Cos i ment

Per què ens costa tant viure sense presses ni sorolls?

Conversem amb Pedro Bravo, autor de '¡Silencio!', un assaig on defensa el silenci, la lentitud, la solitud i la natura

Barcelona“Per què ens costa tant viure sense presses ni sorolls?”, li pregunto només començar. Davant meu, el periodista i escriptor Pedro Bravo reflexiona uns instants abans de parlar. No és una resposta senzilla, tot i que l’ha plasmat amb cura en el seu últim assaig ¡Silencio! (Debate, 2024).

“Una cosa és la nostra condició com a espècie i l’altra són les condicions econòmiques i socials on vivim”, comença Bravo. “El nostre cervell està dissenyat per fabricar milers de pensaments alhora, i això, tot i que pot ser positiu per a la creativitat, acostuma a ser una font de patiment i malestar”, argumenta. Són aquestes particularitats biològiques les que ens poden empènyer a anticipar coses dolentes que puguin passar o a recordar coses negatives que han passat.

Cargando
No hay anuncios

Si a aquestes característiques pròpies de l’ésser humà s'hi afegeixen unes condicions socials i econòmiques complexes, el còctel està servit. “Des de la Revolució Industrial s’ha tendit a anar cap a un món accelerat, i ara encara més amb tot el soroll de les xarxes socials, de la necessitat d’estar sempre en tot, de voler estar connectats en tot moment i no perdre’ns res”, explica Bravo. I no només això: “A aquesta velocitat s'hi suma un model econòmic que ens fa anar amb la llengua a fora perquè cada vegada hem de fer més per viure igual o pitjor que abans”, continua.

El resultat? “Vivim uns temps en què ens fa la sensació que estem esgotats. Estem a la societat del cansament, tal com diu el filòsof Byung-Chul Han. Hem de ser els més enginyosos a Twitter, penjar les millors imatges a Instagram... Estem en un procés constant d’inquietud i velocitat que no ens du enlloc”, reflexiona.

Cargando
No hay anuncios

Silenci escollit

“Però, aleshores, què és el silenci i com el podem aconseguir?”, li pregunto. Bravo m’adverteix que ell només està a favor del silenci escollit: el silenci pot ser una forma d’opressió en els sistemes polítics, en les relacions personals i laborals. “Estic a favor del silenci escollit lliurement, perquè em sembla un camí de resistència a l’imperatiu del model econòmic i social actual”, argumenta. Per a l’autor, no només es tracta d’un silenci sonor, sinó també del fet d’anar més lents, més calmats i d’intentar entendre com funcionen els nostres pensaments. “Hem de veure com funciona aquesta economia de l’atenció que està constantment temptant-nos amb cants de sirena per distreure’ns i allunyar-nos del nostre ser de veritat”, matisa.

Cargando
No hay anuncios

De la mateixa manera, la soledat, quan és buscada, és aquella en què estem a gust amb la nostra pròpia companyia, encara que puguem tenir pensaments complexos o que creguem que ens avorrim. “Es tracta d’entendre com ets, conèixer els teus límits i aprendre a estar a gust amb tu mateix”, continua.

Canviar el focus

Per a Bravo, aquest silenci i reducció de velocitat ens podrien portar cap a un lloc millor, encara que no sàpiga quin ni com arribar-hi. Ja m’adverteix que el seu assaig no és cap manual per donar solucions: “Aquest paper l’ha de fer cadascú, posant el focus en si mateix i en el que té més a prop. És un camí cap a l’amor ben entès, el de cuidar els altres”, reflexiona. També és el de posar l’atenció a la natura, als animals o al treball amb les mans. “Hi ha una necessitat, es veu amb la quantitat de tallers de ceràmica o retirs de silenci i meditació que s’organitzen”, continua.

Cargando
No hay anuncios

Ara bé, per a Bravo cada vegada és més difícil viure una vida amb lentitud, i això també es pot acabar convertint en un anhel que causi patiment. Al final, tenir una vida lenta consisteix a fugir d’aquesta roda que sembla que no s’hagi d’aturar mai, sempre fent i vivint les experiències que se’ns proposen. “És fugir de tots aquests impactes que, en realitat, són poc satisfactoris a llarg termini”, matisa.

A canvi, anima a trobar el plaer en gaudir de les coses petites. “Em provoca molta satisfacció el fet de no ser jo qui em mogui pel món, sinó veure com el món es mou. Passejar cada dia pels mateixos indrets, veure com canvien les estacions, els arbres, els ocells... Pots conèixer millor la vida així que si fas un cap de setmana a Berlín per viure experiències que, en realitat, són molt semblants a les que pots tenir a la teva ciutat”, reflexiona Bravo, que també és autor de l’assaig Exceso de equipaje (Debate, 2018). “El sector del turisme ens ha fet creure que tenim la necessitat de moviment constant, i sí que és cert que l’ésser humà és un explorador i que és inquiet, però no és un animal turista”, destaca.

Cargando
No hay anuncios

Al final, Bravo considera que la felicitat és un mecanisme de venda de productes que ens ha creat la percepció i inquietud que alguna cosa ens falta. “I sí que hi ha una cosa que ens falta, però aquesta cosa és la tranquil·litat”, conclou.