada hi ha més recursos, i s’està treballant molt bé amb els joves, tant amb els que s’inicien com amb els que ja busquen més rendiment a les competicions”, augura. Unes prediccions que, fins a aquest moment, s’han anat complint, i en els 30 anys de curses d’orientació a Catalunya la seva visibilitat ha anat augmentant, i han sumat cada vegada més bons resultats en el panorama europeu d’aquesta modalitat esportiva.

Una de les claus del creixement d’aquest esport la trobem a les escoles i instituts, on cada vegada se’n fa més difusió. Un dels molts i poc coneguts culpables d’això és Albert Daví, professor d’educació física de l’Institut Jaume Balmes de Barcelona, un dels centres que més joves orientadors està fent emergir en els últims anys, fins al punt que ja s’hi ha creat un club d’orientació propi, amb entrenaments i activitats setmanals destinades a tothom qui ho vulgui. “A nivell educatiu, l’orientació és molt positiva per als joves. Córrer pensant en tot moment els fa mantenir la ment desperta, i de pas ens ajuda a treure’ls una mica de davant de les pantalles”, destaca Daví, que lamenta que la pandèmia els hagi obligat a posposar moltes de les activitats de promoció que tenien previstes.  

En aquest sentit, el món de l’orientació no ha quedat exempt de l'obligada aturada derivada de la pandèmia. Aquest hivern, els arbres dels boscos s’han quedat, com és habitual, sense fulles, però també sense companyia; mapes i brúixoles al calaix. I és que el covid-19 ha obligat a anul·lar totes les curses que hi havia previstes. “Estem acostumats a un ritme d’entrenaments molt alt, i a competir 3 o 4 cops al mes, i està costant no portar aquest ritme. A més, la resta d’orientadors acaben convertint-se en el nostre entorn més proper d’amistats. Es creen molts vincles, i costa mantenir-los telemàticament”, destaca Llorens. Ara és moment d’esperar que la primavera arribi aviat i que les fulles no siguin l’únic que torna a donar color, i caliu, als arbres dels boscos catalans. 

stats