Els 'coworkings' d'autor, la nova tendència barcelonina

BARCELONA"La ciutat de Gràcia és una gran sala d'art: olis i pintures a 20 dòlars la unitat". Podria semblar un eslògan publicitari més o menys encertat, però no, és el vers d'una cançó dels Skatalà publicada fa vint-i-cinc anys i dedicada a Sebastià Roure, un poeta, pintor local i personatge extravagant en general que va morir l'any 2006, quan el barri barceloní començava a despendre's d'una essència especial que feia d'imant per a bohemis.

Avui dia al barri hi continua havent una de les grans concentracions de talent de Barcelona, és un punt vermell per a artistes que, com feia Roure, segueixen pelegrinant religiosament al popular bar Heliogàbal cada divendres a la nit. Però la manera com creen i es relacionen entre ells ha canviat, per obligació i necessitat: des de fa uns anys la tendència és unir-se per crear espais comuns –tallers, estudis, 'coworkings'– i poder seguir treballant en un barri on els preus dels lloguers de pisos i locals s'han acostumat massa a ser prohibitius.

A mig camí entre les fronteres gracienques de les dues travesseres, la de Gràcia i la de Dalt, et trobes amb la plaça Rovira i Trias, coneguda per l'escultura de l'arquitecte de bronze que, assegut en un banc de la vorera, controla que ningú marxi sense pagar dels atabalats bars que poblen l'espai. A pocs metres, al carrer Torrent de les Flors, hi ha uns baixos que irradien una llum viva. No hi ha cap rètol que doni pistes del que pots trobar a dins, i els vidres borrosos de la porta difuminen qualsevol mirada indiscreta. Llàstima que no estigui obert al públic, perquè s'hi fan escultures, pintures, il·lustracions per al 'New York Times' o l'ARA i còmics meravellosos. És el Taller Paquita, una de les resistències artístiques a l'especulació del barri.

Estudis contra la soledat

No és l'únic espai pensat per treballar en comú en aquesta zona. Just a l'altra banda de la plaça hi ha un local més modern i dissenyat a l'escandinava. És el Betahaus, un 'coworking' amb seus en diverses ciutats europees, web en anglès, sales amb noms evocatius com la Brain Room o Skype Booths i frases motivacionals que t'empenyen cap a l'emprenedoria.

El Paquita és tot el contrari, és psicodèlia, bohèmia i inspiració. A la porta et reben Cristina Spano i Stefania Lusini, que et preparen un te i et fan asseure en un sofà que es va fabricar als anys noranta com a mínim. M'expliquen que són italianes, l'Stefi de la Toscana i la Cristina de Roma, i que van quedar-se a viure a Catalunya després d'estudiar a la Massana i l'Eina respectivament. Spano tenia intenció de dedicar-se exclusivament a fer còmics, però va adonar-se que era complicat sobreviure només de vinyetes, per això ha acabat fent il·lustració de premsa. En canvi, Lusini és un belluguet i treballa amb moltes tècniques, no només la il·lustració, també l'estampació i l'escultura. Totes dues són les gestores del Taller Paquita, un espai que van llogar perquè volien allunyar-se de tot el que suposa treballar al domicili propi: "Costa molt separar el temps de la teva vida personal del de la professional quan et passes el dia a casa. Aquesta ja és una feina prou solitària per no tenir ningú al teu voltant", explica la Cristina, la seva companya. A més, hi havia un problema afegit, l'espai: "Si faig una escultura a casa, el pis acaba fet un cristo", diu l'Stefi.

L'obertura de 'coworkings' gestionats per i per a artistes com el Taller Paquita és una constant a Gràcia, cosa que posa de manifest, a més de les ganes de compartir espais per evitar la soledat, una realitat que s'emparenta amb els problemes que pateixen molts joves autònoms a Barcelona: la impossibilitat de trobar un espai per treballar per a un mateix sense haver de destinar la major part del sou a pagar-lo.

La il·lustradora Olga Capdevila, que ha participat en la creació de dos espais similars (el Tropèl –un col·lectiu d'experimentació en l'àmbit editorial– i un estudi amb els artistes Ingrid Picanyol i Pol Solsona obert fa un any), també ha optat per aquesta opció després de comprovar que la possibilitat de tenir un lloc per a ella sola és poc més que una quimera: "En una ciutat com Barcelona, l'opció d'un taller en solitari és inconsiderable i, per tant, l'opció no és una opció".

El que seguint l'apriorisme seria un problema, que un artista reconegut no pugui assumir el lloguer d'un pis sumat al del seu estudi per treballar, ha mutat en un benefici per als que han apostat per aquesta fórmula. Camille Vannier, il·lustradora i autora de 'Poulou y el resto de mi familia', un dels còmics més destacats per la crítica l'any passat, valora, sobretot, la inspiració que suposa treballar amb altres artistes: "Tenir gent al costat et porta moltes coses bones. Hi ha vegades que passes hores bloquejada en una imatge i només cal que demanis opinió al company del cantó per ajudar a desencallar la situació", explica la dibuixant francesa resident a Barcelona. Ho remarca també Cristina Spano, que assegura que veure com treballen altres artistes "t'ajuda a créixer". "No pot ser que internet sigui l'única font d'inspiració, es necessita el consell humà".

Els 'coworkings' d'autor

El Taller Paquita va néixer a principis del 2017 i va ser un projecte comú que va unir Spano i Lusini amb la reputada il·lustradora gracienca Maria Corte, habitual de la premsa internacional. Després de mesos de recerca, van trobar un lloc que havia de fer sostenible la seva feina i que s'allunyava del concepte de 'coworking' tradicional, que troba en emprenedors i 'start-ups' els seus clients potencials. "Quan vam obrir el taller ho vam fer tenint en compte tres necessitats: la precarietat econòmica que pateix la professió, la necessitat d'espai i l'obligació d'airejar-te una mica", reconeix l'Stefania.

Avui dia aquest espai acull 8 persones, que poden anar-hi les 24 hores dels 7 dies de la setmana pagant una mitjana de 175 euros cada mes per una taula. Pràcticament totes les integrants estan dedicades al món de l'art i el disseny. Altres espais similars, la majoria a Gràcia, són els esmentats d'Olga Capdevila, a la plaça Lesseps, el de Camille Vannier, al carrer Sant Agustí i on treballen fotògrafs, il·lustradors, dissenyadors gràfics i dissenyadors 3D, La Loba (on hi ha l'il·lustrador Marc Pallarès), l'Àrtic, l'estudi Domingo, Poltre i altres d'històrics ara menys actius com el Tocafusta –en el qual van arribar a ajuntar-se Chamo San, Guim Tió, Amaia Arrazola i Conrad Roset– o Les Golfes, que gestionava la il·lustradora del 'New Yorker' Cristina Daura.

Són els anomenats 'coworkings' d’autor, un terme encunyat per Olga Capdevila que és un encert si pretens diferenciar-los de "la indústria del 'coworking', una cosa totalment diferent", explica la il·lustradora vigatana. En uns s'hi pensen i treballen les 'start-ups' del demà, i es gestionen amb lògica de negoci. Els altres s'han convertit en l'epicentre de l'art jove del país. Cada un adaptat a les necessitats de cada col·lectiu i compartint un indiscutible punt en comú: "Treballo en un taller perquè busco no estar sola", diu Camille Vannier. Si volgués estar-hi, probablement tampoc s'ho podria pagar.