De la cotilla al tanga: petita història de la roba interior

Un poll (sí, un poll) ens ajuda a datar que l'ésser humà es va començar a vestir fa uns 70.000 anys, després de centenars de milers d'anys anant despullat pel món. Va començar a vestir-se per raons de supervivència, com per exemple combatre el fred. Si repassem la història de la humanitat, la vestimenta dels humans no ha inclòs la roba interior fins fa relativament poc i en determinades èpoques. Podem considerar que els precursors de la nostra roba interior eren els tapalls que portaven els nostres avantpassats. L'exemplar més antic trobat pels arqueòlegs és el que duia l'Ötzi, l'home del gel trobat en una glacera del Tirol, que va morir fa més de 5.000 anys. El tapall de l'Ötzi, els calçotets bolquers de Tutankamon o els subligaculum que duien els romans són el més semblant que trobem al llarg de la història antiga a la roba interior tal com la concebem avui. Durant centenars d'anys, sota la vestimenta no hi diuen res... i és millor no entretenir-se gaire en pensar en les conseqüències d'aquest costum tan poc higiènic. 

Aquestes i moltes altres curiositats les podeu descobrir llegint La vergonzosa historia de la ropa interior, d'Iwona Wierzba, publicat per Thule, un llibre il·lustrat que, amb sentit de l'humor i alhora rigor, fa una passejada per la història de la roba interior. Com explica Sílvia Ventosa Muñoz, conservadora de la Col·lecció Tèxtil i d'Indumentària del Museu del Disseny de Barcelona, que va fer la seva tesi doctoral sobre la roba interior, "cada època té els seus cànons de bellesa lligats a la moda, i també els seus temes tabú". "Possiblement hi havia peces de roba interior que no han arribat fins avui, però com que no les veiem en pintures o escultures, i tampoc estan descrites a les obres literàries, n'hem perdut el rastre. També és veritat que les zones erògenes han canviat segons les modes: per exemple, els pits no estaven coberts per la cotilla durant segles, i en algunes èpoques es mostraven descoberts". 

El cert és que l'ús de la roba interior ha estat profundament influït pel masclisme, ja des de l'època dels egipcis. La mòmia de Tutankamon és la resta arqueològica més antiga de què es disposa si parlem pròpiament de roba interior masculina. Entre l'aixovar funerari del faraó s'hi van trobar una mena de bolquers de lli que es col·locaven sota la túnica. A més d'una funció higiènica i de protecció, tenien un significat social: en l'Antic Egipte la figura masculina era molt més important que la femenina, de manera que els homes (també les dones favorites de la cort i algunes prostitutes d'alt estànding) eren els únics que podien portar roba interior. De la mateixa manera, durant l'Edat Mitjana –quan es va tallar de soca-rel "l'esperit llibertí" d'èpoques anteriors– es va començar a desenvolupar una certa indústria tèxtil, que en el cas de la roba interior va estar orientada principalment als homes. Mentre l'ús dels calçons estava molt estès entre la població masculina, les dones només es cobrien amb una camisa o túnica llarga. I si no fos per les dones de "costums lleugers", com es diria a l'època, la part inferior de la roba interior femenina no s'hauria tingut en compte. Per això no ens ha d'estranyar que durant el Renaixement posessin el crit al cel quan a Caterina de Mèdici li va passar pel cap fer servir uns calçons per muntar a cavall: una dama no havia de dur calces! 

Ginys demoníacs

Des de finals del segle XIV fins a principis del segle XX, la cotilla va ser un element indispensable que va anar evolucionant amb el pas dels anys, tot i que sempre va ser un element de tortura per a les dones. L'anhel per aconseguir un cintureta de vespa es pagava amb patiments i malalties que suportaven amb estoïcisme. Dur-la estava només a l'abast de les dones de l'alta societat. Com afirma Sílvia Ventosa, "són especialment impactants les cotilles dels segles XVIII i XIX, que eren com uns embuts que no deixaven espai per créixer, augmentar de volum ni pràcticament respirar". El problema no van ser només les cotilles: hem d'afegir a la llista de la tortura els mirinyacs o la gran quantitat de roba que duia la dona burgesa, que feia que li fos pràcticament impossible vestir-se i desvestir-se sola i que comportava que passessin dies vestides amb la mateixa roba. L'important era complir una de les dites populars del moment: ''Una noia decent només té cap i dues mans''. El que hi hagués sota vestits llargs fins als peus no importava gaire.

L'alliberament del cos femení

L'explosió en l'ús i el disseny de la roba interior l'hem de situar a les acaballes del segle XIX i principalment al segle XX. Fins al 1910 la moral burgesa va reforçar el control sobre el cos de la dona de classe alta, amb la sofisticació de la roba interior, un model que es va estendre a totes les classes socials a principis del segle XX gràcies a la producció en cadena i als grans magatzems. Entre els anys 20 i 40 del segle passat, moltes dones van començar a treballar i la roba es va transformar per fer-la més lleugera i pràctica. A més, als feliços anys 20 la dona es va començar a presentar de manera molt més sensual i la roba interior es va sofisticar. A partir del 1960, per influència dels moviments hippy, ecologista i feminista, la roba interior va perdre importància i es va imposar anar còmode. En canvi, a partir dels anys noranta es percep un canvi de sensibilitat i es torna a dissenyar una roba més diversificada i complexa. Sigui com sigui, Sílvia Ventosa explica que "la roba interior s’ha fet més còmoda al segle XX, ja que els teixits han incorporat fibres elàstiques que fan que s’adapti millor al cos, i no que el cos s’adapti a les peces, com passava fins al 1910". I afegeix que les grans fites que s'han assolit en relació amb la roba interior són, precisament, "la comoditat gràcies a nous teixits elàstics, als quals s’afegeix una nova manera d'entendre la higiene personal a partir del segle XIX, que fa que la roba es renti més sovint i que hi hagi més rotació de peces". 

I comoditat (per fi!) és la paraula clau. Carol Rodríguez González, directora creativa de LEF Lingerie, una marca de llenceria que neix el 2019 amb el propòsit de crear peces còmodes, elegants, contemporànies, sensuals i sostenibles, explica que la dona d'avui demana "estar còmoda". "La roba interior que fa encotillar el teu cos entre ferros s'està acabant a poc a poc. Volem roba interior que ens faci sentir bé, però sense sentir-nos artificials", diu, per això els seus dissenys de llenceria són "bonics i fidels al que som, sense artificis ni farcits: línies i copes modelades a diferents tipus de cos, dissenyades per dones per a tot tipus de dones". La seva intenció és "inspirar dones fortes, independents i segures d'elles mateixes". En aquest sentit, Rodríguez manté que cada vegada hi ha més demanda de roba interior còmoda i sostenible.

Roba còmoda i sostenible

"Crec que les dones, durant els principis de la història de la cotilleria, hem estat esclavitzades per uns cànons de bellesa que han portat a moltes a destrossar-se el cos. Però ara estem en un canvi de cicle", explica la directora creativa de LEF Lingerie. Un canvi que, més enllà del disseny, també passa pels materials que es fan servir per elaborar aquestes peces. En el cas d'aquesta marca, posen la sostenibilitat en el centre de tot el que fan: en els teixits, en el procés de fabricació i en les persones: "Utilitzem les teles amb menys impacte ambiental. Fem servir Tencel, un teixit que és la fibra cel·lulòsica més respectuosa amb el medi ambient disponible actualment. Es produeix exclusivament a partir de la polpa de la fusta d'arbres d'eucaliptus i absorbeix la humitat relativa en funció de la temperatura de la pell per assegurar sempre la comoditat de qui la porta. És excepcionalment suau i perfecta per a les persones de pell sensible, a més de ser una fibra sostenible que està feta només amb una substància química natural, que es reutilitza constantment, i això minimitza l'impacte sobre el medi ambient". Agafem-nos a això, perquè l'alternativa és fixar-nos en algunes innovacions en cotilleria que recorden certes modes passades, com les calcetes amb farciments de tela per remarcar el cul que evoquen aquells polissons (una mena de culs postissos) del segle XIX. Déu nos en guard.