Begudes de la terra, patrimoni dels Països Catalans

Les begudes de la terra estan de moda. Creades com a digestius i remeis estomacals, els licors dels Països Catalans tenen el seu culte propi, especialment militant quan es tracta de ratafia, el destil·lat pel qual hi ha una gran afició a les comarques de Girona. Però el licor de nou verda, herbes i espècies no és l'únic: tenim begudes autòctones per recórrer el territori de banda a banda. Herbes aromàtiques, anís i fórmules centenàries que passen de generació en generació i que formen part de la cultura de cada poble. Aquests són alguns dels destil·lats més populars del país.

Aromes de Montserrat 

És la tradicional ampolla de licor estomacal que comprem quan visitem Montserrat. Apareix oficialment el 1914, però el seu origen és molt més llunyà. Les hipòtesis més fiables al voltant de les primeres produccions daten de mitjans del segle XIX, que seria quan els monjos benedictins del monestir troben la recepta d'aquest licor, pensat com a remei estomacal a partir d'herbes de Montserrat. La fama de la seva efectivitat va anar estenent-se per la comarca, i a poc a poc es va anar comercialitzant, ja que durant molts anys va ser de consum propi dins del monestir. Aromes de Montserrat és un licor que avui s'elabora a la fàbrica d'Anís del Mono de Badalona, però que presumeix de seguir-se fent amb la recepta tradicional, a partir d'aigua, sucre, alcohol i dotze espècies diferents d'herbes.

Cassalla

Possiblement és el licor més popular del País Valencià. La cassalla té el seu origen a Andalusia, més concretament a Cazalla de la Sierra, d'on agafa la inspiració del nom. Creat entre els segles XV i XVI a partir de vi sobrant, va arribar als Països Catalans per quedar-se com l'anís sec més demanat en les festes de moros i cristians o Falles. És un aiguardent fort i que es pot mesclar amb altres begudes, com el xarop de llima, menta o granadina. Cullera, amb les Destil·leries Cerveró, és una de les capitals d'una de les begudes que més cançons ha inspirat al sud del país: de La Gossa Sorda (Cassalla contra Espanya és quasi un crit de guerra) a Sva-ters, que van fer un Romanç a la cassalla, o Els Jóvens. Ideal per prendre com a digestiu després d'un àpat ben contundent.

Estomacal Bonet 

"Un glopet de Bonet i em quedo ben distret i sento com xiula la tramuntana", canta Joan Colomo a Els destil·lats i la Constitució. El músic pop del Montseny sap com van aquestes coses: si vols ser un ganxo autèntic de Sant Feliu de Guíxols, cal beure Bonet. És un licor directament lligat a la destil·leria que el va crear, fundada per Domingo Bonet l'any 1862. Allà s'hi feia una beguda que arrasava: el licor Estomacal Bonet, que es venia a granel i que ràpidament va ser molt popular entre la població autòctona. Un aiguardent d'elaboració artesana, amb graduació del 27%, que es fa mitjançant la destil·lació en alambins de coure al bany Maria, de fruits, flors, rizomes i herbes naturals en alcohols etílics.

Herbes dolces i seques de Mallorca

L'origen dels aiguardents mallorquins es remunta al segle XVI, una època en què imperava la llei seca al Regne de Mallorca. Durant una llarga etapa l'única manera d'adquirir-ne va ser a les apotecaries, sempre que fos en qualitat de medicament. La seva popularitat va anar creixent, fins al punt que al segle XVIII era pràcticament un problema d'ordre públic pel seu consum generalitzat en clandestinitat. La situació va acabar sent insostenible i a poc a poc la producció d'aiguardents va anar creixent fins que al XIX va començar una incipient indústria local, quan es va començar a fer el licor. Les herbes dolces i seques de Mallorca són una beguda espirituosa anisada, d'una graduació alcohòlica que es mou entre el 20 i el 50% en volum, aromatitzada amb plantes aromàtiques –n'han de contenir com a mínim i de manera obligatòria set d'entre l'herballuïsa, camamilla, taronger, llimonera, romaní, tarongí i fonoll– i facultativament edulcorada amb sacarosa.

Licor de camamilla

L'origen del digestiu daurat és a Bellpuig d'Urgell, on es coneixia com la Camamilla del Castell del Remei. Tal com ens ha arribat avui dia ha centrat la seva base a Cervera i la resta de comarca de la Segarra, on la seva elaboració ha acabat sent un punt d'identificació local, especialment després de la Guerra Civil. S'aconsegueix infusionant flors de camamilla de secà en una barreja d'alcohol i aigua, l'afegit de sucre va segons el gust del consumidor. El licor de camamilla, que acostuma a tenir una graduació que gira al voltant del 30%, té un gust dolç, sec i fort. Per fer-ne casolanament es necessita camamilla de secà de la Segarra, aiguardent, aigua, sucre i altres herbes complementàries.

Licor de crema d'arròs

Si al nord no hi ha qui aturi la ratafia, a les Terres de l'Ebre la beguda oficial és el licor de crema d'arròs. La diferència d'aquest producte amb la resta és que és en format crema, fet que li dona el seu característic color blanc. El popular licor de crema d'arròs dels Segadors del Delta s'elabora seguint una recepta de la cooperativa d'arrossaires del delta de l'Ebre, amb tot el producte originari de la zona i destil·lat amb un alambí tradicional. Arròs, canyella, cítrics i el toc final que li dona l'alcohol que prové de l'arròs, és suau i dolç, amb una graduació baixa del 17% i amb força volum però sense arribar a ser espès.

Herbero de la serra de Mariola

L'herbero és un licor del sud, localitzat a les comarques del Comtat, l'Alcoià i la Vall d'Albaida del País Valencià. Una beguda espirituosa que té la base en herbes aromàtiques; normalment se'n seleccionen quatre o més a partir d'una llarga llista d'herbes que es troben per la zona i que es fan macerades en una mescla d'anís, meitat dolç i meitat sec. L'elaboració i producció del licor està regulada per la Denominació Geogràfica de la Serra de Mariola, i és considerada una tradició a les comarques d'Alacant. Aquest licor prové de l'època musulmana, quan els alquimistes feien pocions amb herbes aromàtiques i medicinals de la zona; d'aquí que a l'herebero se'l conegui com la poció màgica de la serra de Mariola. Actualment la seva elaboració casolana està especialment en auge en localitats com Bocairent i Ontinyent.

Ratafia

No hi ha cap licor al nord del Principat que faci ombra a la ratafia. És un destil·lat dolç que conté nou verda, herbes i espècies macerades en alcohol i que a Catalunya té el seu origen més antic en la fórmula registrada del 1842 per Francesc Rosquellas. L'èxit de la ratafia l'ha portat a tenir una indústria cada vegada més potent al darrere, amb marques molt inserides en el nostre dia a dia (Russet, Bosch, Raiers, Pujol, L'Ermita o L'Hòstia, més enfocat al sector de l'oci nocturn), però a més suma un gran nombre de cellers casolans que n'elaboren. Una tradició que pot arribar a recollir cent anys de fabricació i que compta, cada una, amb una recepta pròpia que ha anat passant de pares a fills. A més, els cursets per aprendre a fer ratafia no paren de proliferar, així que sembla que la febre no s'aturarà a curt termini.