‘Boomers’ vs. Zetes: dues generacions cara a cara

Dossier 'Boomers' vs. Zetes: dues generacions cara a cara Desplega

1.

Pares privilegiats, fills precaritzats: crònica d’un relleu generacional

2.

‘Boomers’ vs. Zetes: dues generacions cara a cara

3.

Ja t’han dit “OK, boomer”?

4.

Ets 'boomer'? Ets 'Z'? Ens interessa la teva opinió!

5.

Joves sense pis

L’ARA ha posat a conversar dues generacions aparentment molt allunyades. De l’experiment n’hem extret dues conclusions. La primera, que els contextos socials i econòmics de les seves joventuts són gairebé antagònics. I la segona, que malgrat haver crescut en dos mons diferents, la situació de crisi actual fa que detectin més punts en comú dels que es pensaven.

De la pau a l'ecologisme, la lluita dels que veuen que el món s'acaba

La primera vegada que la Cristina va sortir a manifestar-se va ser per condemnar l’assassinat de Miguel Ángel Blanco a mans d’ETA l’any 1997. “He anat cada any a les manifestacions feministes, m’he manifestat per l’Estatut, per la independència de Catalunya i vaig ser a les protestes del 15-M, tot i que no hi passava les nits amb la tenda de campanya”, explica. El José Luis té molt present la manifestació de l’assassinat de l’Ernest Lluch i també ha sortit al carrer per altres injustícies, com les manifestacions contra la guerra. A més, tots dos asseguren que han votat sempre. “Hi vaig amb molta esperança, convençut que les coses canviaran a millor. Voto el meu partit, que és el PSC, en soc militant”, explica el José Luis.

El panorama canvia radicalment quan prenen la paraula les veus més joves de la taula. El Pol va votar més convençut els primers cops: “Ara voto perquè sé a qui no vull votar”, diu, i veu clar que les dues lluites que defineixen els zetes són l’ecologisme i el feminisme. La Júlia i la Laia hi estan d’acord. “Si no puc anar a una concentració o a una manifestació sempre intento fer-la visible a les xarxes perquè la gent se n’assabenti”, afegeix la primera, que diu que no té gaire fe en el sistema democràtic actual però sí que defensa que anar a votar és la manera de fer-se sentir, i no pas l’abstenció.

L’educació sexual, la gran oblidada

“A la meva primera relació sexual vaig anar a l’aventura. No sabia res. Em vaig sentir com una inútil i vaig pensar: «¿Com pot ser que ningú m’hagi explicat com s’ha de fer això?»” Qui es formula aquesta pregunta és la Júlia, que té 19 anys, però també la podrien pronunciar generacions més grans.

El José Luis, que té 55 anys, comenta el seu cas: en el terreny sexoafectiu, ell va ser “molt clàssic”. No va ser fins que va ser més gran que va permetre’s connectar amb els seus desitjos. “Quan era jove vaig conèixer una noia, em vaig casar amb ella, ens vam comprar un pis, vam tenir dues filles i ens vam separar. Soc gai. Vaig anar contra mi mateix i contra natura. I em va tocar molt educar els meus pares. És la nostra responsabilitat educar-los. I ara ells estan contents de viure la meva felicitat”. Amb les seves filles ha intentat abordar el tema, però també ha detectat certa reticència. “Es tallen més elles que jo!”, exclama. “Cal tractar les coses amb normalitat a casa”, coincideix la Cristina (53 anys). Però el cert és que no hi ajuda que encara hi hagi un dèficit tan alt pel que fa a l’educació sexual. El Pol, que té 26 anys, creu, a més, que “la sexualitat encara es viu molt diferent des de l’adolescència en funció de si ets un noi o una noia”. “És més fàcil per als nois -segueix-, se’ns transmet que no ens hem d’avergonyir de res… Només cal fixar-se en els rols del porno: la posició de la dona és sempre de subordinació”. “Això és així des que el món és món. Això no ha canviat”, intervé la Cristina, que, amb tot, recorda “molta llibertat” a l’hora de gaudir de la seva sexualitat quan era jove: “En aquest sentit, em podria considerar de la generació Z!”, diu rient. El que sí que ha canviat de manera rotunda és que les noves generacions estan empenyent la societat a obrir la mirada més enllà de l’heteronormativitat. “Crec que l’homosexualitat els nostres pares la tenen més assumida, però no tenen assumides la transsexualitat ni la bisexualitat. Els explota el cap”, diu la Júlia. La Laia, que l’any vinent començarà la universitat, també ho comparteix: “L’altre dia els explicava que noséqui s’ha embolicat amb una noia. I em diuen: «Ah, també és bisexual? Això és una moda»”.

Créixer en la prosperitat vs. créixer de crisi en crisi

Escoltar el flanc zeta de la taula parlant del món laboral és desolador: el Pol, la Laia i la Júlia van créixer durant la crisi del 2008 i ara encaren el futur professional amb resignació. La pandèmia ha sigut l’última estocada. “Sé que ja em puc treure catorze carreres, que això no és sinònim de res”, lamenta la Júlia, que a banda d’estudiar treballa de professora en una acadèmia d’anglès.

El Pol denuncia la precarietat que sembla haver-se instal·lat: “Som una generació amb estudis superiors, però vas a una empresa a buscar feina i et diuen: «Treballaràs com a enginyer, però de becari». Cobrem un sou baixíssim i el gastem tot en el lloguer. ¿On hi ha l’estalvi? ¿Quant trigarem a tenir independència econòmica?” A l’altre cantó de la taula hi ha la generació boomer, que en general va trobar feina i va prosperar. Així, el José Luis va començar a treballar i després va treure’s una carrera amb 35 anys, quan ja era pare. Ara té una feina estable amb bons ingressos. “A la universitat vam anar-hi pocs, la majoria van trobar feina”, diu. La Cristina també va estudiar i treballar alhora, i té 33 anys cotitzats a la Seguretat Social. Ara, però, comparteix el pessimisme laboral de la generació Z: “Des que va començar la pandèmia no tinc feina i no tinc perspectiva de trobar-ne. M’he menjat tots els estalvis. Amb uns quants anys més que vosaltres, tinc la mateixa sensació d’incertesa”. I com ella, molts.

De fer anar el mòbil a necessitar-lo com l’aire

“Si no hi ets no ets ningú. Tenim una relació de dependència absoluta amb les xarxes”, comenta el Pol, que es defineix com un “bitxo raro” perquè fins als 24 anys no va tenir mòbil i, de fet, ara només fa servir l’Instagram de la banda on canta, Cronopios. La Júlia continua: “Pots acabar vivint en una mentida, en una vida paral·lela; que les xarxes siguin tan accessibles per a nens cada cop més petits és molt perillós. Un dia em vaig descarregar Tik Tok, jo mateixa me’n vaig adonar i vaig desinstal·lar-me’l”, afegeix aquesta estudiant de traducció i interpretació a la UAB que té dos comptes d’Instagram, un per als coneguts en general i un altre per a la gent de confiança, igual que la Laia. En el cas de la Laia, ella sí que publica bastantes stories, però també és crítica: “Em deprimeix veure la vida de la gent i em genera molta frustració. Sé que no és real però és el que veus”.

Els representants de la generació boomer estan connectats però estan lluny d’aquesta dependència. La Cristina reconeix que té “una relació bastant nul·la” amb les xarxes: “Tinc WhatsApp perquè si no no t’assabentes de res”. El José Luis, en canvi, sí que s’hi ha posat més: “Estem sobreconnectats, però bé, jo tampoc soc gaire tecnològic, soc on s’ha de ser. Instagram, Twitter, LinkedIn…”.

Sobre la constància i l’hedonisme: els valors també canvien

¿Els valors de cada generació també són diferents o n’hi ha que es mantenen? A l’experiment de l’ARA hi ha una mica de tot. La generació boomer posa en valor la constància, l’honestedat i la fidelitat. I la zeta parla de diversitat, d’inclusió, d’igualtat. Amb tot, el José Luis, la Cristina, el Pol, la Laia i la Júlia coincideixen en la creença que l’esforç és un dels valors principals que mouen el seu dia a dia. “Nosaltres ens hem sacrificat per aconseguir les coses”, comenta el José Luis, que té dues filles de 27 i 21 anys, a les quals ha intentat inculcar aquest valor. “Crec que les dues generacions compartim la capacitat de sacrifici”, respon el Pol, i la Júlia també ho creu, tot i que amb unperò : “Hi estic d’acord, però també crec que tant al món laboral com en molts altres àmbits, amb l’esforç nosaltres no en tenim prou. Jo em puc treure totes les carreres que sigui, que no vol dir res”. La Laia, que vol començar arqueologia, assenteix: “Jo, sincerament, espero passar-m’ho molt bé a la carrera perquè sé que després no trobaré feina del que he estudiat”. La Cristina insisteix en assenyalar la situació social i econòmica del moment, que, per a ella, traspassa qualsevol dictat generacional: “Ara ningú té res segur. Jo em pensava que amb 53 anys ja tindria una feina fixa, estalvis, un pla de pensions i no sé quantes coses… I tot això s’ha esfumat”. Gratant, però, surt alguna diferència generacional més. L’apunta el Pol: la generació Z és molt més hedonista que les seves predecessores. “Som de disfrutar molt més la vida. Volem una feina en la qual ens diguin «d’aquesta hora a aquesta hora» i no m’atabalis més. Volem fer moltes coses encara que tinguem pocs diners. No volem només viure per treballar”.

De comprar-se una casa a veure remota l’emancipació

Si en un tema estan d’acord tots els participants del debat de l’ARA és que el dret a l’habitatge és un tema complicadíssim per a les noves generacions. El Pol, que té 26 anys, s’està independitzant tot just ara amb uns amics: “És impossible plantejar-te l’habitatge com una cosa a llarg termini”. La Júlia, que va camí dels 20, ho veu negre: “Abans era evident que en un futur et compraries una casa, però jo tinc claríssim que el meu primer pis serà compartit i de lloguer”. “Jo crec que no m’independitzaré mai. Viuré a la casa familiar i gràcies”, conclou la Laia. El biaix, especialment en la qüestió de l’habitatge, és abismal. Ho confirmen també els representants de la generació boomer : “Quan parlo del que em va costar el meu primer pis, em sembla ridícul. És incomparable”, assegura el José Luis, que és propietari d’un immoble. La Cristina es va independitzar amb 23 anys i va triar viure de lloguer: “Tenia opcions per poder viure sola. Clarament ells ara tenen moltes més dificultats. Bé, i nosaltres, però, esclar, jo no ho estic intentant per primer cop”, conclou.

De la idea de progrés al no-futur

I d’aquí unes dècades, com es veuen els uns i els altres? La diferència es fa evident en pocs minuts: els uns s’ho volen imaginar i els altres no. “Quan em diuen que el planeta es col·lapsarà a nivell climàtic d’aquí 40 o 50 anys faig comptes i jo hi seré. Som la primera generació que ho viurà i tinc una sensació d’impotència absoluta”, comenta el Pol. “Jo no hi penso. Hi ha un moment en què dic: «Mira, disfruto del que tinc ara i com que jo tampoc puc canviar res, millor no pensar que d’aquí 50 anys s’acabarà el món». Intento disfrutar del moment, del que tinc ara, i després ja m’ho trobaré. Sé que és horrible pensar això…”, lamenta la Laia. “Jo tampoc hi penso gaire. Tinc moltes ganes de fer grans canvis, tot i que crec que segueixo tenint l’esperança cega que algun dia arribarà algú i hi trobarà una solució. Potser després canvio d’opinió, però ara vull canviar les coses. De fet tinc moltes ganes d’aconseguir-ho”, afegeix la Júlia. “Però com ho farem, això? -es pregunta la Cristina-. Al principi de la pandèmia el missatge era que ens en sortiríem i un any i mig després tot segueix igual”. El José Luis es mostra més optimista: “El món ha avançat i segueix avançant. Menys del que necessitaríem, segur, però s’estan fent coses”, diu.