El català que ha visitat tots els països: "Jo la volta al món l'he fet tres vegades"

BARCELONA"Jo la volta al món l'he fet tres vegades, no té cap mèrit", diu Román Hereter (Lleida, 1959) des de l'altra banda del telèfon. No és cap fanfarronada, ben bé al contrari, perquè si hi ha algú en aquest país amb prou legitimitat per parlar de viatges és ell, una de les poques persones del món que ha visitat els 193 estats reconeguts per l'ONU. El seu currículum impressiona: com a periodista i fotògraf ha publicat en desenes de publicacions, ha fet ràdio i ha protagonitzat diverses exposicions. Avui, més dedicat a la seva carrera d'historiador, escriu llibres com Historia de las especias (Almuzara), acabat de sortir fa uns mesos, però el que realment sorprèn és la seva experiència aventurera. "La meva vida s'ha enfocat a viatjar", explica Hereter, que recorda que de petit visitava llocs de Catalunya cada cap de setmana i a cada poble feia fotografies de les esglésies que s'anava trobant: "Vaig adonar-me que era la meva passió i em vaig dedicar al periodisme de viatges", recorda el lleidatà, que durant vint anys va dirigir ininterrompudament un programa de ràdio, Viajar es un placer, en diverses emissores de Barcelona (Antena 3, Cadena SER, Cope), que va ser la columna vertebral de la seva vida.

El punt inicial del seu periple mundial va començar amb un encàrrec dels països de l'antiga Unió Soviètica: "Em van demanar fotografies de les noves Repúbliques quan l'URSS s'acabava de desmembrar. Era un moment en què totes les enciclopèdies s'havien d'actualitzar, ja que com a molt tenien imatges de Sant Petersburg o Moscou, i, en canvi, ni rastre de l'Uzbekistan, el Tadjikistan, Geòrgia o Armènia. Em van donar 3 milions de pessetes i em van dir: «Quan els hagis visitats tots, tornes»", recorda Hereter, que va estar en disset estats en aquell viatge. Aquesta col·lecció li va portar una idea en forma de repte personal: volia visitar tots els estats del món reconeguts per les Nacions Unides –encara que només en portava cinquanta i n'hi havia 193– abans dels 45 anys. El fotoperiodista ho va aconseguir el juny del 2004, quan va visitar el Timor Oriental pocs dies abans fer anys.

Quan escoltes Hereter explicant la seva història et ve una pregunta al cap: per què aquest afany recol·lector. Però l'experiència històrica la respon per si sola abans de formular-la, només cal rememorar la resposta que George Mallory donava als mitjans de comunicació cada vegada que li demanaven per què volia escalar l'Everest: "Doncs perquè és allà". Una filosofia semblant respecte a l'aventura té aquest lleidatà, que no es va posar cap límit de temps d'estada als llocs. "Cada país té els dies que es mereix", explica. I t'adones que té tota la raó quan ho precisa: "No em puc posar un mínim i un màxim. Per exemple, no he passat mai cap nit al Vaticà tot i que haver-lo visitat cinc o sis vegades. També hi ha països que hi has d'anar moltes vegades perquè hi ha molt per veure. He estat dinou vegades al Marroc i set a Tanzània, per exemple. També m'he trobat que en una illa del Pacífic com Tuvalu hi has d'estar tres o quatre dies perquè potser només hi ha dos vols a la setmana". Després ja venen les experiències gurmet, com voler assistir a algun fet, no aconseguir-ho a la primera, i haver de tornar, com a Kènia, on la migració dels nyus és al setembre i hi vols tornar per no perdre't com travessen el riu.

Mentre complia el repte de visitar tots els estats reconeguts per l'ONU, Hereter ha passat per països en conflicte i que en cap cas serien la destinació més recomanada per passar unes vacances tranquil·les. Tot i que el perill no ha estat un acompanyant constant, sí que ha fet acte de presència, com quan va trobar-se al mig d'un tiroteig entre la guerrilla sandinista i l'exercit de Chamorro a Nicaragua en què van morir 45 persones. "Quan veus foc real t'adones del que és el perill", explica el fotoperiodista, a qui també han detingut a l'Àfrica per fer fotografies, un entrebanc que sovint ha pogut resoldre amb diners. A banda queden les inclemències naturals i els encontres amb animals salvatges: "Et trobes en situacions incòmodes –diu Hereter–, com quan una nit al desert de Namíbia vaig estar sol amb unes hienes. Llavors no hi havia mòbils i era una mica més complicat que ara, però jo he estat tres vegades a l'Antàrtida i m'hi he sentit molt segur".

Trobar-se tot sol en un desert, sigui de sorra o gelat, pot portar a un pensament molt habitual quan estem viatjant: "Què hi estic fent jo aquí?" Semblaria que aquest aventurer s'ha d'haver fet aquesta pregunta moltes vegades però no és així, té molt clar que fa això perquè li agrada i aquesta és la seva passió. Encara que hi hagi alguna excepció –"una vegada quan era l'únic blanc de milers de persones veient un partit a la República Centreafricana", rememora–, existeix un pensament molt pitjor, quan t'adones que el país que estàs visitant no val la pena, ha costat molts diners arribar-hi, és igual que el veí i no aporta res de nou.

Hereter, a qui li agrada que els seus familiars, amics i coneguts li demanin recomanacions sobre països que val la pena visitar, no dubta gens quan li preguntes per favorits: "Birmània després de la dictadura militar, l'any 1992. Era un viatge en el temps, perquè el país havia estat absolutament tancat. També et diria que les illes gregues i el Nepal, que té un paisatge incomparable". Sobre les decepcions, creu que cada lloc té les seves coses interessants, però cal anar amb compte amb les expectatives: "Em va passar amb la mateixa Birmània, tenia el país molt mitificat de la primera visita i quan hi vaig tornar, el 2011, em vaig endur una gran decepció. Havia canviat massa".

Col·leccionista de països, experiències i anècdotes, els anys i els quilòmetres també li han regalat conèixer molta gent. Hereter reconeix que el tòpic que viatjar et fa ser més tolerant és totalment cert, com també ho és que la gent és molt més solidària quan és fora de casa. I això que no sempre és fàcil la comunicació: "A la Rússia interior, on ningú parla anglès, et fas entendre amb mímica, t'entens amb un llenguatge no verbal, però t'entens", recorda. Abans d'acabar, esclar, cal preguntar-li per la família, que ha conviscut amb una mitjana de 150 dies a l'any amb Hereter fora de casa. "Van entendre que era la meva feina i mai m'han posat cap impediment", explica.

I si Nacions Unides augmenta la llista d'estats? "No se'n creen gaires, no et pensis. L'últim és Sudan del Sud, on espero anar l'any que ve, però tampoc m'obsessiona". L'epidèmia de covid segur que no hi ajuda, però ningú dubta que Román Hereter farà els deures.