Podem controlar les coses que ens passen?

BarcelonaSovint les frases més senzilles són les que estan més carregades de veritat. Fa més de dos mil anys un filòsof anomenat Epictet va dir que de totes les coses que existeixen n'hi ha que depenen de nosaltres i d'altres que no. Així de simple i així de transcendent. De fet, aquesta és una de les premisses bàsiques de l’estoïcisme, una filosofia grega que encara avui aporta molta claredat a l’hora d’enfrontar-nos a les situacions que se’ns presenten al llarg de la vida. Almenys aquesta és l’opinió de Pepe García, divulgador de filosofia estoica i autor del llibre Siempre en pie (Plataforma Actual, 2022). “Hem d’aprendre a diferenciar que hi ha coses que podem controlar i coses que no podem controlar”, explica García. I quines són les coses que no podem controlar? Posem per cas que encenem el televisor i a les notícies surten dades preocupants sobre l’economia, la guerra o el covid. “No és que no ens hàgim de preocupar per aquests temes, però en el nostre dia a dia poca cosa podem fer-hi”, afirma l’autor. En aquest cas, “es tracta d’acceptar que no hi podem fer res i centrar la nostra energia diària en coses en què sí que podem fer alguna cosa”.

Aleshores, com encarem les coses que sí que podem controlar? García explica que, dins de la filosofia de l’estoïcisme, hi ha el que es coneix com l’ètica de la virtut, que vindria a ser el fet d’actuar segons la raó i no deixar-se arrossegar per les emocions. I dins d’aquesta ètica hi ha el que els estoics anomenen “les quatre virtuts”: la saviesa pràctica, la justícia, el coratge i la moderació.

Les quatre virtuts

Anem a pams. Què vol dir saviesa pràctica? “No és només acumular coneixements i dades, sinó també saber-la aplicar per a conèixer-te a tu mateix i poder gestionar millor la teva vida per ser més feliç”, matisa l’expert. Pel que fa a la justícia, García aclareix que no es tracta de la justícia legal, sinó al fet de ser bondadós i compassiu. “De posar els altres al davant, d’ajudar i treballar en comunitat”, explica. D’altra banda, el coratge és aquella fortalesa i capacitat d’enfrontar-te a les coses que et fan por, a aquelles dificultats de la vida que, un cop les superes, et fan més fort. I, per últim, la moderació, que García tradueix com “l’autodisciplina de no només fer el que toca, sinó també saber gaudir de les coses amb moderació, sense arribar als extrems de o no permetre'ns res o permetre'ns-ho tot”. Un punt intermedi que suposa tot un repte per als que s’endinsen en la filosofia de l’estoïcisme.

Amb tots els punts anteriors, no és estrany que en l'imaginari col·lectiu les persones estoiques apareguin com a fredes i massa racionals. Frases com “aguantar com un estoic” en són testimoni. Per a García, la realitat és molt diferent. “És veritat que intenten viure les adversitats amb serenitat i volen aprendre a gestionar les situacions i emocions negatives; però també intenten fomentar les emocions positives i parlen de temes com l’alegria, les relacions, el fet de tenir fills, la cura, el matrimoni i la fidelitat”, apunta l’autor.

Saber discernir

La teoria està molt bé, però, com podem dur a la pràctica l’estoïcisme en el nostre dia a dia? Hi ha diferents maneres. Una és la que ens arriba del filòsof Epictet, que proposa que, davant de cada situació que et succeeixi, activis la “regla del discerniment”. En altres paraules, que tinguis un diàleg intern on et preguntis si el fet en qüestió està sota el teu control o no. Fins i tot pots compartir aquesta frase si veus alguna persona patint. “Si et preguntes això diversos cops al dia, ho acabes incorporant a la teva manera de veure les coses i guanyes serenitat”, diu García, que afegeix que aquest pensament també és una responsabilitat. “Quan un comença a pensar en el que sí que pot controlar, veu que hi ha moltes més possibilitats del que es pensava”, afirma.

Una altra manera de practicar l’estoïcisme ens ve de Sèneca, que apostava per tenir sempre present que un dia ens morirem. “No com una manera de martiritzar-te, sinó per treure més suc de la vida”, matisa García. “És entendre que la mort és part de la vida i que tots nosaltres estem igual de prop de la mort. Per tant, ens hem de preguntar com volem que sigui aquesta vida”, segueix.

Per la seva banda, Marc Aureli es dedicava a escriure un diari filosòfic, que no deixava de ser un cúmul de meditacions i reflexions privades que l’ajudaven a conèixer-se a si mateix. Traslladat a l’actualitat, García proposa escriure un diari personal amb dues parts ben diferenciades. Una part s’escriuria al matí, on es poden plantejar els reptes del nou dia, com es voldrien encarar i amb quins valors. Més tard, a la nit, s’escriuria un repàs de com s’han enfrontat les accions, què s’ha fet bé i què no i què es podria fer millor l’endemà per corregir-ho.

Incomoditat voluntària

Enfrontar-se a les pors i ansietats del dia a dia també forma part de l’estoïcisme, una filosofia que ha influenciat molt la teràpia cognitivo-conductual. En el cas dels estoics, se suggereix l’exercici de la “incomoditat voluntària”. “No es tracta de masoquisme, sinó de pensar «Què puc fer que sigui incòmode, però que podria ser bo per a mi?»”, explica García. Un exemple seria el cas d’una persona que té pànic a parlar en públic. Primer podria començar fent una presentació amb si mateixa, després davant d’algú de molta confiança, més tard davant d’amics i, finalment, faria una conferència davant un ampli públic. “És anar superant les pors a poc a poc i pensar que això és com l’exercici físic, que pot ser una incomoditat, però saps que és bo per a tu”, apunta l’expert. La idea és, al final, anar-se construint un caràcter que et permeti enfrontar-te a les coses. Això sí, García assegura que aquesta no és una filosofia ràpida d’aprendre ni t’aconseguirà fer feliç en quatre dies. “Com deia Pierre Hadot, l’estoïcisme és l’art de dominar el discurs interior”, apunta l’autor. Això vol dir aprendre a controlar els nostres pensaments, la manera de parlar-nos i de percebre el món. Són coses que no es poden canviar d’un dia per l’altre. El secret? Temps i paciència.