De benzinera a ferreteria

BarcelonaAmb el temps canvien modes i necessitats, i els comerços, que són un bon baròmetre dels canvis socials, s’hi adeqüen. Són uns quants els comerços que mantenen nom, local i propietari –sovint es tracta de negocis familiars– i l’únic que han canviat és allò que venen. En molts àmbits trobem establiments comercials que han passat a vendre altres coses: de roba a ser restaurants –com ara Cal Ticus, de Sant Sadurní d’Anoia, on durant cinc generacions s’hi va vendre tot tipus de roba: al segle XVIII ja hi havia tres telers per fer mantes per als pagesos i a principis del segle XXI va passar a ser un restaurant–, de perruqueria a perfumeria –és el cas de la històrica Perruqueria Jordà, fundada a Girona per Joan Jordà als anys quaranta; ara és Perfumeria Jordà, especialitzada en cosmètica natural–, i un llarg etcètera.

En uns quants municipis del país, hi ha antics colmados –hi trobaves de tot: menjar, productes de neteja, de papereria...– que s’han especialitzat. Fins i tot en els pobles més petits, perquè ara tenen competència i ja no són l’única botiga. Uns establiments que els últims temps s’han vist forçats a reorientar-se són els estancs, que han perdut força des que ha baixat la venda de tabac i de cartes i de segells (els segells aviat passaran a ser només objecte de col·leccionista!). En molts estancs, el tabac, els segells i les cartes han passat a ser un dels molts altres productes que es venen. Repassem la història d’alguns comerços que amb els anys han anat canviant la seva oferta de productes.

Servei Estació

De benzinera a ferreteria i papereria, a Barcelona

Quan esmentem un carrer que du nom d’un personatge, no sempre ens ve al cap qui era. Quan anem sovint a un establiment, no sempre pensem en l’origen del seu nom, que en força casos és el nom del seu propietari o un joc de paraules sobre el que ofereix. Pocs pensen que Servei Estació de fet vol dir estació de servei, és a dir, benzinera. Per conèixer la història d’aquest establiment cal viatjar fins a l’any 1924, en una Barcelona plena de vitalitat, amb una densa activitat comercial, un port molt dinàmic, una nodrida agenda d’actes culturals... Feia relativament poc que la ciutat s’havia “eixamplat” i el barri nou, l’Eixample, s’anava omplint de famílies burgeses que s’instal·laven en cases espaioses acabades de construir amb l’estil arquitectònic del moment, el Modernisme. Aquell any 1924, un emprenedor, José Manzanares, va inaugurar a la cruïlla dels carrers d’Aragó i passeig de Gràcia la gasolinera Lubrificantes Manzanares. L’objectiu principal de l’empresa era, segons els estatuts, “el comercio de aceites, bencinas, útiles y enseres de la industria automovilística”. De seguida van fer-ne ús bona part dels poc més de 45.000 vehicles que circulaven aleshores a Barcelona.

La benzinera va ser rebatejada uns anys més tard amb el nom de Service Station, binomi que ja no canviarà. El que sí que ha canviat és la llengua en què s’ha escrit. El 1940 van prohibir-se els noms dels establiments comercials d’idioma estranger –norma que també es va aplicar als "idiomas regionales ”–. Així, Service Station va passar a dir-se Servicio Estación. Des dels primers anys de la democràcia el seu nom és Servei Estació. Inicialment, Service Station era una benzinera formada per un assortidor, amb un conjunt de recipients i embuts per al subministrament, un espai per a les tasques de reparació –greixatge, lubricació, reparació de rodes rebentades...– i manteniment dels vehicles. Al cap de poc obria una secció per al rentat i abrillantament dels cotxes i un petit magatzem amb recanvis: bugies, bateries, eixugaparabrises o botzines. Service Station va arribar a oferir pràcticament tot el que té relació amb l’automòbil –excepte l’automòbil mateix–, incloent-hi alguns objectes que fa una pila d’anys que ja no es venen, com ara pedals d’arrencada. Però la difícil situació de l’automòbil durant la postguerra va propiciar que Servicio Estación busqués una alternativa i entrés en el mercat de la ferreteria, i també s’especialitzés en la venda de determinats productes com el niló i el plàstic. La gasolinera va desaparèixer als anys 60. Avui Servei Estació és una gran ferreteria que ofereix una pila de materials pretallats, en diferents mides, tant per al client domèstic com l’industrial. “Som una mena d’hospital d’urgències de reparacions de la llar al centre de la ciutat de Barcelona”, diu Antònia Martínez, directora general de Servei Estació. Des de fa poc, ha entrat al món del comerç electrònic en el que és l’ADN de Servei Estació: els materials.

La Piruleta-Meryland

De llaminadures a vestits, joies i complements fets a mà, a Manlleu

Fa més de deu anys que la Maria José va decidir amb en Juan Carlos, el seu marit, marxar de Barcelona i anar a viure a Manlleu, “on hi ha un ritme de vida més tranquil”. Al rovell de l’ou d’aquest municipi osonenc va obrir La Piruleta, una botiga de llaminadures que cada tarda a l’hora de berenar s’omplia de gom a gom. Els alumnes de les dues escoles situades ben a prop hi entraven en grup... i en sortien amb les mans plenes de caramels i altres dolços. “No ens anava pas malament, però no era el negoci que s’adequava a la meva manera de ser. M’havia deixat convèncer, però m’atreia molt més fomentar el consum responsable”, explica la Mery. Fa quatre anys va decidir canviar completament el que oferia i apostar per un model de negoci del sector de la moda, inspirat en moviments i tendències de consum responsable com l'slow fashion i hand made. A Meryland, com va rebatejar el local, s’hi troben vestits, bijuteria i complements, tots ells produïts i distribuïts amb criteris de comerç just i de respecte pel medi ambient. Tot és fet a mà i bona part reciclat. Hi trobem, per exemple, vestits fets de teixits sobrants de fàbrica, collarets de fusta, de llavors, de PVC i paper... A Meryland s’ofereixen també un munt de tallers i xerrades, de temes tan diversos com sabons naturals, cosmètica natural, aromateràpia, reiki i mandales de llana.

Cal Rei

De roba a mobles i articles de la llar, a Girona

El disseny innovador és un dels elements distintius del mobiliari –dels estris de cuina, dels objectes de tecnologia, dels productes al voltant del vi, dels bolsos, de les carteres– que hi ha a Cal Rei. Aquest històric establiment situat al carrer Nou de Girona va obrir les portes l’any 1929 venent roba a metres –les senyores la compraven a talls per fer-se vestits, faldilles, abrics...–; també es venien mitges, mocadors, xals... Aleshores Cal Rei oferia, fins i tot, el servei de modisteria a la mateixa botiga. A partir dels anys 60 aquest establiment va ampliar l’oferta i va començar a incloure tota mena de roba per a la casa. I als 90 va fer un gir: va començar a introduir articles no tèxtils. La roba de vestir va deixar de vendre’s i ja forma part de la seva història.

Cal Rei va ser fundat per Josep Batallé Amat, personatge inquiet i afable que en determinats cercles de la societat gironina de principis del segle XX es coneixia amb el sobrenom del Rei. De jove, Batallé va anar a treballar a París amb l’objectiu de conèixer com funcionaven els magatzems de teixits. Quan va tornar, va obrir diverses botigues a la ciutat de Girona i després també a Figueres, a Puigcerdà i a Barcelona. Els establiments que regentava van tenir diferents noms –Almacenes Gerunda, entre d’altres–, però a partir dels anys 30 passen a anomenar-se definitivament Cal Rei o Casa Rey, segons el context polític. Cal Rei és avui regentat per membres de la tercera i quarta generació de la família Batallé.