"Saber que t’has de morir fa que no visquis igual"

"Prefereixo que el papa marxi ja", va dir el Pau a la Carme, la seva mare, quan feia temps que el seu pare convivia amb un càncer terminal. Carme Vila és mestra i psicopedagoga. Després de treballar molts anys al Suport Intensiu d’Escolarització Inclusiva, van detectar un càncer al seu exmarit del qual s'acabaria morint. Aleshores Vila va decidir "mirar-ho de cara" i fer un canvi de vida: va formar-se en acompanyament del dol i va fer-se voluntària en un hospital, on acompanyava malalts terminals. Ara es dedica a acompanyar adolescents i joves que han perdut éssers estimats i ha escrit un llibre, Els gronxadors del roure, on comparteix la seva experiència i ofereix eines psicològiques per a persones que passen per un procés similar.

Com hem de donar la mala notícia? Hem de dir sempre la veritat a la canalla? Han d’anar a l’enterrament? El dol no ve amb un manual d’instruccions. Cadascú el viu d’una manera diferent, també els infants. "Volem salvar-los, i la clau és ser-hi, acompanyar-los", diu Vila. L’única cosa que podem fer és respectar el procés i observar-los. "Els infants són naturals, autèntics: si necessiten cridar, criden; si necessiten plorar, ploren; si necessiten abraçar-te, t'abracen. Simplement observant-los sabràs què els cal". Fent tallers amb joves, s’ha trobat nois als quals els havien dit que l’avi havia marxat de viatge o als quals havien eutanasiat el gos mentre eren de colònies i que al descobrir la veritat s'han sentit traïts. Per això creu que els nens tenen el dret de saber què passa amb els seus estimats. "Quan els amaguem les coses ho fem des de la pròpia por, i no des de la seva necessitat", lamenta. "Quan un nen necessita plorar, és normal que tu tinguis por que plori, que vulguis que pari. És la teva necessitat, no la seva". Cal deixar que la canalla experimenti la tristesa: "Hi haurà dolor, però ajuda a créixer. Si no et permets sentir-lo, es quedarà estancat fins que un dia exploti", diu.

Per donar una mala notícia, cal donar espai perquè la persona "vagi aterrant". Recomana buscar un lloc adequat on la criatura pugui reaccionar com senti: "Per exemple, no li tiris la bomba de cop just a la sortida de l'escola. Aneu a un espai tranquil, mira a veure com està, preguntar-li com li ha anat el dia. Li pots avançar que li has de donar una notícia difícil i que necessites que estigui atent".

Vila defineix el dol com "una transformació". "Es tracta de trobar pau i transformar el dolor en amor. El vincle hi segueix sent, però es transforma", assegura. En el seu temps lliure, Vila acompanya malalts terminals en "final de biografia". "Sento que la vida no s'acaba, però la biografia en aquest format, sí", s'explica. A l’hospital, aquests pacients reben la cura de personal sanitari "amb un grau d’humanitat extrema –diu la Carme–, però ells hi van amb un pretext, tu vas a ser-hi". Durant aquestes trobades, conversen, juguen al dòmino, pinten mandales o senzillament els fa companyia mentre llegeixen o miren la televisió. "Estem molt pendents del salvar i poc del cuidar", lamenta, i afegeix que "deixar marxar és un acte d’amor". A l'hospital ha vist "gent completament sola, amb una situació molt fotuda, morint des de l'agraïment i la pau profunda", mentre que "gent que ho té tot a favor pot estar malvivint". Per això l’aprenentatge més gran que ha obtingut ha estat adonar-se que "el que et marca la vida no és quina vida tens sinó com decideixes viure-la".

Per a Vila, la mort és encara avui un tabú a la nostra societat: "No es vol mirar la mort de cara, quan és l’única certesa que tenim a la vida". En canvi, quan la tenim present i l’entomem amb naturalitat com una part més de la vida, "donem valor a allò que realment en té, a allò que té un sentit".