Podem vèncer les nostres pors irracionals?

Ara que la publicitat en televisió ja no té la influència d'altres èpoques, recordem un anunci del qual tothom va parlar. L'any 2008 el parc Port Aventura va voler promocionar el Halloween amb un espot que s'acabaria convertint en una tradició. Sonava una antiga cobla a cappella popularitzada per Marifé de Triana i repetia la mateixa frase –"Por, tinc por, por"– mentre s'hi veia un primer pla de persones visiblement espantades. L'anunci es va fer molt popular per no ser especialment agradable, però la realitat és que tot i que la cultura popular, sobretot el cinema, s'ha acostumat a caracteritzar la por amb crits i espant, com diu el tòpic, la processó va per dins: la por està molt més relacionada amb l'angoixa i les fòbies que amb gestos espasmòdics.

Tal com explica Lluís Cavallé, psicòleg especialitzat en clínica, la por està "associada a l'instint de supervivència", i ara que no acostumem a patir per la nostra integritat, com quan érem caçadors recol·lectors, el sentiment va per altres bandes: "Les pors han passat a ser incerteses, com què passarà amb la nostra feina o si ens passarà res amb la nostra parella. Els humans tendim a tenir poca tolerància a la incertesa", explica. Aquestes incerteses són racionals i tenen certa base; és a dir, si les coses no van bé a la feina i tenim una reunió amb els nostres caps, és comprensible tenir por que ens despatxin. El que no és gaire explicable són les pors injustificades, anomenades fòbies: "Hi ha gent que té fòbia a una papallona. ¿Què et pot fer una papallona? Res, però el nostre cos respon allunyant-se, fugint. No hi ha una justificació al darrere, és irracional", diu Cavallé.

En aquest catàleg de pors, a priori desbaratades, hi entren fòbies de tota mena i qui més qui menys en pateix o n'ha patit alguna: por a les altures, a agafar un avió, a topar-se amb cert animal, a les agulles i la sang, a estar malalt... "Persones, fenòmens, situacions, objectes, pensaments... podem tenir fòbia a quasi qualsevol cosa que, en voler afrontar-la, siguem incapaços de relacionar-nos-hi", explica la psicòloga i docent Júlia Pascual. En plena època pandèmica, al seu centre –Centre de Teràpia Breu Estratègica de Barcelona–, les més tractades són les relacionades amb la patofòbia: "Són persones aterrades per la possibilitat d'agafar una malaltia, pànic a morir de manera fulminant d'un ictus o una aturada cardíaca. Tot i això, la principal fòbia que ens trobem és a perdre el control. La por a la por, a embogir".

La tendència majoritària fins ara era la de no tractar-se les fòbies, perquè tot i ser tan comunes, no totes ens condicionen la vida diària. Un exemple: si una persona té fòbia a les serps, però viu a Barcelona, no cal que es tracti aquesta por, perquè la probabilitat de creuar-se amb un rèptil per la ciutat és remota. El problema és quan aquestes pors porten a limitacions i canvis d'hàbits. "L'ansietat sempre funciona de la mateixa manera i arriba a un punt que baixa per si sola. Això sí, quan intentem fugir i evitar la situació que ens la provoca el millor és tractar-s'ho, sobretot si és una constant en el dia a dia", explica Lluís Cavallé. Quan no hi ha un enfrontament amb la por irracional, el que estem fent és reforçar-la: "A cada evitació anem sumant graus de fòbia. S'arriba a un punt que ja només de pensar-hi, sents angoixa, i això és per totes les vegades que ho has evitat". En aquest sentit, Júlia Pascual aclareix que una persona "és fòbica quan és incapaç d'afrontar la situació, es bloqueja i ja no para de pensar-hi". Segons la psicòloga, cada fòbia "té la seva idiosincràsia", però es converteix en patològica a través de les accions de la persona: "Quan un evita les situacions que li provoquen ansietat està content per no viure-la, però cada cop es fa més gran".

Es poden pal·liar

Sabent que la majoria de les pors que patim són irracionals, ja que no suposen un risc real per a la nostra vida, i que evitant-les el que fem és perpetuar-les, ¿com les superem? Cada vegada hi ha més persones que busquen l'ajuda d'especialistes, seguint principalment dos tipus de corrents terapèutics: els psicoanalítics, que busquen l'origen de la por com a primer pas per resoldre el problema, i els que segueixen el paradigma cognitiu conductual, que propugna que les exposicions són el mètode més efectiu per acabar amb les fòbies. En aquest segon cas, Cavallé adverteix: "No és una teràpia agradable, perquè es pateix molta ansietat i por quan un s'exposa, però quan ens adonem que la corba de l'ansietat va disminuint, s'entén molt millor el funcionament". Pel que fa a Pascual, que aposta per la teràpia breu estratègica, funciona amb un tractament molt reduït de temps i en poques sessions. La psicòloga també parla de la contraevitació: portar la persona a "viure la situació que li provoca angoixa i que afronti aquest estímul de forma gradual i progressiva", sempre acompanyada d'altres recursos treballats durant la teràpia.

¿Una fòbia o por irracional pot marxar sola? Possiblement no t'abandonarà mai del tot, malgrat que potser en disminueix el grau sense haver de recórrer a un professional. És el cas de les persones que es veuen obligades a repetir habitualment aquelles accions a les quals tenen fòbia. Un exemple són les persones amb pànic a parlar en públic: possiblement acabarà sent una por quasi anecdòtica si, pel que sigui, s'acostumen a fer-ho molt sovint. Quan això no passa, cal acudir a un especialista si aquesta por et condiciona la vida. "Quan una persona és fòbica a agafar un avió, per dir-ne una, necessita una psicoteràpia per solucionar-ho. Si no els problemes per volar s'aniran fent més grans, sobretot si hi ha un dia que es topen amb turbulències", creu Júlia Pascual.