Conversa amb...

Asun Pié Balaguer: "Ningú que s’està morint diu: «Hauria d’haver treballat més»"

La professora d'educació social defensa nous models de relació social i mèdica, com les xarxes de cures

BarcelonaEls últims dies abans de vacances, molts treballadors asseguren que necessiten parar perquè ja no poden més. Els efectes d’un estil de vida estressant, exigent i cada vegada més virtual s’han batejat com l’era del cansament i els mitjans han alertat d’una pandèmia invisible relacionada amb la salut mental. És que la vida que portem ens emmalalteix? "El model mèdic hegemònic no accepta que el que és social i cultural produeix no només malestar, sinó també malaltia. Però hi ha professionals que plantegen que la medicina apedaça el que el camp social ha trencat", reflexiona Asun Pié Balaguer, professora dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la UOC. "Una situació social pot generar una patologia greu. Un exemple és l’estrès, però també una úlcera d’estómac o una depressió".

En la vida de molts treballadors avui hi conviuen la necessitat de ser productiu i l’ambició de realitzar-se professionalment al costat dels discursos sobre la vulnerabilitat i els límits del cos. "Valorem els individus en funció de la seva productivitat, perquè és el que dona accés al privilegi. I això se suma a l’atomització social, a l’erosió de la solidaritat, que interessa al sistema perquè porta a la lògica de la competitivitat a l’extrem, que implica posar la vida sencera a treballar", alerta Pié. Per això defensa que "el que és més polític avui és ser inútil, en el sentit de no fer res, perquè això qüestiona el sistema", diu l'autora de La insurrección de la vulnerabilidad.

Cargando
No hay anuncios

Els treballadors sovint se senten víctimes i còmplices d’aquesta roda imparable, almenys fins que arriba una desgràcia o algun familiar s'acosta a la mort, quan tot es trastoca. "Ningú que s’està morint diu: «Hauria d’haver treballat més». En psicologia fa molt de temps que se sap que un cop les necessitats bàsiques estan cobertes, el que et donarà més felicitat no és la dimensió material, és la qualitat de les teves relacions". I encara que sembli una paradoxa, la senzillesa, els vincles i trobar el sentit de la vida en les coses petites és el més difícil d'assolir perquè "vol dir temps, vol dir fer-ho sense suport econòmic i vol dir provar-ho, perquè estàs pensant en una organització social inèdita".

Aquest és el seu camp de recerca. "Tenim malestar i no sabem ben bé què fer. Doncs la cura en xarxa és una manera d’aterrar la idea que la cura ha d’estar al centre", afirma Pié, que dirigeix el postgrau de salut mental col·lectiva de la URV. Es tracta d’abordar el patiment des de més disciplines que la medicina i generant espais saludables més enllà dels hospitals. "Per exemple, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca ha estat un espai de salut perquè ha generat una xarxa de cura per abordar situacions de dificultat socioeconòmica", exemplifica.

Cargando
No hay anuncios

Per això ella aposta per fer una arquitectura de la cura més "col·lectiva i democràtica" que no pas simplement la relació metge-pacient: "La cura s’hauria de construir amb la persona diagnosticada al centre, i amb l’acompanyament dels especialistes, que haurien de parlar entre ells. Les famílies haurien de ser ateses i caldria pensar el suport social que necessiten, que pot ser ajuda professional o més informal, d’amistats. Això vol dir temps i organització. I també preguntar què vol la persona: de vegades cuidar pot voler dir que et deixin tranquil·la". L'objectiu ha de ser anar a l'arrel del problema: "La vida no es pot tractar exclusivament amb un fàrmac. Així que és millor dedicar temps a cultivar les relacions i a generar xarxa".