‘Cohousing’: una nova manera de compartir habitatge

BarcelonaEn diuen cohabitatge però també s’ha estès amb el mot anglosaxó cohousing. Persones que tenen una visió semblant de la vida i es posen d’acord i s’associen en cooperativa per viure juntes mantenint alhora els trets bàsics de la privacitat. Gent jove, de mitjana edat o bé que enfila les últimes etapes de la vida. I tot això, prescindint del model tradicional immobiliari que posa la iniciativa i el control en mans de promotors que generalment actuen amb criteris especulatius. “En canvi el cohabitatge posa l’èmfasi en l’economia del bé comú, com a valor bàsic, i en els principis de la sostenibilitat respectuosa amb el medi ambient”, explica Juli Carbó, impulsor de la cooperativa Cohousing Barcelona, just acabada de néixer. El cohabitatge de base cooperatiu es va escampant de mica en mica i treu el cap per angles diversos de la societat.

Potser és el que havia de passar en un país especialment castigat per l’esclat de bombolles immobiliàries, que, a força d’ensopegar amb la mateixa pedra, ha acabat fixant-se en experiències que des de fa més de cinquanta anys rutllen força bé en diversos racons d’Europa i de l’Amèrica del Nord. Els primers nuclis de cohabitage es van desenvolupar a Dinamarca i després van avançarn per tota l’àrea escandinava, els Països Baixos, Alemanya, Suïssa, el Canadà i els EUA. “Socialment estem davant d’una experiència que es nodreix de la idea de compartir la vida amb altres persones. Això et permet créixer com a ésser humà col·laborant amb els altres, ajudant-los. I prenent per la via del consens totes les decisions que afecten la col·lectivitat”, afegeix Juli Carbó, que deixa clar que: “Els que s’associen en cooperativa amb l’objectiu de viure plegats participen activament en la creació i el disseny del seu habitatge, en els serveis que es necessiten i en l’entorn. I això genera una satisfacció que incrementa la qualitat de vida”.

Lluny de la misèria

El nou cooperativisme amb l’objectiu de cohabitar deixa enrere la normativa de misèria de “les cases barates”, de fa gairebé cent anys, basada més en la caritat que no pas en la justícia. També deixa enrere els moviments dels anys 60, quan hi va haver un boom de construcció de blocs amb pretensions de cooperativisme, però que van culminar amb grans estafes. Milers de treballadors van perdre els seus estalvis i les esperances de futur. Amb tot, es van consolidar algunes cooperatives, com les de Sant Boi i del Prat del Llobregat. “Però aquells fraus i fracassos van generar i enfortir la idea de professionalitzar els projectes introduint la figura de l’empresa gestora de cooperatives, com està funcionant actualment”, puntualitza Juli Carbó.

La professionalització i el rigor empresarial que empara el cohabitatge necessita, no obstant això, tenir el suport d’unes administracions sensibles a l’economia social. Cal disposar de sòl a preu assequible per garantir les millors condicions per als usuaris. Al llarg de les últimes dècades l’Institut Català del Sòl ha posat terrenys a disposició de les cooperatives, i ara l’Ajuntament de Barcelona està preparant la cessió d’ús de sòl a 75 anys per construir habitatge cooperatiu. Aquest model, anomenat Andel, es basa en què la cooperativa manté la titularitat de la propietat dels immobles i, al mateix temps, els seus socis es beneficien d’un ús indefinit i transferible, a canvi d’una entrada inicial retornable i una quota mensual raonable: i queda clar que la propietat del sòl mai no deixarà de ser pública.

Consens dels residents

“El cohabitage és, doncs, un nou model de viure que implica una forma de vida gestionada pels residents sempre a través del consens”, insisteix Carles Torra, un dels principals impulsors de Sostre Cívic, una de les cooperatives de cohabitage amb més estructura i en plena expansió. Fa cinc anys que funciona. Les quotes són bastant assequibles i ja han arribat als 400 socis. S’han estructurat en grups que organitzen xerrades sobre com i on volen viure els socis, els futurs usuaris: a Barcelona, a la perifèria o en àrees de muntanya. O bé al litoral, vora el mar. I de les trobades i els debats n’acaben sorgint grups de persones amb afinitats que comencen a organitzar-se. Al carrer de la Princesa, de Ciutat Vella, en un edifici buit a l’espera de ser rehabilitat, que ja llueix el rètol de Sostre Cívic, probablement hi aniran a viure persones amb recursos limitats. La realitat del cohabitage comença a ser visible i Carles Torra, satisfet, no es pot estar d’evocar i repetir una frase que un dia va trobar escrita: “El cohabitatge aporta possibilitats de sostenibilitat econòmica, emocional i mediambiental a les nostres vides”.

Els impulsors de Sostre Cívic també han pensat en una etapa de la vida especialment sensible: la de la prejubilació i la jubilació, la de fer-se gran i no voler viure els últims anys aparcat en un residència. Per això s’ha engegat una secció anomenada de cohabitatge sènior, de la qual Carles Torra és membre. “Procurem estar atents als canvis de la societat i hem impulsat un equip coordinador que anomenen Llavor de Llavors, que promou la creació de nous projectes i que s’han organitzat en tres grups: comunicació, formació i patrimoni, amb l’objectiu d’impulsar més tallers i més trobades”, afegeix Carles Torra.

Un cohabitatge LGTBI

Els membres de la comunitat LGTBI també es plantegen fórmules de cohabitage perquè tampoc estan disposats a viure l’última etapa de la vida en residències. I menys encara dissimular la seva condició de gai o de lesbiana i haver de tornar a l’armari si l’entorn no és gaire tolerant. Joan Andreu Bajet i Josep Maria Raduà, de la Fundació Enllaç, deixen clar d’entrada que viuen el moment de posar-ho tot a sobre de la taula. “Vivim una mena de procés constituent del nostre projecte d’habitatges amb serveis”, puntualitzen. La idea és que Barcelona tingui un equipament de pisos amb serveis equiparables als que ja funcionen a Berlín, Viena o Amsterdam. “Descartem la via exclusivament privada -avisen Bajet i Raduà- perquè creiem que les administracions s’hi han d’implicar i han de garantir la vellesa dels LGTBI més desfavorits. Però això no vol dir ni de bon tros que els LGTBI amb recursos hagin de quedar fora del projecte. Precisament la majoria d’assetjaments econòmics i emocionals es donen en sectors de gent gai amb recursos: viuen sols, els reflexos minven i són més vulnerables a abusos i ensarronades”, expliquen Bajet i Raduà.

El projecte de la Fundació Enllaç no és diferent del de les altres iniciatives de cohabitage: garantir la privacitat, l’espai vital necessari i alhora gaudir de zones confortables compartides d’on sorgeix la companyia i l’amistat. I també, de seguida que calgui, garantir la salut dels usuaris amb serveis de control mèdic i sanitari. Joan Andreu Bajet i Josep Maria Raduà tenen al cap tirar endavant una mena de prova pilot que visualitzi la realitat: “Tenim en ment un número: el 30. Una primera tongada de 30 pisos. Seria el millor monument que es podria fer a la gent que ha sigut maltractada per ser gai, lesbiana, bisexual, transsexual o intersexual: serà reparador”. Es preveu que les converses entre el moviment LGTBI, la Fundació Enllaç i les administracions seran, els pròxims temps, molt més que intenses.