Elon Musk, Jeff Bezos i Richard Branson tenen molt en comú a part dels diners. Els tres volen fer negoci a l’espai amb l’objectiu de comercialitzar els viatges fora del planeta Terra. Elon Musk, l’empresari fundador de Tesla i Paypal, va crear el 2002 SpaceX, que actualment ofereix transport a l’Estació Espacial Internacional amb les seves càpsules Dragon. Una de les seves prioritats és treballar amb coets espacials reutilitzables perquè així es redueixen considerablement tots els costos. Musk ha dit en més d’una ocasió que vol portar turistes a l’espai i arribar fins a Mart. Qui també ha entrat en la cursa espacial comercial és Jeff Bezos, creador d’Amazon, que el 2000 va fundar Blue Origin. Bezos aspira a obrir el meló del turisme espacial amb vols curts -sense haver arribat a entrar en òrbita- a un preu considerable, i també aposta per la creació de coets reutilitzables. I el tercer d’aquest trio de multimilionaris és el britànic Richard Branson, al capdavant de Virgin Galactic, que a diferència dels altres dos proposa “avions espacials” sense voler arribar a l’espai profund per portar-hi turistes. T.G.
El centre més gran per al coet més especial
El programa Apol·lo va obligar a construir enormes infraestructures que mai havien estat imaginades
El programa Apol·lo va obligar a inventar i construir enormes infraestructures que mai havien estat imaginades: no només coets i naus lunars; també centres de control, estacions de seguiment, xarxes globals de comunicació, estructures per assajar els motors i plataformes des d’on enlairar-se. De totes aquestes infraestructures, una de les més revolucionàries va ser l’edifici de muntatge vertical del Centre Kennedy, VAB en les seves sigles en anglès.
El VAB va ser en el seu moment l’edifici més gran del món en volum. S’alça com un cub immens sobre l’horitzó pla de Florida i la seva silueta es pot veure des de molts quilòmetres de distància abans d’arribar a Cap Canaveral. Es tracta d’un enorme hangar a l’interior del qual es podien acoblar coets directament en posició vertical. Tres a la vegada. El muntatge es feia apilant les diferents etapes sobre una plataforma metàl·lica que incloïa també la torre de servei, de més de 120 metres d’altura. Un cop acabat, coet, plataforma i torre es transportaven fins a l’àrea de llançament, a 5 quilòmetres de distància.
Però com es podia moure un artefacte tan immens? Utilitzant un dels majors vehicles terrestres mai construïts: una espècie de tractor pla muntat sobre erugues que reptava sota la plataforma i l’aixecava mitjançant gats hidràulics. Els dos transportadors, que segueixen actius mig segle després, són tan grans que damunt seu s’hi podrien jugar alhora quatre partits de tenis. De dobles.
Cadascuna de les vuit erugues consta de cinquanta-dues baules. I cada baula és una peça d’acer d’una tona. Un transportador buit pesa al voltant de tres mil tones; amb la càrrega (plataforma, torre i coet) supera les vuit mil.
No hi ha asfalt que suporti una pressió similar. El camí que connecta el VAB amb les dues plataformes de llançament bessones és equivalent a una autopista de vuit carrils amb fonaments calcaris i de formigó fins a una profunditat d’un parell de metres i coberta amb una capa de grava de riu solta d’un pam de gruix per reduir el frec de les erugues.
Això sí: el transportador no és un vehicle ràpid. Ni econòmic. A una velocitat màxima d’1,5 quilòmetres per hora, tardava cinc hores en fer la distància fins a l’àrea de llançament. I els seus monstruosos motors dièsel bevien 1.500 litres de combustible en el trajecte. Tota aquesta infraestructura no va servir només per als llançament del programa Apol·lo, sinó també per al transbordador espacial. És cert que es van haver de modificar molts sistemes, com les torres de servei, però el sistema de funcionament va continuar sent el mateix fins que el programa de llançadores es va donar per acabat el 1981.
Al llarg de la costa de Cap Canaveral hi ha dotzenes de plataformes de llançament. Cadascuna està adaptada a un tipus específic de llançador. Moltes van ser abandonades quan es van deixar d’utilitzar els coets als quals donaven suport. Avui són penoses estructures de formigó, desproveïdes de totes les bastides metàl·liques i els equips auxiliars. Només en alguns casos una placa de bronze recorda que des d’aquell lloc es va enlairar tal nau o tal altra. O que en aquell lloc hi va tenir lloc accident fatal que el 1967 va costar la vida de tres astronautes.
No és el cas del complex 39. El VAB, el centre de control de llançaments i les dues plataformes segueixen actius. La NASA reserva el 39B per utilitzar-lo amb el seu nou coet, l’SLS, que ha de ser el successor del Saturn 5 per a futures missions a la Lluna i als planetes. Però l’SLS no volarà almenys fins d’aquí un any. I no rebrà la seva primera tripulació fins al 2022. Fins llavors, aquesta plataforma, que té una extensió equivalent a unes cent illes de l’Eixample, està a l’espera de tornar a entrar en servei.
Un altre assumpte molt diferent és la seva plataforma bessona, la històrica 39A, des de la qual es van enlairar tots els vols cap a la Lluna. Està llogada per la NASA a SpaceX i s’utilitza com a punt de partida per als coets Falcon pesats. Com que aquests coets s’acoblen horitzontalment al costat de la mateixa plataforma, no cal el VAB ni el transportador. Simplement s’ha construït un hangar a la mateixa rampa per la qual abans s’enfilava el vehicle eruga amb el Saturn 5 en posició vertical.
També han desaparegut totes les estructures que es van construir per a les llançadores. Elon Musk, conscient de la importància de l’estètica, va demanar que es dugués a terme un rejoveniment de les instal·lacions. Així, l’antiga torre de llançament va perdre el seu tradicional color vermell i ara és d’un elegant negre amb rivets blancs. També van desaparèixer els dotze braços que donaven accés a diferents nivells del coet i ara només hi ha un únic passadís, cobert i de vidre, que és el que portarà els futurs astronautes fins a la seva càpsula al nivell més alt. Per primera vegada en cinquanta anys, la plataforma 39A sembla, realment, un decorat de pel·lícula de ciència-ficció.
