Coco, en essència

El Palais Galliera de París dedica la primera retrospectiva a la revolucionària Gabrielle Chanel

Una fotografia de Coco Chanel dels anys 30
Alícia Sans Gardeñes
05/10/2020
3 min

PARÍSPot semblar inversemblant, però Gabrielle Chanel. Manifeste de mode és la primera retrospectiva que París dedica a aquesta modista fora de sèrie (1883-1971) més coneguda amb el sobrenom de Coco. Tancat des de l’estiu del 2018 per obres d’ampliació, el Palais Galliera s’ha vestit, doncs, de Chanel per tornar a acollir els aficionats de l’art i la història de la indumentària i de l’alta costura. De fet, la mostra corrobora la utilitat d’aquest museu de moda de la capital francesa pel que fa a la difusió i la divulgació d’aquest patrimoni tan preuat a França: amb més de 200.000 peces de roba, accessoris, fotografies, dibuixos, il·lustracions i estampes, el Palais Galliera compta amb una de les col·leccions més riques al món.

Per a l’ocasió han recuperat 350 tresors dissenyats per Coco Chanel entre 1910 i 1971. Alguns provenen dels seus arxius, molts altres del patrimoni que té la Maison Chanel, esclar, però també de museus de renom com el Victoria & Albert de Londres i el MoMu d’Anvers. Entre aquestes perles hi ha les dues peces que obren l’exposició: un barret fet per ella mateixa entre 1913 i 1915 –i és que l’imperi Chanel va començar amb un petit taller de barrets el 1909– i una peça marinera realitzada el 1916 amb seda, un teixit llavors generalment reservat per a la roba interior, que es va convertir en una de les seves peces emblemàtiques perquè oferia a la dona la llibertat de portar una indumentària que li permetia moure’s còmodament. Tota una revolució en aquella època, en què el cos de la dona es presentava sempre encotillat. És, de fet, un dels principis fundadors de l’estil de Chanel.

La marinera de seda del 1916

Abans d'entrar a fons en la matèria, cal dir que l’itinerari que proposen la basca Miren Arzalluz, directora del Galliera i cocomissària de l’exposició juntament amb la responsable de col·leccions del museu, Véronique Belloir, és d’un vast tecnicisme. La mostra se centra en analitzar la carrera professional de la modista i la seva obra, els inicis i l’evolució del seu estil, les seves característiques, els seus codis i què ha aportat a la història de la moda. En cap cas, doncs, la mirada traspassa la trajectòria professional de Chanel per entrar en la seva vida personal i, particularment, en debats com ara la molt discutida conducta que hauria tingut durant la Segona Guerra Mundial. Manifeste de mode tampoc és una exposició sobre la marca ni té voluntat de postureig. Els visitants que esperin trobar-hi contingut per penjar a les xarxes socials quedaran decebuts. Al registre especialitzat que s’utilitza, s’hi suma la poca il·luminació: la mostra és molt fosca, de vegades fins i tot massa, per conservar la indumentària, que es torna fràgil amb el pas dels anys.

En realitat, aquest llenguatge escenogràfic té molt a veure amb la mateixa Gabrielle Chanel. La dissenyadora va simplificar la silueta de les seves creacions al màxim. És en els accessoris que incorpora, ja sigui bijuteria o alta joieria, i en un perfum icònic, el número cinc –al qual el museu també dedica una petita part de l’exposició–, on resideix la seva opulència. “Des del principi Chanel es va oposar [...] a una expressió rígida i estereotipada de la feminitat. Adeu plecs complicats, cues incòmodes, inspiracions històriques, excessos de tota mena i galindaines”, explica Belloir.

El vestit sastre

De fet, el seu estil és “d’una simplicitat gairebé austera, es basa en tècniques d’alta costura, extremadament refinades, com ara les incrustacions i les aplicacions”, diu. El súmmum d’aquest idea és el popularitzat vestit de sastre que Chanel va presentar amb 71 anys, després de gairebé quinze anys de parada imposada per la Segona Guerra Mundial. Mademoiselle Chanel es va tornar a posicionar així contra la moda del moment, capitanejada llavors pel New Look de Christian Dior, que es caracteritzava per un retorn a la silueta de cossos cenyits, cintura estreta i faldilla corol·la, ampla i bufada.

El famós vestit sastre dissenyat per Chanel

La construcció del vestit de sastre, veritable manifest de la seva visió de la dona moderna, “respecta l’anatomia dels cossos”, detallen les comissàries. “La jaqueta [...] és flexible i lleugera” i “la faldilla no cenyeix la cintura”. Un altre dels elements distintius d’aquesta peça de roba són les butxaques, elements essencials del vestit masculí del qual Chanel s’inspira incessantment des del principi. “Participen en l’equilibri de les formes i les proporcions [...] i responen a una visió pràctica de la indumentària”. El caràcter atemporal d’aquesta silueta constitueix, en definitiva, la seva modernitat, que encara avui influeix en la nostra manera de vestir-nos, tant si n’estem assabentats com si no.

stats