"A Barcelona és més fàcil menjar ramen que escudella"

BARCELONAEls brunyols de l'Empordà, uns fesols amb botifarra de perol de la Garrotxa, les orelletes del Penedès o la baldana del Baix Ebre i el Montsià. Cada regió del Principiat té les seves peculiaritats, plats originaris i especialitats gastronòmiques. Sovint són receptes que han anat passant de generació en generació i que han arribat als nostres dies convertides en una deliciosa tradició. Això sí, no sempre és fàcil saber-ne l'origen. El motiu? La invisibilització: "Passa amb altres coses, però amb la cuina especialment perquè la història del que és popular o femení fa pocs anys que s'estudia, s'ha hagut de reivindicar els últims anys", explica Toni Massanés, director de la Fundació Alícia.

D'entre tota la gran riquesa de la nostra gastronomia, una zona acostuma a quedar fora de les classificacions de cuina autòctona: la de Barcelona. Per l'imant turístic i l'estatus de capitalitat, accedir als plats locals no sempre és fàcil si no els coneixes mínimament, només cal entrar a qualsevol cercador d'internet per adonar-se que estan invisibilitzats davant dels clàssics dels Països Catalans, com el pa amb tomàquet, la mel i mató o fins i tot la paella. "És trist el buit que hi ha de gastronomia autòctona a Barcelona, està molt poc representada. És molt més fàcil menjar un ramen, que una escudella, que és un plat que es pot acabar perdent si no es fa en el dia a dia", assegura Massanés

Buscar quin és el menjar de Barcelona a internet és missió quasi impossible, ja que són molts els esquers per a turistes que no reflecteixen la tradició. El menjar de Barcelona s'ha d'anar a buscar barri a barri: "Hem de reivindicar la mediterraneïtat, no estem gaudint ni ensenyant el nostre patrimoni", considera el director de la Fundació Alícia. Aquests són alguns dels seus plats i menjars més populars. Alguns són de tradició centenària i d'altres ho seran a mesura que passin els anys.

La bomba

Possiblement la reina de la cuina local i la tapa amb accent més barceloní. La Bomba, orgullosament originària de la Barceloneta, és una mena de croqueta gegant de patata arrodonida amb allioli. No hi ha una versió oficial sobre com va començar la tradició de cuinar aquest plat, però és a la Cova Fumada, al carrer de Baluard, on en reclamen l'autoria. Segons asseguren, va ser l'àvia d'un dels propietaris de l'establiment qui, en un intent de fer una croqueta, va acabar inventant la Bomba. Amb el temps ha anat variant des de l'original, però la manera més popular de trobar-se-la és amb una barreja de salsa picant i allioli per sobre. El lloc per provar-la contínua sent la Barceloneta, esclar.

El pijama

Les grans postres barcelonines i un dels mites de la cuina de la ciutat. El pijama és una invenció que surt d'un restaurant clàssic de la ciutat, El 7 Portes, que a poc a poc s'ha anat estenent per altres racons del país. L'origen se situa l'any 1951, com a resultat de la variació d'unes postres franceses fetes per Paco Parellada, propietari de l'emblemàtic establiment. Aquesta mutació va fer fortuna i es va quedar així: un flam d'ou acompanyat de préssec i pruna en almívar, dues cireretes, una bola de gelat de maduixa, una bola de gelat de vainilla i nata muntada.

La sarsuela

Hi ha diverses opinions sobre on i quan es va començar a fer la sarsuela, la cassola de suquet de peixos i mariscos tan característica de la cuina tradicional catalana. Toni Massanés assegura que va començar a fer-se en restaurants barcelonins ja al segle XIX. A partir d'aquí va saltar a la resta de costa dels Països Catalans. Altres historiadors i experts la situen també a la capital, més concretament a la Barceloneta i en època modernista. En qualsevol cas, és un dels grans plats de la ciutat i una joia que s'acostuma a guardar per a les grans ocasions, ja que no és ni ràpid no gaire barat de fer.

Pa de Sant Jordi

Un producte que comença a ser una tradició a tot Catalunya. El pa de Sant Jordi, elaborat cada any el 23 d'abril amb les característiques quatre barres a l'interior, és 100% de Barcelona. L'inventor és Eduard Crespo, forner de la Fleca Balmés, oberta des del 1908 al barri de l'Eixample. Fa 34 anys Crespo va rebre l'encàrrec de crear un pa especial per commemorar la celebració. Després de dos anys de R+D –"No és fàcil fer un pa nou", assegura– va arribar fins a aquest model i ja s'hi va quedar: es fa amb pa de nous, formatge i sobrassada, que fan els colors de la senyera. La tradició s'ha anat estenent amb el temps i fins i tot se celebra un concurs cada any pels voltants de Sant Jordi amb participants de tot el país.

Pet de monja

Hi ha poques coses que agradin més als catalans que els dolços i els costums escatològics (vegeu, el caganer o el tió). D'aquí que d'aquesta barreja n'havia de sortir alguna cosa. Són les típiques galetes pet de monja, creades a Barcelona a finals del segle XIX. L'inventor d'aquesta fantasia va ser un pastisser artesà italià, que va batejar-les amb el nom de petto di monaca, és a dir, pit de monja, fent referència a la seva forma, semblant a la d'un mugró femení. D'aquí a l'escatologia, que va anar agafant adeptes amb el temps fins a imposar-se. Fets de farina, ou i sucre, no és difícil trobar pets de monja arreu del país.

Batut de xocolata

De batuts de xocolata industrial n'hi ha molts, alguns de boníssims, però resulta que el clàssic de Barcelona no té comparació possible. És el Cacaolat, un dels emblemes del dolç local i un mite de la ciutat. El seu origen es reparteix entre la històrica granja Viader, al carrer d'en Xuclà, i Cardedeu, d'on procedien els seus propietaris. En un viatge a Hongria als anys 30, en què els van servir una beguda refrescant de cacau, els Viader, que havien fundat Letona, van voler portar-lo a Catalunya millorant la recepta. No hi ha dubte que ho van aconseguir. La fórmula del Cacaolat està patentada i, per molt que s'hagi intentat copiar, mai s'ha obtingut un gust rotundament irresistible com el del Cacaolat

Patates braves fetes amb allioli

Si ets de Barcelona no diguis patates braves, parla les braves Tomàs de Sarrià. És sabut que és una tapa inventada a Madrid, als bars Casa Pellico i La Casona, però a Barcelona, i més concretament al Tomàs, es van adaptar a la cuina catalana. Ho assegura una expert en la matèria, Edu Gonzàlez de Bravas Barcelona: “Van crear una recepta amb una gran influència i que ha volgut copiar tothom”. Fugiu de la típica salsa picant de color rosa d’unes braves i tasteu les braves del Tomàs. Inclou una barreja d'allioli amb una contundent salsa de tomàquet i oli picant per sobre. A l’estil Tomàs.

Arròs Parellada

Conegut com la paella de Barcelona, l'arròs Parellada és un dels plats estrella d'El 7 Portes. Molt fàcil de menjar, perquè no demana cap ganivet: compta amb carn variada desossada i marisc pelat, igual que l'arròs del senyoret. El seu origen es remunta a mitjans del segle XX al Cafè Suís, quan un dels seus clients va demanar un arròs net d'ossos i espines. La recepta va fer fortuna i es va incorporar a la carta amb el nom d'arròs Parellada, que compartia cognom amb la persona que el va estrenar: Juli Maria Parellada.