Clotilde Leguil: "Per què tot és tòxic?"

BarcelonaClotilde Leguil és psicoanalista, filòsofa, professora del departament de psicoanàlisi de la Universitat de París 8. Ha escrit La era de lo tóxico (NED Ediciones), un assaig en què aborda el nou malestar en la civilització.

Per què parlar de la toxicitat?

— Escoltant pacients i discursos als mitjans, vaig adonar-me que la paraula ha agafat un significat diferent que el que tenia al segle XXI. 

Quin?

— El que abans designava substàncies tòxiques com les drogues, ara ha entrat en el terreny de les relacions humanes. Què ha passat a la civilització per passar a parlar d’amor tòxic, relacions tòxiques, formes de vida tòxiques? Per què evoquem una substància com el verí per parlar d’un malestar?

Per què ho fem?

— Primer, hem d’anar a la paraula. Sento que té un punt d’enigma. Quan els pacients parlaven d’alguna cosa tòxica no sabien exactament què era ni per què hi havien quedat atrapats. 

La paraula és antiga.

— Ve de la Grècia clàssica. La trobem en la mitologia i està relacionada amb el verí de les fletxes.

Al llibre parla d’aquest verí.

— El toxikón és un verí molt fort i poderós que es col·loca a la punta de les fletxes i que s'inocula ràpidament quan es clava. I és un verí que els grecs atribuïen als bàrbars, és a dir, als altres. Em va semblar una imatge bonica.

Per què?

— Com una metàfora que descriu els discursos dels altres que ens fan mal, com una fletxa enverinada que se’ns clava i danya el nostre cos. 

Semblaria que la toxicitat ve de l’altre.

— I a mi m’ha interessat fer just el contrari. La toxicitat és una experiència que ens produeix malestar; la toxicitat està a dins nostre. Fins i tot sense adonar-se que està sent maltractada, la persona es maltracta a si mateixa. 

Com?

— A la feina, per exemple, s’ha de demostrar que estàs compromès. No cal que t’avaluïn. Hi ha una autoevaluació. S’ha de ser entusiasta, i quan acabes una cosa no la pots gaudir perquè ja n’hi ha una altra. 

Té a veure amb el fenomen del burnout?

— Ve de la gestió empresarial tòxica. La persona no veu que ha forçat els seus propis límits, i és quan col·lapsa.

Forcem els límits a la feina, però afirma que també els forcem a l'hora de gaudir.

— Hi ha un terme filosòfic que és el goig, i m'interessa analitzar com en busquem sempre més i més. Estem atrapats en una experiència tòxica que ens dona plaer, però que ens exigeix cada vegada més addicció. Es busca el plaer de la primera vegada, però en necessitem cada cop una dosi més gran per sentir el que vam experimentar aleshores. Estem sotmesos a aquesta llei del goig, però és un goig miop.

Per què és tan difícil sortir-ne?

— Perquè això actua sobre el nostre cos i ho acabem interioritzant. De manera que sortir-ne implica trencar amb totes les lògiques del món col·lectiu. Ho tenim molt interioritzat. 

L’autoajuda diu que es tracta de posar límits.

— Des de la psicoanàlisi diria que la qüestió és, sobretot, quin límit trobem en nosaltres mateixos, perquè aleshores també sabem el que no volem. No ens deixem fer de la mateixa manera. 

Hi ha solució?

— Passa pel desig. 

Com?

— Lacan parla del desig, que no és un caprici, sinó que és el que dona sentit a l’existència. Vivim inhibicions, angoixa, i estem perduts amb relació al desig. I això no té a veure amb un desig individual, sinó amb el que permet emprendre alguna cosa en la cultura, en la civilització, en ser reconegut en l’altre. Ens hem d’interrogar sobre el nostre desig.