"Per més feliç que siguis amb la teva parella, mai trobaràs la mitja taronja"

Barcelona“En la lluita entre tu i el món, defensa el món”, deia Franz Kafka. Un món que s’ha d’aprendre a veure de nou i que, per molt que de vegades no ho vulguem acceptar, és fràgil. Sota aquestes premisses el filòsof i professor Joan-Carles Mèlich ha publicat La fragilitat del món. Assaig sobre un temps precari (Tusquets, 2023).

“Sovint la filosofia no ha contemplat la fragilitat del món humà, que és un món d’ombres i clarobscurs”, explica Mèlich, que considera que l’autèntic món humà és el de la caverna platònica: “Qualsevol intent de sortir de la caverna i arribar a un món de llum, paradisíac, on tot està clar i perfectament ordenat, no és un món humà”. Més aviat, són els totalitarismes els que, al llarg de la història, han intentat trobar un món on no hi hagi aquesta fragilitat i on tot estigui perfectament ordenat. “Un món feliç, com el de Huxley, és el contrari d’un món fràgil, però no és un món humà”, remarca.

Els humans aspirem a fugir de la nostra condició, que és una condició fràgil i finita. I dins d’aquesta posició, el que ens caracteritza, segons explica Virginia Woolf a Les ones, són les nostres relacions amb els altres, els nostres vincles. Necessitem les relacions per sobreviure. Tot i això, hi ha una ambivalència: “Les relacions amb els altres ens fan tremendament feliços, però al mateix temps, també tremendament infeliços”, apunta Mèlich. Ja ho deia Freud a El malestar en la cultura: sense l’amor no podríem viure, és el que ens ajuda a sobreviure en les situacions més dramàtiques, però l’amor també ens aboca a viure la pèrdua de quan algú ens deixa o se’n va del món.

“Vivim en un comiat permanent”, apunta el filòsof. “L’ésser humà té aquesta sensació que mai està del tot integrat i situat en el món. No ho aconsegueix mai i aquesta és la idea de la fragilitat”, continua. En altres paraules, cal acceptar que mai habitarem el món del tot, que sempre estarem de pas. “Això fa que molta gent acabi patint grans depressions o que busqui refugi en formes totalitàries, sectes o noves espiritualitats i dogmatismes”, reflexiona.

Felicitat vulnerable

Trobar l’equilibri en aquest món fràgil no és fàcil. “La felicitat humana és una felicitat en la infelicitat: per més feliç que siguis amb la teva parella, mai trobaràs la mitja taronja. I si creus que l’has trobat, vol dir que has desaparegut, que t’has convertit en un objecte al servei de l’altre”, continua.

Cal, doncs, admetre la nostra condició d’éssers finits i vulnerables. Davant d’això, és normal que en algun moment se’ns aparegui la pregunta de quin sentit té habitar aquest món fràgil i dissonant. “Tradicionalment, es pot respondre de dues maneres: des de la part més metafísica o religiosa clàssica, que diu que existeix el sentit de la vida en majúscules; o des del punt de vista més existencialista i de l’absurd”, explica Mèlich. Ell aposta que la vida és un “sense sentit”. “No vol dir que no tingui sentit, sinó que no tenim accés a un sentit en majúscules. Però sí que existeix la possibilitat que cadascú trobi el seu sentit en minúscules, en to menor”, remarca.

Això sí, aquest sentit no s’ha de fer sol. “Recorda que mai no estem sols, sempre estem vinculats. Si algú està sol, està mort”, continua. Ni tan sols els ermitans que s’aïllen de la societat estan sols: “El vincle no és només amb el present, sinó també amb el passat, amb els mestres d’escola que vas tenir, amb els avis que ja no hi són, amb les lectures que has fet. Són veus que et van ressonant i és tot un passat que mai no abandonem del tot”.

De fet, néixer és heretar. “Heretem signes, com la llengua materna, símbols, com la bandera, gestos, normes i relats. I tot això no ho decideixes”, explica el filòsof. Un no pot defugir d’aquest passat. Fins i tot les coses que ens envolten tenen el seu significat simbòlic que no podem evitar. “Un objecte és perfectament substituïble, com quan et canvies de sabates, però les coses tenen un element simbòlic i no es poden substituir tan fàcilment”, diferencia. I continua: “En les coses hi habiten situacions, relacions o, com deia Proust, les ànimes de les persones. Per això és tan difícil desfer-se de les coses quan mor algú”.

Tot i això, en la lògica en què funciona el món actual, que és una lògica de la pressa i de la novetat, “el que és existencial és un valor a la baixa”, escriu Mèlich a l’assaig. “I si el que és existencial és un valor a la baixa, la novetat, en canvi, és tot el contrari, un valor en alça, inqüestionable i donat per fet”, continua. Per això, el filòsof considera que, per aprendre a habitar de nou el món, caldria repensar la “vida material de les coses”, més enllà de la seva mera utilitat.