Barcelona tindrà un espai polivalent dedicat a la rajola hidraúlica

BARCELONALa història ha demostrat infinitat de vegades que una casualitat, el dia menys pensat, et pot canviar la vida. L'atzar d'una nit del 2014, en què Joel Cánovas i un amic feien una volta pel barri de Gràcia, els va fer topar amb un grapat de rajoles hidràuliques que algú havia llançat al carrer. Els dissenys els van cridar prou l'atenció per endur-se-les a casa. No hi havia cap mena d'intenció darrere d'aquella adquisició: "Potser serviran de decoració", van pensar. L'endemà en va trobar tres més i també les van pujar. I hores més tard ja n'eren nou. Un mes després, una cinquantena, i 200 al cap de 60 dies. I així fins a arribar, al cap de set anys, a tenir-ne 3.500 de models diferents i plantejar el primer temple del món de la rajola hidràulica a Barcelona. Cánovas no té constància que n'existeixi cap altre d'igual: tot i que hi ha centres dedicats a la llosa, com el Museu Nacional de la Rajola de Lisboa, que recopila rajoles tradicionals portugueses, o el Jackfield Tile Museum anglès. Cap altre s'assembla, ni en pràctica ni esperit, al que s'està preparant aquí, que creix cada dia que passa a patir de noves rajoles hidràuliques que la gent llença, abandona o dona desinteressadament.

En una antiga fàbrica de sifons de la part alta del Poble Sec, La Vilella, a tocar del Teatre Grec, s'instal·larà el museu i centre cultural que albergarà la col·lecció, encara sense nom definitiu. Serà un espai de 500 metres quadrats dedicats al culte a la rajola hidràulica i comptarà amb diverses zones: una sala d'exposicions amb bar, un espai amb una premsa hidràulica, un magatzem de compravenda i una botiga. La preparació d'aquest local, que es preveu que obrirà l'any que ve, és la culminació de set anys de caça sense descans de Cánovas: "La idea del museu fa anys que em rondava pel cap, també perquè ja no sabia on guardar tanta rajola. Ens faltava l'espai i ara l'hem trobat", explica orgullós. El Joel és popularment conegut com the tile hunter (el caçador de rajoles), gràcies al compte d'Instagram en què publica els models que va recol·lectant de carrers i pisos de Catalunya.

És en aquesta xarxa social en què aquest andorrà de naixement però establert a Barcelona va començar a deixar veure el projecte. Els seus "rescats", com li agrada definir l'acte de trobar i restaurar rajoles, van cridar ràpidament l'atenció del públic. "Quan vam obrir el perfil d'Instagram no n'hi havia cap altre de similar, així que ens vam donar a conèixer força de pressa. De cop i volta tot es va anar revolucionant i molta gent contactava amb nosaltres perquè havien trobat rajoles en algun carrer i per si les volíem anar a buscar". Va començar a rebre avisos a tota hora i de tot arreu, però va haver-hi una notícia que va multiplicar el moviment: el reportatge que van publicar al diari anglès The Guardian sobre el seu projecte de recuperació i restauració de rajoles, el juny del 2018. "Va tenir molta repercussió i va fer d'efecte crida per als mitjans d'aquí. Com més se'n parlava, més gent d'arreu de Catalunya m'oferia rajoles", recorda el caçador, que remarca que les donacions i els avisos que rep s'acostumen a fer sense esperar res a canvi: "El millor amb què m'he trobat des que vaig començar amb tot això ha sigut la implicació de la gent. Pràcticament, tothom s'hi ha involucrat de manera altruista".

Rajoles catalanes a Austràlia

La implicació de Cánovas en aquest projecte s'ha anat multiplicant, tot i que avui dia encara té una altra feina que li permet passar moltes hores voltant per Barcelona en bicicleta, un fet clau per a la recol·lecció. El pas definitiu per començar a somiar a fer un salt va arribar amb un sorprenent encàrrec des dels antípodes: "Una senyora d'Austràlia va llegir l'article i es va posar en contacte amb mi perquè volia que li vengués 1.000 rajoles del mateix model. Era inviable complir amb una comanda d'aquesta envergadura, perquè sovint en trobava una desena com a màxim". Però l'atzar, de nou, va tornar a aliar-se amb el Joel: el desitjat miler va aparèixer en un pis. Llavors el caçador va adonar-se que els habitatges on substituïen velles rajoles per parquets o d'altres tipus de terra eren una mina per aconseguir grans quantitats. El radi d'acció es va ampliar: "Avui dia tinc avisats centenars de treballadors de la construcció del país. El meu telèfon no para de sonar en tot el dia, i estic en un punt en què em sembla que mig Catalunya té el meu número", exclama l'andorrà entre somriures, que assegura que, no només revisa desenes de sacs cada dia, sinó que tampoc ha deixat mai una rajola sense agafar.

No és d'estranyar que amb aquesta infraestructura la seva col·lecció sigui mastodòntica. Actualment, suma més de 45.000 rajoles de 3.500 models de mesures, formes i dissenyadors diversos. En té de noucentistes, modernistes, d'art nouveau, autèntiques obres d'art de característiques que les fan úniques: "És un treball artesà –descriu– perquè cada peça és inimitable. No hi ha cap rajola que sigui idèntica, totes varien el dibuix encara que sigui per un mil·límetre".

Parlar amb Joel Cánoves és fer-ho amb un entusiasta de la seva feina. Pot passar hores explicant anècdotes sobre com ha aconseguit un model concret i de les seves característiques. "Sabies que les rajoles tenen una vida concreta? Arriba un dia en què s'esborren, potser al cap de 250 anys o així" explica. Més aprenentatges? El color blau és el menys utilitzat del gremi: "És molt escàs i difícil de trobar –assegura–. És possible que si la rajola té aquest color vingui d'una de casa de nivell econòmic elevat. Cal dir, però, que és un objecte molt democràtic, perquè he trobat rajoles hidràuliques precioses en llocs aparentment poc agraciats com el barri de la Mina".

La col·lecció sagrada

Pocs mesos abans de complir el somni de tenir un centre de difusió, exposició, dipòsit i fandom de la rajola hidràulica, el protagonista d'aquesta història té molt clar que el primer que cal conservar és la col·lecció: preservar cada un dels models de rajola catalana és primordial. Per això, al museu hi haurà tallers de recuperació i una zona de venda directa, però la disponibilitat dependrà de les rajoles amb estoc suficient. "Tinc models dels quals només en conservo quatre peces i gràcies. Aquestes no es podran comprar per res del món. Són el fons de la meva col·lecció i l'absoluta prioritat", detalla.

Al seu temple, que veurà la llum gràcies al mecenatge de l'empresari i editor Enric Rebordosa, s'hi concentrarà un ecosistema propi al voltant de la rajola. Fins i tot tindrà una botiga on comprar llibres, tasses, samarretes, marcs, joies i fins i tot taules. Tot en forma o integrat de rajoles. Un símbol de la nostra ciutat que algú va decidir que tenia valor i hi va apostar. Aquest és el resultat.