Budisme: actualitzacions disponibles

BarcelonaImmersos com estem en el paradigma de les actualitzacions, nos ens hauria de costar acceptar que tota actualització respecta l’essència. No es tracta d’una substitució rere una altra, desbocats, sinó d’un fer constant que tingui sempre present el lloc, el temps, les circumstàncies. En l’àmbit religiós, sovint es veu com una amenaça, però actualitzar-se no ha d’espantar quan es fa des d’aquesta perspectiva de contextualització, mantenint l’essència.

L’àmbit del budisme potser és el que ha experimentat més transformacions al llarg de les últimes dècades, quan es va convertir en un fet global, també en el mateix cor d’Occident. Cada vegada són més les veus d’aquest budisme modern que defensen una actualització, entesa, com dèiem, com l’acció de col·locar els ensenyaments en un context, l’actual, que exigeix uns reptes i unes respostes diferents de les d’altres èpoques i societats.

Una d’aquestes veus, respectada i erudita, és la del britànic Stephen Batchelor, autor de nombrosos llibres i que ara publica una síntesi del seu pensament a Después del budismo (Kairós). Per a ell, moltes de les formes tradicionals de budisme heretades de l’Àsia sembla que s‘hagin estancat: “La seva creativitat i imaginació inicial s’han dissipat fa molt temps, mentre que la intenció principal dels seus practicants sembla que sigui la de preservar doctrines i pràctiques tradicionals, repetint incansablement els ensenyaments i les instruccions del passat”. L’actualització que promulga passa per reivindicar una noció, la secular, que a vegades es vol veure enfrontada a la religiositat, quan per a ell no són opcions oposades, sinó complementàries. “No veig per què persones que es declaren seculars no poden ser profundament religioses des del punt de vista de la seva preocupació última per acceptar, aquí i ara, la seva breu i punyent vida”, explica. Batchelor fa servir el terme secular conscient de la seva etimologia, saeculum, “d’aquest segle i món”: “Quan som seculars les nostres preocupacions primàries són les que tenim sobre aquest món, sobre tot el que està relacionat amb la qualitat de la nostra experiència personal, social i ambiental derivada de viure en aquest planeta”.

Aquesta preocupació mundana, vital, no està deslligada, però, de l’anhel religiós. Quan l’objectiu espiritual es deixa de banda, la pràctica perd força o es posa al servei d’una finalitat perjudicial: “No concebo un budisme que aspiri a desterrar tot vestigi de religiositat, que sigui poc més que un conjunt de tècniques d’autoajuda que ens permeti funcionar amb més serenor i eficàcia com a agents o clients, o les dues coses alhora, del consumisme capitalista. Podríem dir, per exemple, que la pràctica de l’atenció plena divorciada del seu context original reforça l’aïllament solipsista del jo a través de la immunització dels seus practicants contra les emocions pertorbadores, els impulsos, les ansietats i els dubtes que assolen el nostre fràgil ego”.

Els Estats Units és un dels països occidentals on el budisme va entrar amb més força, sobretot a partir dels anys seixanta. La proliferació de persones que d’una manera o altra s’han sentit atretes per aquests ensenyaments ha sigut molt gran. Actualment hi ha una nova generació de budistes que reclama aquesta actualització per poder servir en el context concret. Alhora, denuncien la pèrdua de l’essència alliberadora i la mercantilització d’unes pràctiques que amb freqüència serveixen per acceptar i permetre les desigualtats i injustícies i no per fer-hi front. Una d’aquestes desigualtats que deteriora la societat nord-americana és la racial, i moltes veus budistes comencen a denunciar-ho perquè no volen que la seva pràctica afavoreixi l’acceptació d’un model tan cancerigen com aquest. És el cas, per exemple, de tres autors, Angel Kyodo Williams, Jasmine Syedullah i el lama Rod Owens, que fa un any i mig es van unir per escriure el llibre gràficament titulat Radical dharma. Talking race, love, and liberation (North Atlantic Books). El text és una crítica als privilegis blancs que també afecten la comunitat budista nord-americana, i que aquests autors entenen com un dels problemes principals per al desvetllament de la consciència col·lectiva, sumat a altres factors igual de preocupants, com la desigualtat de gènere o l’homofòbia. Aquests tres autors no parlen només des d’una perspectiva teòrica i acadèmica. Les seves vides en són testimoni. Angel Kyodo Williams, per exemple, és una mestra zen afroamericana combativa i lúcida que es va donar a conèixer l’any 2000 amb l’obra autobiogràfica Being black: Zen and the art of living with fearlessness and grace (Viking Press).

Per la seva banda, el lama Rod Owens aporta la seva experiència com a afroamericà homosexual, esdevingut lama budista després d’anys de formació amb mestres tibetans. Owens, que està considerat una de les veus més originals i profundes d’aquesta nova generació de mestres budistes, és docent a la Inward Bound Mindfulness Education, un centre de recessos destinat a joves i adolescents, i a més ofereix tallers i conferències arreu del món en què combina l’ensenyament budista amb la denúncia del patriarcat i del racisme. Precisament aquests dies és a la Casa del Tibet de Barcelona, on avui dijous al vespre fa una conferència i aquest cap de setmana imparteix el taller “Dharma radical en temps de canvis”.

Tornar-nos a encisar

“¿És possible recuperar el dharma que hi havia abans de l’aparició de les ortodòxies budistes per després erigir sobre aquest fonament una pràctica ètica, contemplativa i filosòfica adient que optimitzi la floració humana en l’època de la postcreença?”, es pregunta Stephen Batchelor. Ell, com totes aquestes veus del nou budisme, està convençut que sí. Un nou budisme que és alhora intemporal, actualitzat sense perdre l’essència. Perquè, com conclou Batchelor, en lloc d’imaginar un budisme que erigeix barreres cada vegada més fermes al voltant del nostre jo alienat, podem concebre’l perquè treballi “a favor d’un reencantament amb el món”, podent arribar a cultivar una sensibilitat vers el que ell anomena el “sublim quotidià”.