La ceràmica és el nou ioga?

BARCELONA“Fer ceràmica és una manera de relaxar-te i combatre l’ansietat, de fugir de la velocitat de la vida moderna. És una activitat que has de fer amb les mans i que necessita temps i paciència”, exposa Marta Bonilla, de 36 anys, que en fa dos va deixar la seva feina de professora per dedicar-se a l’ofici de ceramista i ara treballa en un taller compartit al Poblenou. “Per això es diu que és el nou ioga”, afegeix. I potser per això en els últims anys tantes persones s’hi han aficionat, i algunes d’elles fins i tot ho han deixat tot per dedicar-s’hi.

És el cas també de Glòria Carrillo, de 34 anys, que després de vuit anys treballant com a dissenyadora de moda ara en fa quatre que va decidir obrir un petit taller a Vallcarca i crear la marca Pols Ceramic. “Per guanyar-te la vida amb el disseny de moda sovint has de treballar per a les grans marques i jo no m’hi sentia bé –explica–. Sempre m’havia agradat fer coses amb les mans i em vaig apuntar a un curs de ceràmica. Al cap de poc ja estava buscant un local”. Per a la Glòria, la ceràmica ha sigut una teràpia. “M’obliga a treure el millor de mi, a tenir paciència i constància i a lidiar amb la frustració, per exemple quan se’m trenquen les peces”, assegura.

També hi ha qui ha optat per combinar aquest ofici amb una altra professió, com l’actriu Mar del Hoyo, de 33 anys, que entre rodatge i espectacle es dedica a fer joies amb ceràmica. Va començar fa un any i mig. “De vacances a França vaig conèixer una ceramista que em va convidar al seu taller. Allà vaig fer les meves primeres arracades”, explica Del Hoyo. Ara ja compta amb una marca pròpia, Levens, i ven les seves joies online i en botigues físiques, tant a Barcelona –les podeu trobar a Ivori– com en ciutats d’altres països. “El canvi més gran el vaig notar quan em vaig fer Instagram i vaig rebre els primers encàrrecs”, explica. De fet, a través d’aquesta xarxa és com es donen a conèixer la majoria de ceramistes que comencen.

“És el nou portafolis”, opina Bonilla. Per la seva banda, el Marc Vidal, de 46 anys, que ja en fa més de 25 que es dedica a aquest ofici, opina que Instagram s’ha convertit en una eina molt útil. “La utilitzen ceramistes de tot el món i alguns es fan famosos”. És el cas d’Eric Landon, creador de la marca Tortus Copenhagen, un artista danès que ha triomfat penjant vídeos d’ell fent ceràmica i ara té més de 780.000 seguidors a Instagram. Vidal, que combina la ceràmica amb la docència –fa classes a l’escola d’art La Industrial, a l’Escola Massana i a l’Escola Traç–, opina que Instagram ha ajudat a fer que la ceràmica torni a estar de moda. “Als anys 90 la globalització va posar traves als petits ceramistes i al teixit productiu industrial català, però curiosament ara han sigut les xarxes socials les que han ajudat a revifar aquesta activitat”, exposa. Instagram permet veure el que fan persones de tot el món i fa que molta gent s’adoni de les possibilitats que té i que decideixi provar-ho.

A l’hora de vendre les peces, les noves plataformes online han sigut decisives. Gràcies a elles es pot arribar a molta més gent. Vidal opina que hi ha hagut un boom de petits ceramistes independents que munten el seu taller i venen a petita escala, però que no s’ha notat un canvi en la gran indústria. “La producció dels centres ceramistes de fa 50 anys no s’ha recuperat. És un moviment més modern i cosmopolita”. Segons aquest artesà, tot i que els “nous ceramistes” sovint no tenen gaires anys d’ofici, estan fent peces boniques, interessants i creatives. “Ara es té molt més en compte l’estètica. És gairebé més important tenir nocions de disseny, fer bons acabats i saber-se vendre que no tenir molta tècnica”.

El valor de la peça única

Estem tot el dia davant l’ordinador i necessitem fer activitats d’artesania, d’acord, però per què la ceràmica? “És un material noble –diu Bonilla–. A més, el fang és molt agraït perquè et permet fer amb les mans l’objecte que tens al cap, i després fer-lo servir”. També és un material que es pot treballar amb pocs recursos, opina Carrillo. “No necessites grans estris, en tens prou amb les teves mans”. Per a Mar del Hoyo, el fang és un material molt intuïtiu: “Té molta plasticitat quan està cru i és molt agradable treballar-hi. Per alguna cosa els nens petits el fan servir a l’escola...”, comenta. Aquesta actriu i joiera opina que és un material molt fràgil i que això el fa especial. “En la ceràmica artesanal no pots controlar el resultat al 100%, hi ha un punt d’atzar, de màgia. Això fa que cada peça sigui única –explica–. És el contrari del que es porta ara, de la producció industrial i en sèrie, i jo crec que és el que atrau tanta gent”. Vidal explica que ara hi ha molts dissenyadors que utilitzen aquest material i també comença a interessar a algunes grans empreses. “Fins ara utilitzaven materials com el ferro o el plàstic. Ara es porten materials molt més càlids, naturals i més imperfectes. Hi ha sectors on es comença a notar molt, com en el de la restauració. Cada vegada més locals aposten per tenir vaixelles úniques”.

Ara bé, fer ceràmica per afició no té res a veure amb haver-s’hi de guanyar la vida. “És un ofici dur que requereix moltes hores –diu Carrillo–. Viure d’això és una muntanya russa: hi ha mesos que no arribo i altres que faig calaix. No és una feina estable”. La part positiva, per a aquesta ceramista, és el fet de no haver de donar explicacions a ningú. “M’organitzo jo sola, no tinc un cap”. Carrillo treballa amb torn i viu sobretot d’encàrrecs de restaurants. Entre d'altres, ha treballat per a Soho House, The Green Spot i Alkimia, a Barcelona. “El pròxim pas serà obrir una botiga online”, diu la creadora de Pols Ceramic. Segons Bonilla, molta gent opta per compartir un taller. “Va bé per començar, així no has de comprar un forn”. Ella fa peces utilitàries i de decoració amb les tècniques de modelatge, i algunes ja han aparegut en sessions de fotos de diverses firmes de moda com a part de l’escenografia. Cada cop hi ha més interès per les peces artesanals, però encara no es valora prou la feina que hi ha darrere. “A mi m’han trucat dient-me: «La setmana que ve obrim un restaurant i necessitem la vaixella». Encara costa entendre que és un procés lent –comenta Carrillo–. També aviso que les peces mai queden idèntiques perquè no treballo amb motlles, i encara hi ha clients que després se sorprenen”.