Canvi de feina, canvi de vida

Parlem amb tres persones que han fet grans canvis en la seva carrera professional que els han portat a transformacions vitals

Un cotxe carregat de maletes
24/07/2021
5 min

Barcelona“Molta gent fantasieja amb un canvi de vida. La diferència està entre els que s’atreveixen a fer el pas i els que no”, afirma Jenny Moix, professora de psicologia de la UAB, autora de Mi mente sin mi. Lo único que falta en tu vida eres tú (Aguilar). Qui no ha pensat que vol sentir-se més realitzat a la feina, que les condicions laborals no són prou bones, que potser hauria de fer allò que tant li agrada o es qüestiona què voldria fer realment. Moix explica que tendim a pensar que ens falta alguna cosa: “Tenim un sentiment de no estar del tot plens, no només laboralment. Una prova clara és que sempre anem amb presses, pensant que en el futur trobarem el que ens falta. Aquesta és la trampa, posar el focus en el futur i els projectes que tenim per fer”. Estem tan acostumats a fer el que ens marca la societat, una carrera que a vegades és la que diuen els pares o l'única a la qual podem entrar, una feina que potser no acaba d’encaixar però l’acceptem i a partir d’aquí anem fent. “La intuïció solem tenir-la apagada perquè estem programats per anar fent i necessitem un sou. No sempre estem connectats amb el que ens agrada, per això necessitem parar i reflexionar, dedicar un temps a saber què és el que podem i volem fer”, argumenta la psicòloga.

Parar i reflexionar

La Catalina Moll és masovera. Fins fa poc més d’un parell d’anys treballava com a cap de recursos humans. Tot i que la feina li agradava, no s’hi sentia a gust i abans de la pandèmia va decidir deixar-la sense tenir gaire clar què faria. Ho va aprofitar per actualitzar la seva formació i reciclar-se. Reconeix que estava perduda però amb el confinament, que la va enganxar a Llívia, va tenir temps per pensar, es va adonar que era feliç estant al camp i anant a l’hort cada dia: “Em connectava amb casa meva, el meu pare és agricultor i ramader a Menorca i jo he crescut així”. Llavors es va treure el títol de monitora d’equitació –havia estat jockey professional a Menorca–, sabent que volia fer alguna cosa vinculada a la natura.

La Catalina Moll a casa seva.

Quan van poder sortir de Llívia van tornar cap a Barcelona i abans que comencés l’estiu van posar-se a buscar masies amb la seva dona. “A ella també li agradava la idea de viure al camp i és compatible amb la seva feina”, diu. A finals de juliol de l'any passat van trobar una masia d’un noi que viatja molt per feina i li van escriure per proposar-li ser-ne les masoveres. Li van explicar que volien viure al camp, que podien cuidar-li la masia i fer-se càrrec dels hostes, i a ell li va semblar perfecte. S’hi van traslladar a l’octubre, embarassades d’en Guiem, que va néixer a l’abril. Estan encantades amb la seva nova vida i ja saben que no volen tornar a Barcelona, els agrada viure tranquil·les al mig de la natura. “Jo soc feliç cuidant l’hort i el terreny que envolta la casa. Tenim temps, ningú ens empaita però seguim buscant masies, fent números i plans de negoci”, explica il·lusionada.

Fer el pas

Sempre és possible el canvi? No sempre i encara menys si és un canvi aparentment radical. Tampoc solen ser canvis immediats però començar un procés de reflexió de manera proactiva ajuda a decidir el següent pas. Joan Clotet, humanista digital i coach executiu que treballa com a consultor en àrees de talent digital, assegura que hi ha moments –una proposta de feina o un acomiadament– que propicien la reflexió sobre la trajectòria laboral. La pandèmia també ha permès a molta gent parar i pensar quina és la pròxima feina que vol fer: “Són oportunitats per pensar en què soc bo, quins problemes resolc, què m’agradaria fer i créixer a partir d’aquí”. Insisteix que és important parar per entendre què has fet fins ara, com pots combinar coneixements, experiències i motivacions per resoldre problemes. Clotet recomana que un cop sabem què volem fer toca formar-nos mentre seguim treballant, actualitzar i potenciar la nostra marca personal a les xarxes ajustant-se més al que voldríem fer, exposar-nos, parlar amb persones que fan la feina que voldríem… “Hem d’ocupar-nos sempre de la nostra ocupabilitat i ser conscients que el futur està ple d’oportunitats. Buscar l’estabilitat té un preu, si optem sempre per la seguretat és molt possible que perdem oportunitats perquè el món canvia i hem de canviar amb ell”, assegura.

Hi ha tota mena de transicions laborals, radicals, graduals, ràpides, lentes… Després de gairebé 10 anys pensant en un canvi de rumb professional, la Mònica Arús es va decidir. Llicenciada en història de l’art, dansa i interpretació, va estar vinculada a les arts escèniques des de jove i sempre havia treballat al món de la cultura ocupant càrrecs directius i gerencials, l'últim a l’Institut Català de les Empreses Culturals, que va deixar a finals del 2020. Després de gairebé 10 anys pensant en un canvi de rumb professional, ara ha engegat el seu projecte al voltant del ioga i el mindfulness. “Portava molt temps amb una càrrega laboral important. El cos em demanava una altra cosa, necessitava un altre ritme, tenir més temps i més qualitat de vida”, comenta.

La Mònica Arús.

Va deixar la feina per tirar endavant un projecte més personal centrat en millorar la salut i el benestar de les persones i les organitzacions a través de programes de ioga i mindfulness basats en la gestió de l’estrès. Més enllà de la pràctica del ioga –que fa des de fa 20 anys– i la formació que ha dut a terme, el que va propiciar el canvi va ser marxar de Barcelona: “Fa tres anys em vaig instal·lar en un mas al mig del camp, a Sant Celoni. Això va suposar un replantejament de vida bastant diferent, l’opció de voler viure d’una manera més simple, quedant-me amb el que és essencial. A la vida anterior hi havia molt soroll, ara visc amb més silenci”, diu. D’aquesta nova etapa valora especialment l’autonomia, poder gestionar el seu temps i tenir-ne més per a ella. Reconeix que no tenia pla B, confiava que li sortiria bé, i anima a qui es plantegi un canvi que s’atreveixi a fer-ho: “Tothom sap les seves circumstàncies, però si tens clara una cosa, creus que tens capacitat per fer-la i la formació necessària, s’ha de provar. Jo vaig tardar a decidir-me, estava aferrada a la seguretat de les 14 pagues, però estic contenta d’haver fet el pas”, conclou.

Fins que l’encertes

La vocació ha guiat la carrera professional de la Maria Sellabona, que va estudiar el que volia, veterinària, i es va especialitzar en cures intensives de petits animals. Diu que és un sector precaritzat amb unes condicions laborals bastant dures. Quan va començar a tenir problemes de salut, superada per la situació, va deixar de banda la vocació i es va reorientar cap al sector càrnic, fent control i qualitat alimentari del producte. “La feina estava bé però no m’aportava gaire i no m’hi veia a llarg termini. Vaig dedicar-me a descobrir què em motivava i em permetria viure bé”, explica. Per casualitat va trobar un curs online de redacció digital i es va animar a fer-lo. Sempre li havia agradat escriure tot i haver fet ciències: “Mai m’havia imaginat que m’hi dedicaria professionalment”. Després d’uns mesos compaginant la formació i la feina a la fàbrica va començar a tenir clients i a finals del 2020 es va decidir: va deixar la feina per treballar pel seu compte com a redactora digital. “Ha sigut un xoc, un canvi radical. La gent em deia que com m’hi atrevia sense tenir res segur i amb la crisi fruit de la pandèmia. Sentia que era el moment. Han passat set mesos i tinc un sou superior al de quan estava assalariada. Mai m’havia sentit tan realitzada i m’agrada poder gestionar el meu temps”, diu ara satisfeta.

stats