Cinc museus que les guies de viatges no recomanen
De les entranyes de París als suburbis de Varsòvia, et proposem cinc instal·lacions poc conegudes que mostren la cara més 'freak' de diverses capitals europees
BarcelonaVols viatjar a una capital europea. Fas una cerca ràpida a Google amb el nom de la ciutat i ja t’apareix una llista dels llocs que has de visitar peti qui peti, com si es tractés d'una checklist, per demostrar que efectivament "hi has estat". El turisme de masses ha fet que moltes destinacions s'hagin convertit en un aparador, un decorat de cartó pedra, on tothom fa la mateixa ruta, visita els mateixos monuments, les mateixes places... i els mateixos museus.
Per res del món aquest diari desaconsellaria visitar el Louvre ni deixar d'admirar les exposicions de la Tate Modern, però, si tens ganes de descobrir coses que no apareixen a les guies, et proposem cinc museus per deixar-te sorprendre per la cara més freak de cinc capitals europees.
Museu del Clavegueram, París
Ni la fortor, ni la humitat ni tan sols les rates han impedit la fascinació dels curiosos per aquest espai subterrani. De fet, el clavegueram de París ja va rebre visitants durant l’Exposició Universal del 1867, tot i que en aquell moment fos percebut com el súmmum de la modernitat.
Ideades pel baró Haussmann i per l’arquitecte Eugène Belgrand, les entranyes de la capital francesa s’allarguen 2.675 km (la mateixa distància que hi ha entre València i Varsòvia). Aquesta és una de les moltes dades que aprenem durant les visites guiades que ofereix el museu, situat sota l’ombra de la Torre Eiffel, que té com a guies els empleats dels serveis de clavegueram de la ciutat.
Percebuts com una meravella de l’enginyeria, o com un espai curiós i fantàstic (han acollit personatges de ficció tan diversos com Jean Valjean, d’Els Miserables, o Remy, de Ratatouille) aquests laberints subterranis constitueixen una oda a la democràcia més primitiva de la condició que ens iguala a tots. I és que entre les canonades hi van a parar les dejeccions de tots els parisencs, des de Belleville fins a l’Elisi.
Museu de les Relacions Trencades, Zagreb
"Quan vaig tornar de viatge, em va dir «M’he enamorat d’una altra persona». Sense saber què fer amb la meva ira, finalment vaig comprar una destral per desfogar-me i provocar-li almenys una petita sensació de pèrdua. Dues setmanes després, va tornar a buscar els mobles. Estaven ordenats en petites piles formades per trossets de fusta. Ella va agafar aquelles restes i va deixar definitivament el meu pis. Així la destral va convertir-se en un instrument de teràpia". Aquest text, acompanyat de la destral, es pot llegir al Museu de les Relacions Trencades, al cor de Zagreb, la capital de Croàcia, que exposa objectes que evoquen el record d'una ruptura.
L’espai recull objectes d’arreu del món que tenen un valor sentimental per als seus propietaris i els acompanya de les seves històries, amb l’únic objectiu de transformar el dolor d’una ruptura amorosa en bellesa. Aquest homenatge al desencís va néixer de dos artistes croats que eren parella: Olinka Vistica i Drazen Grubisic. Quan la seva relació va acabar-se, van començar a demanar als seus amics que els donessin objectes en referència a les seves ruptures anteriors i van iniciar una col·lecció. La mostra es va fer pública per primera vegada el 2006 i es va convertir en una exposició itinerant fins a fer-se un lloc en un edifici tradicional del cas antic de Zagreb. Avui qualsevol persona pot decidir formar-ne part enviant-hi el seu artefacte, de manera que la col·lecció es va ampliant gràcies a la memòria de tots els cors trencats que decideixen compartir la seva història.
Museu del Neó, Varsòvia
Mentre que a la banda occidental del Mur de Berlín els empresaris feien servir el neó com a reclam publicitari per vendre alcohol, cigars, hamburgueses o sexe, durant la Guerra Freda, l’estat polonès utilitzava aquestes llums fluorescents per aixecar l'ànim als treballadors. Són aquests cartells, rètols de neó i dissenys del que es coneix com l’escola polonesa del cartell, el que podreu trobar al Museu del Neó de Varsòvia, que és el més gran d’Europa d’aquesta mena.
Situat a l’altra banda del riu Vístula, al districte industrial de Praga –on les naus que abans eren fàbriques ara acullen espais d’art, botigues independents i locals de música–, el museu posa llum a la història de la postguerra del país. Aneu-hi amb ulleres de sol i amb ganes de deixar-vos enlluernar pel seu encant.
Museu de l'Espionatge, Berlín
Si mentre passeges per Berlín t’imagines que ets un agent secret que busca una joia robada mentre el persegueix un malvat soviètic amb un maletí, el museu de l’espionatge és el teu lloc. L’espai recull la història de les agències d'intel·ligència, els espies més llegendaris i, sobretot, l’herència de l’espionatge en aquesta ciutat que, quan estava dividida, va ser l’epicentre de la informació creuada.
Un recorregut interactiu guia el visitant des dels orígens de l’espionatge, passant per la Segona Guerra Mundial, fins a l’apogeu d'aquest art del secretisme durant la Guerra Freda, amb material inèdit de la Stasi (els serveis secrets de l’RDA). S’hi poden trobar artefactes originals que feien servir els espies –com la màquina de xifratge Enigma, micròfons amagats en sabates, pistoles en forma de pintallavis, un paraigua assassí–, igual que entrevistes amb antics espies, hackers, polítics i historiadors que donen context a l'exposició.
Els més cinèfils hi podran reconèixer accessoris de les pel·lícules de James Bond en una col·lecció dedicada a l’espia més popular del cinema, i el públic més inquiet podrà deixar-se qüestionar per problemàtiques com el big data o els drets individuals en una societat hipervigilada. Però l'element més diferencial del museu és sens dubte la seva capacitat interactiva, ja que inclou espais on el visitant pot convertir-se en espia, com un laberint làser, una prova per codificar i descodificar missatges inspirada en la màquina Enigma o un mapa interactiu de Berlín per esbrinar on es van dur a terme les operacions més importants.
Museu de Händel i Hendrix, Londres
S’ha parlat molt de les tres B de la música clàssica (Bach, Beethoven i Brahms), però i les dues H? La relació entre Georg Friedrich Händel i Jimi Hendrix no rau en el seu país d’origen –un era alemany i l’altre estatunidenc–, ni en les similituds harmòniques entre El Messies i All along the watchtower. Separats per una paret i 200 anys de distància, aquests dos grans músics van anomenar casa el mateix lloc.
Ara les dues cases adossades d’estil georgià on van viure paret per paret aquestes dues figures que van canviar la manera d’entendre la música són el museu Händel Hendrix House. Händel va viure al 25 de Brook Street a Mayfair des del 1723 fins que va morir el 1759. Des del maig del 2023, els visitants poden passejar per les estances on el compositor alemany va escriure i assajar les seves obres de més renom, com El Messies i l'himne de la coronació Zadok the priest.
Més de dos segles després, l’any 1968, Jimi Hendrix es va traslladar a la casa contigua, al número 23, on va acollir, inspirar i col·laborar amb altres icones de la música rock britànica dels anys 60. Aquesta part del museu, la primera que es va inaugurar, recupera l’estètica hippie que hi governava quan hi vivia el considerat "millor instrumentista de la història de la música rock".