Una capbussada literària al delta de l’Ebre

Amposta“Les volades de flamencs, la posta de sol o el reflex de la lluna plena sobre les badies del delta de l’Ebre… Tot això per si sol ja és poesia natural”, comenta Josep Juan Segarra, periodista i antropòleg, propietari i guia de Poesia, Surf i Kaiak. L’empresa, fundada fa tres anys, proposa sortides amb caiac per la desembocadura del riu en les quals es combina l’esport a la mar, la descoberta del paisatge i la literatura que ha inspirat. I tot plegat en una terra que no ha reivindicat els seus grans literats fins fa relativament poc. “Si el paisatge i la història de l’Ebre han estat marginals per ser llunyans o distants o desconeguts, ara han esdevingut interessants i significatius just pels mateixos motius. ¿Passarà l’Ebre de ser el paisatge invisible a esdevenir el gran descobriment?”, s’ha preguntat més d’una vegada Emili Rosales, escriptor de Sant Carles de la Ràpita i director editorial del Grup62.

Des de la primera meitat del segle passat, autors com Sebastià Juan Arbó, Artur Bladé i Desumvila i una mica més tard Gerard Vergés i Zoraida Burgos han generat un corpus literari –sovint poc conegut– que s’ha emmirallat en el paisatge i la cultura del tram final del gran riu català. “Tot sovint penso que la meva infància, té una dolça i secreta remor d’aigua […]. Parlo del llarg silenci on es fonien l'aigua dolça del riu, la mar amarga”, escrivia Vergés a Parlo d’un riu mític i remorós, un poema que ha esdevingut un petit himne en aquest racó del sud del Principat. De fet, molts rius han inspirat obres literàries que es recreen en l’imaginari dels territoris. Podem pensar en el Mississipí i Les aventures de Tom Sawyer de Mark Twain; en l’assaig poètic El Danubi de l’escriptor Claudio Magris; en el Diari del Congo de Joseph Conrad; en el riu Magdalena de les novel·les de Gabriel García Márquez o en el Duero i el Guadalquivir dels poemes d’Antonio Machado. Ara, Josep Juan Segarra se suma a un moviment no del tot nou –va esclatar fa vint anys coincidint amb les protestes massives contra el Pla Hidrològic Nacional– per buscar els referents literaris de l’Ebre i reivindicar el paisatge i la cultura d’un dels territoris més singulars del país.

Llacunes quietes com miralls

"¿Us heu fixat que aquí la mar és més plana? El port dels Alfacs, al sud del delta de l'Ebre, és una barrera natural que ens protegeix de l'onatge a mar obert. I malgrat que ara a la tarda comença a buscar el vent suau de garbí, aquesta és una zona tranquil·la per on podrem navegar sense gaires problemes", assegura Josep Juan Segarra per buscar la complicitat dels que s'han apuntat a la ruta amb caiac del vespre, la que coincideix amb la posta de sol. El grup parteix d'un dels canals que uneix la bassa de l'Encanyissada amb la badia dels Alfacs, entre petits estols de flamencs de pit rosat i ànecs que aixequen el vol a l'horitzó. "Els ànecs salvatges volaven arran de les llacunes quietes com miralls, i cercaven refugi en l'espessor dels senillars", descrivia Sebastià Juan Arbó a la novel·la Terres de l'Ebre, de l'any 1932.

La ruta s'endinsa a la badia i transcorre entre les estructures de fusta i formigó de les muscleres, des d'on pengen les cordes on es cultiva el marisc. Josep Juan Segarra contextualitza els espais, els situa en el mapa i ajuda a identificar els ocells que creuen la badia: flamencs, bernats pescaires, martinets blancs… I, després de remades disperses i de rumbs errants, el grup s’aglutina amb els caiacs al voltant del guia, amb la serra del Montsià, les platges i els arrossars a la línia de l'horitzó. “Els camps d'arrossars eren verds, i algunes colles de pagesos, vinclats, fets fang i aigua, birbaven l'herba que creixia entre l'arròs. Uns cavalls fornits, pesats, arrossegaven xarugues romanes, o àrabs, dels vells temps, dels temps de les febres, dels temps del llot”, llegeix en veu alta Josep Juan Segarra, del llibre Convivència d'Aigües de la poeta tortosina Zoraida Burgos. 

Ara bé, més enllà dels grans noms consolidats de la literatura ebrenca, el projecte Poesia, Surf i Kaiak també ha posat la mirada sobre els autors novells. Per això Josep Joan Segarra ha establert sinergies amb la Mostra de Poesia Oberta d'Alcanar i amb Eduardo Margaretto, traductor, novel·lista, editor i un dels fundadors de l'associació cultural Mar de Fora de Sant Carles de la Ràpita, sota el paraigua de la qual ha editat llibres amb textos de poetes emergents del territori. 

De les sinergies n'han sorgit tallers literaris sobre caiac, complementaris a les rutes regulars. A partir de referents com Gerard Vergés i Zoraida Burgos, s’hi treballa la mètrica i l'escriptura automàtica i col·laborativa, amb la voluntat d'augmentar el ventall de recursos i eines creatives de què disposen els participants.

Un paisatge fet de sediments

"El color de l'Ebre, en el seu curs final, ja no té res a veure amb l'aigua, i el seu to no li ve donat per l'aigua sinó pel fang, un fang de color groguenc, dens, espès, que el riu sembla arrossegar amb una certa dificultat. Són aquestes aigües carregades de fang, producte de la força erosiva del riu, l'explicació del Delta. El delta de l'Ebre creix sense parar", escrivia Josep Pla el 1961. Aquell Delta de sedimentació generosa ja és història. La construcció d'embassaments i preses riu amunt ha escapçat l'arribada de llims. Ara, el Delta decreix sense parar. I bé que ho sap el Josep Juan Segarra, que també és portaveu del moviment Campanya pels Sediments i que ha publicat Terra presa, un llibre en el qual posa sobre la taula la necessitat d'articular sistemes perquè els sediments no quedin retinguts als embassaments i puguin arribar al tram final del riu Ebre per preservar el Delta. Hi aporta documents científics d'ambientòlegs i enginyers hidràulics per denunciar que el desguàs dels llims és tècnicament possible i que "si no es fa, és perquè no es vol". Sense sediments, el paisatge del tram final del riu –i la literatura que se'n deriva– està en perill.