Fer cerveses amb els escriptors més originals: un viatge a Praga

BarcelonaTots els establiments centenaris de Praga afirmen que van tenir com a client un dels escriptors més estimats pels txecs, Jaroslav Hašek. I segurament tenen raó, ja que l’autor de Les aventures del bon soldat Švejk era d’aquells que allargaven les nits, sempre amb una cervesa a la taula. La faula pacifista que va escriure sobre un noi de Praga a qui és fàcil aixecar-li la camisa, que treu de polleguera els militars quan l’envien a lluitar a la Primera Guerra Mundial, va fer famós Hašek, que no en volia saber res, de les guerres, ni dels generals, ni dels polítics. Preferia les tavernes i els restaurants. Tenia sort de viure a Praga.

Hašek es deixava veure molt a U Kalicha, un restaurant al barri de Nové Město de Praga, un barri on van viure molts artistes, com el compositor Antonín Dvořák, de qui existeix un museu a la cantonada del local. A les taulesd’aquest restaurant Hašek va escriure, va fer plans i va quedar-se adormit més d’un cop, begut com anava. Tant li agradava el lloc, que va decidir que seria un escenari clau del seu llibre més famós. Aquí és on el bon soldat Švejk és detingut a l’inici del llibre, juntament amb el propietari, per alta traïció, ja que no parlen bé de l’Emperador. I també és el local on tornaria “a les sis quan s'acabi la guerra al bar U Kalicha”, tal com diu el llibre. Llàstima que la novel·la va quedar sense acabar, ja que l’autor va morir massa jove, als 39 anys. Així que no sabem quina una n’hauria fet, el bo de l’Švejk, en el seu retorn a U Kalicha. Sigui com sigui, avui en dia els plats, les gerres i les parets del restaurant fan servir la imatge de Švejk, ja que quan el llibre es va publicar, va sortir amb unes precioses il·lustracions de Josef Lada que van contribuir de manera important a la popularitat del soldat Švejk. Al restaurant fins i tot han posat una estàtua que representa el soldat més inepte de la història. Un home que no sabia lluitar, ja que volia viure.

Una manera de conèixer Praga intentant allunyar-se de les masses de grups de turistes que han envaït la ciutat, i que l'han deixat sense veïns a la seva Ciutat Vella, és perseguint el rastre dels seus escriptors. No podem oblidar que un fill de Praga, Václav Havel, va ser el primer president en democràcia el 1993 i un gran lluitador per la llibertat. Però abans ja havia estat un escriptor d’èxit. Podríem dir que Havel va triomfar en l’escriptura i la política, sent la versió seriosa de Hašek, que no va triomfar en la literatura, ja que va morir pobre, ni en la política. Sí, Hašek va jugar a ser polític quan al restaurant Kravinva fundar el "Partit del Progrés Moderat al Límit de la Llei", un experiment satíric amb el qual feia befa del poder, anunciant que en cas de guanyar, nacionalitzaria tots els conserges i donaria a cada ciutadà una peixera. Amant dels animals com era, defensava que protegiria els drets dels porcs. Hašek també tindria una curiosa aventura dins del periodisme, quan el 1910 va trobar feina a una revista anomenada Svět Zvířat [Món dels animals]. Ell mateix recordaria: "Els anteriors editors ja havien escrit sobre tots els animals i com que jo tenia temps, vaig inventar-ne". L'espectacular descobriment d'una puça de temps prehistòrics, per exemple, va enganyar científics que van enviar-li cartes per saber-ne més. Després escriuria sobre "un hipopòtam a qui li agrada quan els nadius li bufen pels orificis nasals; les formigues susceptibles als encants de La traviata, o com es pot evitar el brunzit de mosques al voltant dels búfals untant-los amb trementina". Va ser acomiadat, esclar. Alguns articles els va escriure a les taules de la cerveseriaU Fleku, un preciós local amb sis sales que avui en dia inclou un museu de la cervesa txeca. Els txecs són el poble que beu més cervesa per ciutadà, per davant dels irlandesos, anglesos o alemanys. I Hašek, que era poc nacionalista, en això sí que era un bon txec. Ara, d’U Fleku el van fer fora més d’un cop, ja que el local també era freqüentat per polítics que no païen gaire bé les bromes de Hašek. Un home tan peculiar que va arribar a guanyar-se la vida venent gossos que trobava al carrer, inventant-se que eren de pura raça. Per fer-ho, s’inventava les races, esclar. Més d’una persona va picar. És just que l’estàtua que el recorda, a Žižkov, barri on va viure, el recordi dalt d’un cavall, tot i que no en tenia cap. Una animalada, com li hauria agradat a ell.

El Golem

Praga ha tingut poetes com Jan Neruda, nascut al número 47 del carrer Nerudova, o Rainer Maria Rilke, de qui existeix un petit museu. I alguns dels escriptors més originals del planeta. No ens pot estranyar que Hašek s’inventés lloros alcohòlics o termites que entenen de música, quan ja fa molts segles al barri jueu de Praga va néixer la llegenda del Golem. La tradició diu que en temps del rabí Loew (1512-1609), es va crear una figura d'argila animada per obra de la càbala, amb l’objectiu de defensar els jueus dels atacs rebuts. Però el Golem s’escaparia, i provocaria ensurts i catàstrofes per la ciutat. L’escriptor vienès Gustav Meyrink faria popular aquesta història, que avui en dia atreu molts turistes al gueto de Praga, on ara fan pagar per entrar al preciós antic cementiri jueu o les sinagogues. Ara, del vell gueto en queda poca cosa, ja que a inicis del segle XX bona part del centre de la ciutat es va enderrocar per ordres del govern per fer-hi carrers més amples i garantir més higiene. Aquells carrerons amb cases de fusta van desaparèixer. De les nou sinagogues que hi havia, en van quedar poques. I una de les cases que van anar a terra va ser aquella on va néixer un dels fills més famosos de Praga: Franz Kafka.

Nascut el 1883 a la cantonada dels carrers Kaprova i Maiselova, Kafka va viure una temporada amb la seva germana al castell de Hradčany. La seva germana Ottla va llogar la casa número 22 i va permetre que el seu germà es quedés amb ella durant un curt període. Durant un hivern, doncs, Kafka va poder viure dins d’un dels castells més grans d’Europa, tan gran que dins hi té barris sencers. Molta gent visita el número 22 d’aquell carrer, avui en dia, tal com molts van a la zona de Josefov, prop del seu lloc de naixement. La casa ja no hi és, però s’hi pot veure una estranya estàtua on Kafka apareix sobre les espatlles d'un home sense cap, inspirada en un conte seu. També hi ha un museu dedicat a la seva vida i obra.

Kafka, com Hašek, també sentia atracció pels relats una mica animals, com va deixar clar amb la seva La metamorfosi. Però a diferència de les bèsties de Hašek, Kafka no fa broma. Ell ens parla de les pors, els dubtes i l’angoixa. És ben cert que en el seu diari personal, no va tenir gaire vista quan el dia que va començar la Primera Guerra Mundial va escriure que no havia passat res a destacar, però Kafka semblava saber que s’acostaven anys complicats en el segle XX. La Praga que ell va conèixer ja no existeix. Van desaparèixer alguns barris i també bona part de la cultura del passat, com aquella Praga que durant segles parlava alemany. La capital txeca va ser una ciutat multicultural, amb txecs, alemanys, jueus, austríacs... i, ironies del destí, serien els nazis perseguint els jueus els que van atacar bona part del llegat de parla alemanya de la ciutat, ja que els jueus de Praga, com el mateix Kafka, parlaven aquesta llengua. Als afores de Praga, al gegant cementiri de Židovský Hřbitov, la tomba de Kafka és a la part jueva, al costat d’un recordatori per a les seves tres germanes, exterminades pels nazis. Moltes de les tombes jueves de la zona porten cognoms com Deustcher (és a dir, alemany). Persones que s’anomenaven alemany de cognom, assassinades per nacionalistes alemanys. Kafka ja havia intuït que vindrien temps de foscor, quan era jove.

La Praga de Kundera

I, de fet, molts dels genis literaris txecs contemporanis destaquen pel seu talent, però no tant pel seu sentit de l’humor. Alguns van patir guerres, altres l’Holocaust. I una nova generació, els anys d’opressió dels soviètics. Així li va passar a Milan Kundera, autor de La insuportable lleugeresa de l'ésser, que va néixer a prop de Brno però va passar gran part de la seva vida a Praga, on va ensenyar a l'Acadèmia de Música i Arts Dramàtiques. Kundera va perdre la feina com a docent després de la invasió soviètica del 1968, quan el van fer fora pel seu posicionament polític. Va ser llavors quan va veure clar que havia de marxar del país. No ho faria fins al 1975, quan s'exiliaria a França, on moriria. Però sempre va tenir Praga al cap i, de fet, els rumors deien que de tant en tant hi tornava, però disfressat, per no ser reconegut. Kundera va deixar escrit: "La gent de Praga tenia un complex d'inferioritat respecte a aquestes altres ciutats... L'antic Ajuntament va ser l'únic monument destacat destruït a la guerra i van decidir deixar-lo en ruïnes perquè cap polonès o alemany no els acusés d'haver patit menys de la seva part". L’ànima de Praga va quedar tocada, després de tantes desgràcies del 1914 al 1968. Però de les cendres en va sorgir una nova generació d’intel·lectuals que van fer de Praga una ciutat amb l'autoestima més alta. Perquè fins i tot quan es patia, seguia sent bonica, aquesta ciutat, com diu la Tereza, una de les protagonistes de La insuportable lleugeresa de l'ésser. Pujant al turó de Petrin "es va aturar diverses vegades per mirar enrere: a sota seu va veure les torres i els ponts, els sants sacsejaven els punys. I alçant els ulls de pedra cap als núvols. Era la ciutat més bella del món". Una declaració d’amor en un llibre que parla de l’opressió. Per entendre aquesta època, millor llegir els llibres de Kundera que no pas visitar el Museu del Comunisme de Praga, que no seria el més modern, ni el més ben treballat. Si cal anar a museus, millor el de l’artista pioner de l’art nouveau, Alphonse Mucha, que queda a prop.

Kundera, en canvi, no té cap museu. Tot i ser un geni, Praga no sembla recordar-lo gaire, a diferència de Kafka, que s’ha convertit en un souvenir. Pots comprar tot tipus de productes amb el rostre de Kafka, productes dirigits a gent que no fa la pinta d’haver llegit cap llibre seu. Tot plegat sembla una broma de Jaroslav Hašek. En canvi, de Kundera queda poc rastre, potser perquè els moments més bonics que ell creava eren massa íntims, com les escenes eròtiques dels seus llibres. Potser a Kundera ja li agradaria ser recordat més quan s’obre un llibre seu que no pas amb pompositat. Va ser qui va escriure que "la història dels txecs i d'Europa és un parell d'esbossos de la ploma de la fatídica inexperiència de la humanitat". Tanta gent que fa dels seus països el centre del món i Kundera va entendre que som actors secundaris. Va explicar-nos com pot ser de lleugera la nostra vida, tant "com una ploma, com la pols que es mou a l'aire, com qualsevol cosa que ja no existirà demà".

Kundera no era gaire optimista, què hi farem. I va preferir seguir vivint a París, lluny de Praga, a diferència de Bohumil Hrabal, un altre dels grans genis literaris txecs. Hrabal va quedar-se a Praga, on va treballar als ferrocarrils, a fàbriques i on fos. Quan ja era un escriptor reconegut, podia ser trobat als anys 90 a la taverna U Zlatého Tygra, on escrivia i explicava contes. Eren els anys que la llibertat arribava i tothom volia trobar-se amb ell per saber com veia les coses. I Hrabal els deia que si el volien veure, el trobarien a la taula de sempre de la taverna de sempre. De fet, aquí va trobar-se amb Bill Clinton. S’explica que Hrabal es va negar a anar a l’hotel del president dels Estats Units, cosa que el va obligar a ell a entrar al Barri Vell, fins a la seva taula en aquest local ple de banyes de cérvol, ampolles i fotografies de futbolistes de l’Slavia de Praga. Hrabal, que va patir una mort estranya al caure d’una finestra el 1997, és recordat en diferents murals de la ciutat, en alguns dels quals rodejat dels seus millors amics, els gats. De nou, els animals. Una altra placa el recorda a la taula on solia seure a U Zlatého Tygra,un local amb un nom animal, de nou: el tigre daurat. Un nom que hauria pogut inventar Hašek, segurament.