Si existeix un país on mostrar les emocions i l’expressivitat en públic és gairebé un tabú, aquest és el Japó. Per això no és estrany que precisament allà hagi sorgit una teràpia anomenada rui-katsu, que vindria a voler dir “cercador de llàgrimes”. La idea es va difondre el 2013 gràcies al terapeuta Hidefumi Yoshida, i des d’aleshores ha guanyat molts adeptes arreu del país. El funcionament vindria a ser el següent: un cop al mes es reuneixen un grup de persones desconegudes, que són dirigides per un terapeuta. I és aquest terapeuta qui comença a proposar diferents activitats orientades a despertar l’empatia, la projecció i la identificació de les emocions més doloroses. Algunes tècniques són: explicar contes tristos, recitar poemes o veure curtmetratges que despertin la sensibilitat dels assistents. Bàsicament, l’objectiu final és que puguin plorar sense por ni vergonya i que així alliberin tot el dolor que duen a dins.
Les llàgrimes, les nostres aliades per aprendre a gestionar les emocions
Tot i l’estigma que encara recau sobre l’acte de plorar, fer-ho ens allibera de les tensions i contribueix al benestar
BarcelonaEl poeta romà Ovidi deia que els humans naixem amb llàgrimes, entre llàgrimes transcorrem la vida i amb llàgrimes marxem. A la Bíblia també s’afirma que la vida és una vall de llàgrimes. I si continuem buscant textos antics veiem que, al llarg de la història de la humanitat, les llàgrimes sempre han estat a tot arreu. Però alhora no han estat enlloc, perquè sovint no les hem mostrat. Moltes vegades han quedat relegades a la intimitat, lluny de mirades alienes, amagant-se dels possibles judicis a què poden ser exposades. O potser, directament, hem après a no plorar. L’“estic bé” i el somriure impostat és la millor defensa per a alguns, mentre les llàgrimes els regalimen per dins.
Evidentment, no parlem de les llàgrimes que generen els ulls per protegir-nos d’agents externs, com el fum, el vent o quan tallem una ceba. Parlem de les llàgrimes emocionals. Segons explica Maria del Carmen Aguilera, psicòloga i professora agregada del departament de cognició, desenvolupament i psicologia de l'educació de la Universitat de Barcelona i investigadora del grup de recerca GRECIL, les llàgrimes són l’expressió més viva de les nostres emocions. I no només es tracta d’emocions de tristesa, sinó que també poden ser d’alegria. “Provenen d’una emoció molt intensa que tenim a dins”, remarca Aguilera.
De la mateixa manera, la psicòloga diu que les llàgrimes també poden tenir un objectiu instrumental, com seria aconseguir alguna cosa. “I això ho fem en totes les etapes de la vida. Des de petits aprenem que plorar també ens pot ser útil per obtenir coses”, afegeix. El cas és que amb les llàgrimes s’estableix un component relacional. “Quan algú amb qui estàs plora, o veus que els ulls se li comencen a posar plorosos, de seguida ens interessem per aquesta persona. S’activa la nostra capacitat empàtica perquè veiem que alguna cosa li està passant emocionalment a l’altre. Ens connecta amb l’emoció de l’altre, a part de ser com una mena d’avís”, diu la psicòloga.
Alliberar endorfines
Que després de plorar sovint ens sentim molt millor és un efecte conegut i, en aquest cas, hi ha estudis que ho demostren. Com un de fet el 2014 per investigadors d’universitats dels Països Baixos, els Estats Units i Croàcia, on es va comprovar que les llàgrimes emocionals alliberen dues substàncies essencials que ens ajuden a arribar a un estat de benestar: l’oxitocina i les endorfines. De fet, no és estrany acabar somrient o fent alguna rialla un cop acabem de plorar, a part de sentir-nos més relaxats i animats. Això és per aquest alliberament d’hormones que hi ha hagut durant el plor.
Com pot ser que, sabent tots els beneficis que ens pot aportar el fet de plorar, sovint ens n’amaguem? “Hem après que mostrar aquestes llàgrimes és de persones vulnerables, de dèbils, i llavors aprenem a bloquejar l’expressió d’aquesta emoció”, explica Aguilera. “Evidentment, la persona sent aquella emoció, però no vol que es vegi, perquè potser ha après que és poc útil fer-ho, depenent de com ha estat la seva història, de les circumstàncies que ha viscut o de la manera com s’ha criat”, lamenta. Hi ha hagut molt poca educació emocional en general. I un cas molt generalitzat de bloqueig a l’hora de mostrar el plor s’ha donat entre els homes. “El que s’espera de l’home és que sigui fort, que no mostri debilitat, i a la nostra societat les llàgrimes s’interpreten com un senyal de feblesa. Però són molt útils, perquè ens ajuden a processar la pèrdua, a descontenir-nos i a ser més intel·ligents a nivell emocional”, resumeix.
En assajos com El llanto. Historia cultural de las lágrimas, del professor estatunidenc Tom Lutz, ja s’endevina que la història ve de lluny. Antigament, si un guerrer plorava mostrava al seu enemic que no estava preparat per afrontar el combat. Per això, durant centenars d’anys s’ha ensenyat als homes que plorar és símbol de debilitat. Per a les dones, en canvi, relegades a funcions com les de cuidar la família, el fet de plorar és una mostra de tendresa i d’estima per l’altre. Un dels casos més curiosos és el de les planyívoles, unes figures femenines que, des de temps ancestrals, assistien a funerals per plorar per persones amb les quals no tenien cap mena de vincle emocional. D’alguna manera, les seves llàgrimes servien no només per honorar el mort, sinó també per legitimar el dolor i les emocions de dol que vivien els seus amics i familiars.
Educació emocional
“Tenim molt poca història sobre coneixement emocional”, diu Aguilera. “Als meus pares la paraula emoció ja els sona a xinès, i fins i tot a la meva generació també hi ha molta falta d’educació emocional”, afegeix la psicòloga, que critica aquesta concepció actual en què sembla que hi hagi l’obligació d’estar sempre alegres. “Per molta psicologia positiva que es vulgui, la tristesa forma part de la vida i és necessària per processar tot el que ens va passant, perquè al final estem plens de pèrdues. De vegades són traumàtiques, però també hi ha petites pèrdues, com els canvis de cicle vital o canvis relacionals, i és molt important saber estar-hi connectats”, resumeix.
Per sort, la psicòloga creu que actualment a les escoles s’està començant a posar èmfasi en el fet que els nens i joves sàpiguen què són les emocions i siguin capaços de parlar-ne obertament. Una qüestió que encara pren més urgència arran de la pandèmia, ja que els psicòlegs han detectat un augment de problemes de salut mental entre els menors d’edat. “Estan més tristos i angoixats i els costa més experimentar les emocions positives –diu–. Però el problema és que els adults tenim poques eines per poder-los ensenyar com viure amb aquestes emocions i com poder-ne gestionar la intensitat”.
“Quan estem desbordats és perquè no tenim eines per regular les emocions i poder treure aquell crit o aquell cop de puny. Però esclar, la ràbia l’hem de sentir d’alguna manera, igual que la tristesa. Al final cal aprendre que és una emoció que no ens acaba d’agradar però que no podem passar per alt. Hem de poder acceptar-la, reconèixer-la i adonar-nos dels indicis que ens dona sobre què ens està passant a la nostra vida”, conclou.
