BarcelonaEl cove per al peix, el terrelló per traginar pedres, l’ouera, la cargolera, el cistell de maduixes, el canastró per anar a pescar, el pelapatates, amb una part per a les peles i l’altra per a les patates pelades… Fins fa no gaire, per a cada tasca o objecte, a Catalunya hi havia un cistell. Fins fa no gaire: fins que va arribar el plàstic. “La bossa de plàstic és de fa relativament poc. Abans no hi havia altres contenidors que no fossin els cistells, i hi havia un cisteller a cada poble. A les floristeries de la Rambla, per a cada flor hi havia un tipus de cistell diferent”, explica Marta Penina, membre de l’Associació Catalana de Cistellaires i especialitzada en cistelleria aplicada a l’interiorisme.
El plàstic va desbancar materials que eren d’ús comú per transportar objectes, com la tela, el paper, el margalló o el vímet -amb què es fan els cistells-, però el derivat del petroli ara passa per hores baixes perquè les societats han pres consciència del seu gran impacte mediambiental, i podria encarar el seu ocàs un cop se superi el parèntesi d’emergència que vivim per la pandèmia. “Abans del virus, i a causa del canvi climàtic, ja hi havia un interès fort per la cistelleria. És un material que et fa entrar en un sistema de vida que et connecta al que és sostenible. El virus simplement ha donat més temps”, opina Penina, cosa que la seva col·lega de professió Anna Sínia corrobora: “Últimament m’ha sortit moltíssima feina. Hi ha una consciència que hem de cuidar el planeta”.
Anna Sínia va arribar a la cistelleria “per casualitats de la vida”, explica des del seu taller a Vilaverd (Conca de Barberà). Ara fa uns 15 anys, quan ella era jornalera i vivia en “una barraqueta de la família, als afores de Vimbodí (Conca de Barberà)”, al tornar de la feina va passar-li una cosa d’aquelles que sembla que només passen a les pel·lícules: “Tornava de veremar i em vaig trobar una canya travessada amb un paner, i a dins, amb lletra de iaio, hi havia una adreça. Res més. Intrigada, vaig anar a buscar qui era i què volia: era l’Isidru, l’últim cisteller de Vimbodí, que ja tenia 89 anys. Volia vímet del salze que jo tenia al tros i em va sortir dir-li que l’hi donaria a canvi que m’ensenyés a teixir cistells”, recorda.
Així va començar una relació de tres anys en què, durant les tardes, Sínia anava a casa de l’expert a aprendre. “Ell va ser el meu millor amic i em va fer estimar l’ofici. Però era un hobby per a mi, no se m’hauria acudit mai que ara m’hi dedicaria”, confessa. Ja fa quatre anys que és cistellera de manera professional i exclusiva, i diu que cada cop li arriben més encàrrecs: “Des de l’abril que m’arriben moltíssimes comandes, sobretot de motxilles. Estic molt sorpresa i agraïda de veure que la gent compta amb la cistelleria”, celebra.
“La cistelleria és única perquè és un dels oficis més antics de la humanitat, apareix a totes les civilitzacions arreu del món i és molt rica en materials perquè cada cultura ha usat les plantes que tenia a la vora. És una simbiosi total amb el medi: jo et cuido i tu em cuides”, explica. Un benefici mutu que recorda el que la va endinsar en el món de la cistelleria, amb l’Isidru com a mestre.
D’on surt el vímet?
Els llucs dels salzes són les branques que es fan servir per teixir cistells, és a dir, el vímet. “L’hivern passat vaig fer una plantació de més de 1.000 estaques, de 10 varietats diferents de vímet, i ara ja faré la primera collita. L’any que ve espero poder comprar-ne poc. M’agrada molt el tortuós, que puja fent esses, i ara el faré servir per primer cop”, explica Sínia amb una emoció absoluta per poder autoabastir-se. Les estaques els hi va donar un col·lega, Aleix Grifoll Bravo, de Riudellots de la Creu (Pla de l’Estany). Ell és reticent a pensar que la cistelleria està experimentant una revifada: “Veig gent nova que s’hi està posant, intentant fer coses de manera diferent, però també veig que no s’arriba a produir la quantitat d’abans”.
Ell, que es distingeix per una “manera peculiar de treballar” el vímet, l’utilitza per fer “estructures, cabanes vives, espais de joc per a la mainada, pèrgoles…” i també fa cistelleria tradicional a mida de la clientela perquè, malgrat que “no dona, és necessari treballar-la perquè no mori, com ja està passant als països del nord d’Europa”, rebla.
“No tinc prou feina de cisteller i estic treballant al bosc, amb la cooperativa Bosquerols, fent gestió forestal molt sostenible”, diu Grifoll Bravo, que, a més, va haver de deixar de fer cistelleria durant un temps: “Estar assegut tantes hores em provocava problemes d’esquena”. I entre traça i força, diu sense rumiar-s’ho gens que a la cistelleria tot és qüestió de traça: “Quan saps cada vímet com ha d’anar tot és traça, no força. Has d’acompanyar-lo, saber-te moure, tenir destresa, paciència i dedicació”, resumeix, després de 15 anys treballant el vímet.
Un parent llunyà del vímet és el rotang d’Indonèsia amb què Marta Penina, que opera des de Cardedeu (Vallès Oriental), fa “el 70% de la seva producció, perquè la tècnica de cistelleria és la mateixa i el vímet és més dur de treballar”, explica. “L’essència de la cistelleria -opina Sínia-és recollir les plantes i usar-les, de manera natural, com ho feien antigament, sense alterar-les, sense tenyir. I val a dir que és dels pocs oficis que no s’ha pogut mecanitzar: un cistell barat de basar ho és perquè el material no és bo i la mà d’obra s’ha explotat”, diu.
La llata, una tradició mallorquina que es manté a la moda
La llata és una de les artesanies més típiques de Mallorca i no només sobreviu, sinó que cada vegada està més de moda. “Fa anys que pareixia que aquest ofici havia de desaparèixer, però ara torna a tenir força i hi ha molta feina”, explica Maria Civé, una de les sis llatadores de Ses Tres Maries de Capdepera, que cada tarda es reuneixen a la botiga de Can Palla per fer cistelleria. “Està de moda i la gent s’hi interessa, de cada vegada se’n compra més”, afegeix Maria Giscafè, del mateix grup.
Tant l’una com l’altra duen tota la vida fent aquesta artesania, i el seu grup és un dels més coneguts de l’illa, en aquest ofici. “Quan era petita totes les meves amigues en sabien. Era una tradició i ajudava les dones a guanyar un sobresou”, recorda Civé. Però ara, tot i que va recuperant força, consideren que continua sent difícil viure’n perquè “du moltes hores de feina”, afegeix Giscafé.
L’historiador Pep Terrassa explica que la llata està molt arrelada a Mallorca, on no es fa amb vímet sinó amb palma: amb fulles de margalló. D’aquesta petita palmera mediterrània se’n troba en zones de la serra de Tramuntana i a la serra de Llevant, sobretot a Artà i a Capdepera, on se sap que l’ofici de la llata ja s’exercia abans del segle XVIII. Si bé d’entrada es feien sobretot productes relacionats amb l’agricultura, amb el pas del temps es van començar a fer productes domèstics, des de senalles fins a bressols, que es van acabar exportant a Menorca i a Barcelona. Catalina Riera / Palma
“Fa 40 anys que m’hi dedico. M’hi vaig posar quan tothom plegava”
Joan Farré Oliver, president de l’Associació Catalana de Cistellaires, ha viscut sempre i exclusivament d’aquest ofici. “I ho puc dir del cert: es pot viure de la cistelleria”. Ell, que va començar fent allò més tradicional, es va anar “adaptant a les noves necessitats: no pots fer coves grossos si la gent viu en pisos petits, per exemple”. “Ara, de fa anys, treballo la cistelleria en paisatgisme i interiorisme amb empresa pròpia: Pont de Querós”.
Quan va voler aprendre l’ofici, cap al 1980, “ja arribava la voràgine del plàstic i els cistellers es passaven a la construcció”. “Ara fa 40 anys que m’hi dedico, però m’hi vaig posar quan tothom plegava. El cisteller que em va formar em cobrava a tant l’hora, i era car, però com que tenia els diners perquè treballava en una altra banda, ho vaig pagar durant sis mesos”, recorda. Tot indicava que no era el camí, tothom abandonava l’ofici, no hi havia feina, i Farré Oliver, de cap a la cistelleria, i ara és el gran referent al territori català: “A la vida m’ha anat molt bé ser tossut, anar al pla A sense tenir pla B”, diu, potser pensant en els joves que ara ho tenen tan magre com ho tenia ell.
Des de Folgueroles (Osona), Farré Oliver reconeix: “Si miréssim una gràfica, diríem que la cistelleria desapareix, però el cert és que s’ha reubicat en les necessitats actuals”, matisa. Una cinquantena de persones s’hi dediquen professionalment a Catalunya, moltes unides en l’associació que ell presideix i que “no té fronteres polítiques ni lingüístiques: és una associació amb vocació internacional”, i esmenta alguns socis que tenen de l’estranger.
La gran artífex de l’associació va ser Roser Albó, que treballava amb les preses de Wad-Ras per ensenyar-los a fer peces de vímet amb què guanyar una mica de diners. A la recerca del cistell perdut (1995) és el llibre que Albó va editar i la gènesi de l’Associació Catalana de Cistellaires, fundada ara fa 23 anys.
Farré Oliver es planteja el futur amb optimisme: “Ara es comença a descobrir que sostenibles ho havíem sigut sempre. Fem servir material orgànic i de proximitat. Ara es torna a posar de moda”, sentencia, i brindem virtualment per la tossuderia.
