75 anys del New Look: la silueta més clàssica de Christian Dior

BarcelonaA les 10 del matí d’un dimecres 12 de febrer, el públic que ocupava les cadires d'un local situat a l’avinguda Montaigne de París es preparava per presenciar el debut d’un dissenyador anomenat Christian Dior. Era l’any 1947 i la capital francesa tot just començava a refer-se dels estralls de la Segona Guerra Mundial mentre l’alta costura buscava la manera de recuperar la seva hegemonia. Una audiència selecta, formada per periodistes, artistes i empresaris reconeguts, esperava tornar a veure en la moda un reflex de la identitat i el glamur parisencs, reviure els episodis més gloriosos del passat francès i recuperar l’herència cultural de la capital. Amb l’element simbòlic a favor seu, Dior no va decebre. Les models van desfilar amb vestits que emmotllaven el seu cos amb una forma de rellotge de sorra: cintura cenyida, malucs i pits molt marcats i faldilles voluminoses de llargada fins als turmells.

“És una revelació, estimat Christian, els teus vestits ens presenten un new look”, exclamava meravellada l’editora en cap del Harper’s Bazaar, Carmel Snow. Entre metres de tela, estructures interiors de tafetà i cintures de vespa, el dissenyador presentava una silueta que traduïa a la perfecció la realitat de les dones de finals dels anys 40: feminitat tradicional, fertilitat i seducció.  

Apel·lar a la maternitat

Amb aquesta primera col·lecció, batejada amb el nom Corolle, Christian Dior feia aterrar a la indumentària la sensual femme à Paris que sempre havien representat artistes i escriptors. La silueta que el modista dibuixava amb el New Look era la d’una dona perfectament arreglada i escrupolosament ben vestida que combinava seducció amb fertilitat. La historiadora de la moda i conservadora del Museu del Disseny, Sílvia Ventosa, explica com tots els trets que configuraven el New Look responien a una necessitat social: la maternitat. “Després d’un període en què s’havien produït moltes morts, principalment d’homes, s’havia de fomentar la repoblació”, afirma Ventosa. La forma geomètrica de rellotge de sorra que caracteritzava el New Look posava en relleu els malucs i els pits, símbols de fertilitat. Aquesta dualitat personificada en el vestit “potenciava la imatge de dona que existeix a costa de la riquesa del marit: la feina de l’home li permet a ella no haver de treballar per poder-se ocupar de la casa i dels fills, exactament com passava al segle XIX”, constata la historiadora. 

Des de la Belle Époque que no s’intuïen aquests cossos tan cenyits. Durant els feliços anys 20, la moda s’havia adaptat a les necessitats culturals i socials del moment i havia alliberat les dones de les cintures cenyides, i durant els 30, malgrat tornar-se a aprimar la silueta, la roba d’esport havia potenciat la comoditat. El retorn dels homes de la guerra i la consegüent reincorporació de les dones a les tasques de la llar possibilitava l’ús d’una indumentària més carregosa i menys funcional. Tal com afirmava el mateix dissenyador, “era perquè les dones anhelaven tornar a sentir-se dones que van adoptar el New Look”. Les siluetes en forma “floral” i el cos estàtic i encarcarat que ell dissenyava casaven amb els impulsos reaccionaris de l’època per reafirmar quin era el rol que havien d’ocupar les dones aleshores. A part de sintonitzar amb les necessitats sociològiques del moment, l’especialista en cultura de moda Charo Mora també parla del simbolisme de la indumentària de Dior: “Els seus dissenys són una oda a l’essència i la tradició parisenques i un reflex de la pau instaurada després de la guerra”. El modista francès prioritzava la simbologia i l’elegància a la funcionalitat, ja que com explica Mora “de vegades l’ésser humà també necessitava somiar i reconstruir la realitat sota uns altres paràmetres”. 

9 metres de tela i el Torpedo

Les polítiques d’austeritat que predominaven als països europeus després de la Segona Guerra Mundial obligaven els governs a limitar també els recursos utilitzats pels modistes. “Com que no hi havia teles, els dissenyadors havien de crear amb el mínim de teixit possible. No obstant això, Christian Dior desafiava totes aquestes normes instaurades i utilitzava fins a 9 metres de tela per modelar la silueta del New Look”, explica Ventosa. En tractar-se d’una forma geomètrica formada per dos cons invertits dibuixant un rellotge de sorra, també eren molt importants l’ús de la roba interior i les estructures internes de la faldilla. Aquestes últimes eren fetes de càmbric, tafetà, filferro i os de balena, i modelaven el cos de la dona per emfatitzar-ne el bust. En canvi, per cenyir la cintura s’utilitzaven faixes reductores que imitaven la funció que anteriorment feia la cotilla. “L’any 1946 Marcel Rochas ja havia dissenyat una faixa que pressionava la zona per reduir-ne el volum, i Dior les feia servir per generar els contrastos corporals dels seus dissenys”, detalla Ventosa. Finalment, per definir i augmentar els pits, s’utilitzava el sostenidor amb forma de con, batejat amb el nom de Torpedo i posteriorment popularitzat per Jean-Paul Gaultier. 

L’herència del New Look

La representació del glamur i la identitat parisencs, així com el retorn a una feminitat tradicional, garantien a Dior l’èxit dels seus dissenys. “Després d’uns anys 40 en què les dones vestien com podien perquè no hi havia ni vestits, ni moda, ni diners, Dior va encarregar-se de retornar l’alegria a la ciutadania mitjançant l’elegància i la sensualitat dels seus models”, detalla Mora. Tot i que durant els anys 60 i 70 van sorgir opcions completament contràries al New Look, amb una silueta més ampla i fluida, com el Baby Doll de Balenciaga o els dissenys d’Yves Saint Laurent, el cicle vital de la moda retornarà a una figura com la de Dior durant els anys 80 i principis dels 90. En aquell moment, aquest nou vessant de l’alta costura que recuperava la sensualitat va saber combinar-se amb una nova interpretació del chic parisenc. L’imaginari de Christian Lacroix recorria la història francesa i apel·lava al luxe i l’hedonisme, exagerant els models instaurats per Christian Dior. Als 90, tant Jean-Paul Gaultier amb la seva pròpia marca com John Galliano com a director creatiu de Dior, van recuperar l’herència de Dior mesclant la fantasia i l’extravagància amb les siluetes clàssiques del fundador de la maison. Fins i tot actualment, explica Silvia Ventosa, “algunes de les tendències que vestim també estan inspirades en la compressió del cos, i coexisteixen amb altres peces que s’encarreguen d’emancipar-lo”. Aquell 12 de febrer de fa 75 anys, Dior no només presentava una silueta sensual i femenina batejada amb el nom de New Look, sinó que demostrava el poder de la indumentària per personificar la tríada perfecta: identitat, història i bellesa. I això només els genis ho saben fer.