Al bosc no maltractis el romaní

BarcelonaAmb els confinaments perimetrals ens hem avesat a passejar pels boscos pròxims. Només cal veure que concorreguda que està la serralada de Collserola, que l'any passat va registrar 6,27 milions de visites (un 26% més que l'any anterior). L'espai natural que voreja Barcelona s'ha convertit així en un dels exemples paradigmàtics de la pressió que estan suportant aquests indrets, que no sempre s'acompanya de bones pràctiques. N'hi ha que surten dels camins, que posen els peu allà on no és convenient, que s'enduen branquillons... i entre els damnificats hi ha els arbustos, com ara el romaní i la ginesta. En dona fe l'ambientòleg David Carrera, que treballa en conservació de la biodiversitat a la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona, on amb l'augment de visitants detecten com proliferen "actituds agressives amb el medi", com ara que "sembla que els arbustos amaguin la brossa i la gent s'anima a llençar-n'hi". El fet que estiguin a l'abast de tothom i que presentin sovint un aspecte rústec potser indueix a pensar que s'hi pot tenir menys miraments, però els arbustos tenen un paper molt rellevant en l'ecosistema i també cal ser-hi respectuós.

A Catalunya es poden situar en el mapa almenys unes 200 espècies d'arbustos, com detalla Estela Illa, que és professora associada a la Facultat de Biologia de la UB i membre del grup de Geobotànica i Cartografia de la Vegetació (GeoVeg). Les formacions vegetals dominades per arbustos són els matollars i les màquies, que ocupen una mica més de 440.000 hectàrees. Això representa un 14% de la superfície del territori català, un 22% si s'exclouen les zones urbanes i agrícoles. També cal tenir present que els matollars sovint són fases de regeneració del bosc primigeni quan aquest ha estat degradat (per incendi o altres causes) i que el sotabosc està format per una bona colla d'espècies arbustives. Pot semblar fàcil distingir un arbust d'un arbre, però no sempre ho és a simple cop d'ull en boscos poc madurs. Hi ha dues característiques que ajuden a diferenciar-los dels arbres: l'alçada (en general els arbustos no sobrepassen els 5-6 metres) i el tronc (es ramifiquen des d'arran de terra i tenen fulles en tota la seva longitud).

Llevat d'algunes excepcions, la millor època per observar-los és a la primavera i a l'estiu, que és quan la gran majoria floreixen i tenen fulles (en el cas dels caducifolis), però si preferim observar els fruits llavors és probable que hàgim d'esperar-nos a la tardor, com explica Arnau Mercadé, que també forma part del grup GeoVeg. A les zones amb clima mediterrani, amb estius càlids i hiverns suaus, en els ambients oberts amb insolació s'hi troben espècies adaptades amb fulles perennes o petites per evitar la pèrdua d'aigua (n'hi ha que tenen espines per defensar-se dels herbívors), com el romaní (Rosmarinus officinalis), les estepes (gènere Cistus), els brucs (gènere Erica), el garric (Quercus coccifera) i el càdec (Juniperus oxycedrus). A l'alzinar, que és el bosc mediterrani per excel·lència, hi ha un ambient més humit i ombrívol, i és idoni per al marfull (Viburnum tinus), el cirerer d'arboç (Arbutus unedo), l'aladern (Rhamnus alaternus) i el galzeran (Ruscus aculeatus), així com per a les lianes.

A les zones de muntanya, més plujoses i amb hiverns més freds, molts dels arbustos poden formar matollars, així com trobar-se dins del bosc, com el boix (Buxus sempervirens), el neret (Rhododendron ferrugineum), el ginebre (Juniperus communis), el nabiu (Vaccinium myrtillus) i la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi). Altres són colonitzadors de prats o de marges forestals, com l'aranyoner (Prunus spinosa), l'arç blanc (Crataegus monogyna) i les gavarreres (gènere Rosa). Aquí la sequera no sol ser un problema, sinó el fred hivernal, i les fulles poden ser caduques. En tot cas, els arbustos són habituals en la majoria de paisatges del territori, si bé Mercadé detalla que hi ha una vintena d'espècies que s'han inclòs en el catàleg de flora amenaçada de Catalunya: l'espirea (Spirea crenata subsp. parviflora) té poblacions molt escasses a la plana de Vic i al Montsec, i la dafne alpina és raríssima a dues serres del Prepirineu.

Beneficis per a la fauna i les persones

Els arbustos també cal preservar-los. Illa fa èmfasi en el fet que "tenen un paper molt important en l'ecosistema", així que quan se surt a passejar, "hi hagi arbres, arbustos o herbes, malmetre'ls de manera gratuïta no aporta res de bo". Allà on el bosc s'ha malmès, ajuden a retenir el sòl i a evitar l'erosió gràcies al seu potent sistema d'arrels. També són molt rellevants per a la fauna, ja que sovint serveixen de refugi per a petits animals, que s'amaguen o construeixen el niu entre el brancam, i moltes espècies d'arbustos fan fruits que representen una part important de la dieta de diversos animals.

Carrera, que és coautor de la miniguia de natura 101 arbusts, lianes i altres enfiladisses de Catalunya que cal conèixer (Cossetània Edicions, 2021), que es podrà aconseguir amb l'ARA, explica que les espècies migradores d'ocells els utilitzen d'aliment en el seu trajecte. El troben en el gessamí groc (Jasminum fruticans) o l'arçot (Rhamnus lycioides), el qual també utilitzen botxins i capsigranys per empalar les preses. Els fruits d'altres espècies, com del ginebre i del càdec, se'ls mengen petits mamífers abans de l'arribada de l'hivern, i els nabius els ingereixen l'os i al gall fer. Del ginebró (Juniperus communis subsp. Alpina), que és una varietat de ginebre, se n'anomena matagalls (com el cim del Montseny) i serveix de refugi als saltamartins i les perdius. Això sí, Carrera avisa que "molts fruits que són comestibles per als ocells són tòxics per a nosaltres", així que suggereix actuar com davant d'un bolet: "Si no els coneixes, no facis experiments". Els humans també hem fet servir els arbustos per elaborar begudes (els fruits del ginebre per a la ginebra, els aranyons per al licor patxaran); melmelades (de nabius, gerds o mores); estris de fusta, molts d'ells culinaris (boix), tancaments i escombres (bruc), o productes de cosmètica (espècies aromàtiques).

El futur dels arbustos és incert. Illa recalca que "estan recolonitzant antigues zones agrícoles i pastures que s'han anat abandonant les darreres dècades", fet que es tradueix en un increment de la superfície que ocupen. El mateix fenomen es reprodueix a escala europea, però respecte als efectes que hi pot tenir el canvi climàtic, "la resposta no és tan evident, ja que són diversos, i sovint difícils de predir", especifica. A les zones de clima mediterrani, on els incendis són habituals, es preveu que s'incrementaran les dificultats de regeneració de la vegetació a causa de les sequeres més freqüents i l'augment de temperatures, que també contribueixen a l'expansió dels arbustos en zones d'alta muntanya. Amb la superfície forestal creixent i l'amenaça de grans incendis, un dels reptes és la gestió dels boscos. Una de les principals vies és l'eliminació de combustible, cosa que afecta els arbustos, però Mercadé creu que cal "trobar l'equilibri" amb el manteniment de la biodiversitat.