Anar al cine, a sopar o de viatge sols: per què ens costa fer coses sense companyia?

BarcelonaPer què quan no tenim companyia no ens atrevim a fer activitats pel nostre compte o ens costa fer coses que habitualment ens agraden? Segons Thais Casals, psicòloga i coach i membre de la Junta de Psicologia Coaching del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, els factors que expliquen la reticència a fer activitats sols són diversos. L'experta assenyala que "la mirada dels altres" és un dels principals motius, i especialment si parlem d'activitats d’oci com anar al cinema, al teatre, a un museu o a una cafeteria.

Tanmateix, hi ha persones com la Neus L., de 64 anys, a qui l'interès cultural no l'ha frenada a l'hora de fer activitats sola, tot i que reconeix que n'hi ha algunes que la incomoda fer-les en solitari, com anar al teatre, i d'altres que gaudeix anant-hi pel seu compte, com veure una pel·lícula al cinema o anar a una exposició: "Al teatre m'agrada anar-hi amb algú per després comentar l'obra i, en canvi, amb el cinema, sempre trobes gent que ha vist la pel·lícula abans que tu". El que la Neus no creu que faci mai és seure en un bar de copes en solitud, perquè en aquest cas, apunta, la frena la crítica social, especialment envers les dones. "Anar a una cocteleria sola em fa enrere. Una senyora sola... No ho sé, a les pel·lícules surt, eh? Però jo no m'hi veig. Em faria sentir millor anar ben acompanyada amb un senyor i potser fins i tot, seria una accentuació de la feminitat", reflexiona. Defensora de la frase "val més sola que mal acompanyada", comenta que encara que faci activitats sola continua tenint el desig de gaudir d'una bona companyia, puntual o prolongada: “Quan hi vas amb la persona encertada gaudeixes infinitament més”.

Thais Casals apunta que les creences que tenim socialment respecte a quines activitats es poden fer en solitari i és correcte i quines són més ben vistes en companyia ens condicionen a l’hora de prendre decisions sobre com dur a terme el pla desitjat. En aquest sentit, Guille Freijeiro, de 29 anys, explica que tot i que va sol al gimnàs, quan ja fa temps que va al mateix lloc sent que forma part d’una comunitat. Darrerament, ha canviat de centre esportiu i sovint se sent jutjat pels altres: “Em fa la sensació que la gent es deu preguntar: «I aquest, qui és?» Em sento una mica observat pel fet d’estar en un ambient en què potser no em reconeixen com algú que hi va sovint”. Una altra activitat que el fa sentir estrany és seure en una cafeteria, ja que pensa que “trenca la norma” i no segueix “el patró” convencional. Pel que fa a altres activitats com viatjar, el Guille es compara amb el seu entorn: “Tinc amics que van de viatge sols, però a mi no em motiva gaire”. En contraposició, l’Ariadna Ripollès, de 22 anys, tot i que no ha viatjat mai sola, s'ho planteja: “És un objectiu a llarg termini. M’agradaria viatjar per estar tranquil·la amb mi mateixa i no sentir-me incòmoda amb els meus pensaments”. La jove opina que rebre atenció psicològica és important per gestionar aquesta càrrega mental.

L’ésser tancat i obert

Tant el Guille com l'Ariadna comparteixen que els resulta inevitable fer activitats sols cada dia, ja sigui menjar, anar a comprar o agafar el metro per anar a la feina. Ara bé, quan es tracta de gaudir del temps lliure, tot i que poden fer activitats en solitari, sovint els pesa el desig d’una companyia. Segons els experts, això es deu a la relacionalitat que regenta la nostra vida. “Els éssers humans som animals socials, això ho sap tothom”, afirma Josep Martí, antropòleg a la Institució Milà i Fontanals-CSIC, i afegeix que “el món no es pot entendre sense el fet que tot allò que existeix es troba intrínsecament relacionat”.

Segons l’antropòleg, la relacionalitat remet a la teoria del sociòleg alemany Norbert Elias, que criticava el concepte tradicional d’homo clausus [ésser tancat] en defensa de l’homines aperti [ésser obert]. Elias plantejava que els éssers humans no tenim autonomia absoluta, sinó que ens orientem cap a altres éssers humans, i així en depenem. Partint d’aquesta idea, Martí apunta alguns dels motius que ens duen a desitjar fer activitats en companyia com la practicitat o la complicitat. “El més saludable i més assenyat és precisament fer coses amb altres. A més, sabem que l’absència perllongada de la interacció social pot malmetre la salut mental”, conclou l’expert.

En solitud o en companyia, però fem activitats

Tot i els avantatges indiscutibles de compartir el temps amb companyia, la psicòloga Thais Casals remarca que cal tenir en compte també el fenomen de la soledat no volguda, que s’esdevé quan la persona està sola “no perquè ho desitgi, sinó perquè li falta xarxa, en l'àmbit social o familiar”. Segons l’experta, en aquests casos el que cal és ajudar la persona perquè pugui trobar una xarxa i no tant incentivar-la a fer activitats en solitari. De fet, segons l’informe publicat per l’Observatori Estatal de la Soledat no Desitjada, el 25,5% dels joves espanyols entre 16 i 29 anys se senten sols actualment i tres de cada quatre s’hi senten des de fa més d’un any. A Catalunya, segons dades de l’Idescat, hi ha 780.500 persones vivint soles, un 42,5% de les quals tenen més de 65 anys. La soledat afecta més de 175.000 persones grans, i arriba a xifres històriques a Barcelona, on una quarta part de la gent gran viu sola.

Per superar la situació, Casals recomana cercar primer una activitat fàcil: “No diré fer un viatge, però sí anar a passejar, fer un cafè, escollir una pel·lícula que t’agradi…”. La psicòloga apunta que en la mesura que es comencen a fer aquestes activitats la satisfacció personal augmenta: “Com més reforçat et sents, més content estàs d’haver fet una sortida sol i d’haver-la pogut gaudir” i afegeix que és important que la persona s’adoni del benestar que li aporta fer-ho perquè se sentirà molt millor amb si mateixa i s’empoderarà. La psicòloga conclou que tot i que és cabdal disposar d’un entorn social, el més important és no deixar escapar les activitats que ens motiven, tinguem o no amb qui compartir-les.