Del budisme al transhumanisme: millorar el cos i la ment

BarcelonaLes religions són emanacions humanes que responen a un anhel. Són, alhora, receptacles d’utopies: una societat millor, una ànima salvada, un paradís celestial, un cor aliè al patiment. L’anhel pren forma segons els temps i les geografies, agafa sovint altres noms, de la política a la medicina o l’art, però el rum-rum hi és: podríem estar millor.

L'últim d’aquests fenòmens que se sumen a la llarga i mil·lenària llista de propostes de millora és a través dels avenços tecnològics i es coneix com a transhumanisme. Si bé no es pot definir com a religió, molts dels seus propòsits encaixen en el que tradicionalment és l’àmbit religiós per tractar les qüestions existencials i, de fet, les mateixes religions comencen a debatre o fins i tot incorporar les propostes transhumanistes, especialment en el context cristià. Altres àmbits encara no estan gaire explorats, tot i l’aparent similitud entre les tradicions espirituals i el transhumanisme. És el cas, per exemple, del budisme.

Somiar la perfecció

L’antropòleg Jaume Vallverdú (Tarragona, 1965), que du a terme investigacions en els àmbits de l'antropologia de la religió, simbòlica i dels moviments religiosos i socials, ha publicat nombrosos articles i llibres sobre aquestes qüestions centrals en la condició humana, on l’anhel de millora és personal i col·lectiu, material i espiritual, temporal i etern. Professor a la Universitat Rovira i Virgili i col·laborador de la Universitat Oberta de Catalunya, ha sigut també docent i ha investigat a Mèxic i el Brasil, i des del 2006 forma part del grup de recerca sobre antropologia del cos vinculat a l'Institut Català d'Antropologia i al Consell Superior d'Investigacions Científiques. I és precisament arran d'aquest interès en el cos que ara publica Los sueños de la perfección (Kairós), on ofereix un estudi comparatiu entre el budisme i el transhumanisme.

Com sol passar en tots els grans noms de fenòmens complexos, Vallverdú matisa què vol dir amb “budisme” i amb “transhumanisme” o, més aviat, a quin tipus es refereix. En el seu estudi se centra en l’anomenat budisme vajrayana, que és el majoritari a Occident des de la dècada del 1970 i forma part de la tradició tibetana que alhora encaixa amb el budisme modern occidental. “Prefereixo parlar del budisme més com un estil de vida dins d’un entramat cultural determinat, com el transhumanisme, que no pas anomenar-lo religió en el seu sentit convencional. Això no impedeix que considerem el budisme una religió amb ple dret i una de les principals a escala mundial”, explica. De fet, el treball de camp i la recerca per a aquest llibre l’ha establert principalment a la comunitat Dag Shang Kagyü de Panillo (Osca), que des de la seva fundació el 1984 és un indret central i de màxima referència del budisme tibetà a Espanya amb lames i mestres tant orientals com occidentals de reconegut prestigi.

Pel que fa al transhumanisme, alerta que no s’ha de confondre amb el posthumanisme: “El tret diferencial és que el posthumanisme es basa en la desconstrucció crítica dels valors i l’ontologia de l’humanisme modern, mentre que el transhumanisme és més aviat una continuïtat i una reinterpretació d’aquest en clau tecnològica”. Com ell assenyala, de transhumanismes n’hi ha diversos, i el que ha agafat com a base d’estudi és el tecnocientífic, “que té el propòsit de millorar l’ésser humà mitjançant l’ús de la raó, la ciència i la tecnologia”.

“Si el budisme és una tecnologia espiritual, també ho és material, i, en paral·lel, si el transhumanisme és una tecnologia científica també ho és espiritual”, diu Vallverdú, per a qui “les línies distintives entre els dos sistemes es difuminen molt si veiem que els dos treballen amb el cos i amb la ment o la consciència en diferents nivells i que comparteixen expectatives de millora, perfeccionament i evolució de l’ésser humà molt significatives tant en el pla simbòlic com en el pràctic”.

 La meditació com a tecnologia

Una de les seves reflexions, per exemple, proposa ampliar el sentit que habitualment es dona a la tecnologia i, d’aquesta manera, la confluència entre tradició i modernitat és molt més fluida: “Les tecnologies corporals religioses, posant en funcionament gestos, recitacions, meditacions, postures, etcètera, revelen les possibilitats inherents a l’organisme humà (reconegudes igualment per la perspectiva humanista) per produir canvis d’humor, percepció i concepció diversos. El budisme disposa d’una tecnologia espiritual concreta i molt profunda, que és la meditació”.

Una altra de les similituds, segons l’antropòleg, és que “el budisme comparteix amb la projecció transhumanista les dissolucions de les fronteres que segreguin i generin identitat separada i, en relació amb això, estableixen diferents significats relacionals”, fet que, al mateix temps, pot suposar “nous marcs transcendents per fer front, directament o indirectament, a la crisi de la modernitat”.

“Els dos responen a un perfil humanista i modern, i els dos van en direcció posthumanista i postmoderna mantenint les seves identitats particulars”, assegura. I afegeix: “La transformació personal i de la consciència com a tret prioritari parteix dels components materials bàsics, és a dir, de cert saber normatiu i pràctic i del mateix món present i empíric, es consideri real o imaginari, però que té determinades condicions i afecten el subjecte no sempre de la manera desitjable”.

És en aquest aspecte del conreu de la utopia, entesa aquí com a perfecció, que els dos fenòmens es tornen a trobar. Per al budisme, explica Vallverdú, la perfecció “és una representació virtual justificada per la possibilitat de la realització espiritual”. Pel que fa al transhumanisme, “al·ludeix a un perfeccionament constant en diferents àmbits –socials, biològics, cognitius– sense establir cap perfecció culminant, com un procés continuat i obert”.

No ens trobem davant d’una utopia fixa, com un destí immòbil i paradigmàtic, paradisíac, sinó que els dos sistemes es caracteritzen pel reconeixement i la posada en valor del canvi permanent: “Des del punt de vista budista, i també transhumanista, la naturalesa humana només és un punt en el camí evolutiu”.