Ballar al ritme de Rihanna amb un bon rom a les mans: un viatge a Barbados

Barcelona"Sabeu aquells duels d’honor, amb testimonis, fent unes passes i pistoles? Doncs aquí en vam tenir un", explica Simon Warren mentre passeja sota unes palmeres. Som al nord de l’illa de Barbados, a la plantació de Saint Nicholas Abbey. Al centre de la propietat hi ha una mansió del 1658 que ha patit pocs canvis amb el pas dels segles. Al voltant els camps tenen canya de sucre, plataners i uns pavellons on s’elabora rom. No pots culpar els que han volgut quedar-se a viure en un paratge així, ja que tot és ben bonic. Però ja sol passar que la bellesa genera cobdicia. A finals del segle XVII, quan el tinent coronel Benjamin Berringer tot just acabava d’estrenar la seva mansió, va enfrontar-se a un duel a vida o mort amb el veí, Sir John Yeamans. Berringer no se’n va sortir. Va morir amb honor, com deien els britànics de l’època. Fos com fos, el van matar i, coses d’aquells temps, Yeamans es va casar amb la vídua de Berringer, en una altra decisió que costa d’entendre, avui en dia. A més, Yeamans va reclamar la propietat de Saint Nicholas Abbey com a seva. "La història no acaba aquí", adverteix Simon Warren, fill de l’actual propietari, mentre dirigeix els visitants a una zona per tastar el rom local.

Barbados s’ha convertit en una illa encisadora. Els primers europeus que hi van arribar, uns portuguesos, van tenir una opinió diferent. Hi van trobar una població agressiva i una vegetació salvatge, que no convidava a fer-hi arrels. La llegenda diu que van batejar l'illa com a Barbudos, ja fos per un tipus d’arbre local que semblava tenir barba com per l’aspecte dels pobladors locals. D’aquells pobladors se’n sap poca cosa. Sembla que provenien del nord de Sud-amèrica i que estarien emparentats amb els taïnos. Si els portuguesos i els castellans els van arribar a veure, els britànics ja no. El 14 de maig del 1625 van arribar-hi i van convertir Barbudos en Barbados. Van prendre possessió de l’illa, que estava deshabitada, i no en van marxar fins al 1966, amb la independència de Barbados. La població autòctona segurament va morir per culpa de les malalties que arribaven amb les naus europees, així que els britànics tenien tota una illa per a ells. I, treballadors com eren, la van començar a transformar, tallant els arbres locals i portant-hi canya de sucre per fer-hi plantacions. A diferència de la resta d’illes del Carib, Barbados no és volcànica. Per tant, semblava que seria una terra menys fèrtil, ja que s’aixeca sobre coralls, fet que provoca que tingui moltes coves, com les de Harrison’s, on et pots passar hores sota terres acompanyat per un guia. Potser per aquest motiu els primers britànics que van arribar-hi no eren rics. Eren persones que es buscaven la vida en una illa amb mala fama. Van ser ells qui van comprar propietats petites per començar a cultivar i van descobrir reserves d’aigua. I que la terra era fèrtil. En aquella època bona part de la mà d’obra eren irlandesos deportats que treballaven en un règim de servitud molt dur, fet que provocava revoltes.

Sí, Barbados era fèrtil. I els beneficis van anar arribant. I ja sabem què passa quan arriben els diners: que la gent no en té mai prou. I alguns propietaris van començar a comprar terres dels veïns, aprofitant si aquests tenien deutes o cometien errades. Un dels que tenia molta ambició era John Yeamans, el que va derrotar Benjamin Berringer en un duel i es va quedar les seves terres. Com més terres tenien els terratinents, més ambició. Així que van començar a portar esclaus africans. Avui en dia el 90% de la població local és descendent d’esclaus africans. La vida somreia als colons llavors. Ho pots entendre a la destil·leria de Mount Gay, al nord de l’illa, on s’elabora un dels roms més antics del món, amb més de 400 anys de tradició. O quan camines per les sales de Saint Nicholas Abbey. Porcellana xinesa, vins francesos, copes de vi de cristall de bohèmia, quadres italians. No els faltava de res. La mansió es va construir en estil jacobí, l’estil de moda a finals del segle XVII al Regne Unit. Al continent americà, però, només queden tres mansions jacobines i la més ben conservada és aquesta, tot un viatge en el temps. Una mansió que, per cert, John Yeamans va perdre davant d’un jutge quan la van reclamar com a seva els fills de Berringer, que no havien vist amb bons ulls que l’assassí del seu pare ara dormís a la seva casa, al llit del difunt pare i amb la seva mare. No els culparem, els fills, per sentir-se així. Yeamans, derrotat, marxaria als Estats Units, per obrir una nova plantació a Carolina del Sud. Molts anglesos que vivien a Barbados van fer aquesta ruta i es van convertir en els fundadors de les grans plantacions del sud dels Estats Units, llavors encara una colònia britànica. Al nord sobraven terres. A Barbados no.

I és que Barbados és petit. Molt petit. En un dia, dones la volta a l’illa i et sobra temps per banyar-te a la platja. De fet, encara avui és el país del continent americà amb la densitat de població més alta, amb 654 habitants per quilòmetre quadrat. "Barbados és petita, però és poblada arreu. Sembla un poble dispers enmig d'un jardí, amb vistes precioses miris on miris, amb arbres fruiters, blat de moro i camps d’un verd deliciós", escrivia el pare de la independència dels Estats Units, George Washington, que l’únic cop que va sortir de Nord-amèrica va ser per passar uns mesos aquí, acompanyant el seu germà, que estava malalt i necessitava un clima tropical per curar-se. I poc ha canviat, Barbados. Segueix semblant un gran jardí en què cada minut et trobes algú, ple de casetes escampades al centre de l’illa. La casa on va viure Washington, per cert, es pot visitar, ja que ha quedat intacte al sud de la capital, Bridgetown. Just davant d’un dels hipòdroms més grans del món, ja que les curses de cavalls és una de les grans passions dels bajans, com es coneix la població local, juntament amb el criquet.

La majoria de la població viu a la costa oest, més plàcida, ja que aquesta illa es troba just on es troben les aigües del Carib amb les de l’oceà Atlàntic, motiu pel qual la costa est és salvatge. La gent pot estar banyant-se ben tranquil·la en una platja que sembla una piscina a l’oest, entre tortugues de mar, mentre a la mateixa hora a la costa est ni els surfers més atrevits entren a l’aigua, de picada com està, amb onades gegants. Per aquest motiu, tots els grans hotels i zones turístiques han crescut a la costa oest, que durant la temporada alta s’omple de britànics i nord-americans, i molts d’ells es casen aquí. Els que tenen més diners dormen a l’hotel del camp de golf de Sandy Lane, on sol aparèixer Tiger Woods. A prop hi ha la casa privada de Justin Bieber. Cada Nadal, un munt de famosos arriben a Barbados. I amb ells, els paparazzis.

Però ja poden venir els famosos que vulguin, que la gran estrella de Barbados és, esclar, Rihanna. El febrer del 1988, en una petita casa a pocs metres del cementiri principal de Bridgetown, naixia Robyn Rihanna Fenty. El pare era alcohòlic i prenia cocaïna; la mare carregava amb totes les feines de la casa, cuidava els fills i treballava en una oficina. Semblava una més entre les històries tristes del Carib, on no gaire lluny dels hotels de luxe les drogues i la manca de feines estables trenquen les famílies i provoquen que els joves emigrin. Hi ha més gent amb arrels de Barbados a l’estranger, especialment al Regne Unit i als Estats Units, que dins de l’illa. Però aquella nena que jugava amb estels entre les tombes del cementiri i venia roba de segona mà en un mercat ambulant, just al costat de l'estadi gegant de criquet, volia ser cantant. I tenia la veu, el talent i les ganes de treballar fort. Ara Rihanna viu als Estats Units, convertida en una estrella global, però torna sempre que pot a Barbados, on col·labora amb moltes fundacions per ajudar especialment els nens i les dones maltractades com la seva mare. El carrer on vivia la família ara es diu Rihanna Road. El govern ha instal·lat un cartell informatiu i posa la cara de Rihanna per tot arreu. De fet, és el primer que veus quan arribes a l’aeroport. Rihanna és omnipresent, a Barbados. És l’orgull de l'illa i ja hi ha rutes turístiques per anar a veure els escenaris de la seva vida.

Perquè Barbados, com passa a tot el Carib, és ritme. És música. Amb ritmes en què es barreja el llegat europeu, l’africà, el caribeny i les noves modes dels Estats Units. És calipso, spouge (un ritme local) o hip-hop. Al sud de l’illa, a Oistins, es poden escoltar aquests estils i veure com els joves mouen els malucs cada divendres, quan es fa un mercat de menjar al carrer, amb peix fregit, pastissos de peix, moniato i pastís de macarrons, els plats locals. Mercats que s’omplen de turistes, ja que el turisme s’ha convertit en la gran font d’ingressos d’un país petit que, amb estabilitat i ajudes fiscals a empreses estrangeres, ha aconseguit tenir un dels nivells de vida més alts de la zona. I, en aquest camí, Barbados ha decidit anar allunyant-se del Regne Unit. El 2020 la governadora Sandra Mason va anunciar que Barbados es transformaria en una república. És a dir, malgrat que segueix sent part de la Commonwealth, l'organització de 53 estats independents que, compartint lligams històrics amb el Regne Unit, van renunciar a seguir tenint com a cap d’estat el monarca britànic. A Londres no els acaba de fer gràcia, tot plegat. Potser els van donar la independència, però són gent orgullosa. I veuen com Barbados cada cop depèn menys d’ells, ja que comencen a tornar a jubilar-se a l'illa persones nascudes aquí que han passat tota la vida treballant als Estats Units. O arriben inversions de bajans de segona o tercera generació criats a Nova York o Los Angeles. Rihanna marca el camí, podríem dir.

El passat britànic no deixa de ser això, passat. El gaudeixes passejant pel centre de Bridgetown, tot i que on, fins al 1966, hi havia una estàtua de la reina Victòria ara n'hi ha una del sindicalista Clement Payne. Un passat present en la fal·lera pel criquet, una autèntica religió aquí, en els canons de la zona del Garrison, l’antiga fortalesa militar convertida zona en un lloc ideal per passejar, i en les tombes de les esglésies més velles. Aquells militars i religiosos nascuts a Kent, Essex o Cúmbria que van morir al Carib. El cementiri més bonic, de llarg, és el de la parròquia de Saint John, a la costa est. El temple és a dalt d’un turó i ofereix vistes sobre la costa salvatge, amb l’aigua i el vent convertint pedres en obres d’art abstractes. Darrere hi ha el cementiri, on s’amaga un dels grans misteris de Barbados. La tomba de l'últim descendent dels emperadors bizantins és aquí. A l’altra banda del món. Es tracta de Ferdinand Paleòleg, l'últim membre de la dinastia que va manar a Constantinoble del 1259 al 1453. Ferdinand era fill de Theodore, un assassí a sou italià, de Pesaro, membre d’una branca menor de la família, però l’única que seguia activa el segle XVII. Aquest marxaria a Anglaterra, on va néixer Ferdinand. Algunes famílies semblen marcades per les desgràcies i Ferdinand Paleòleg va patir la guerra civil anglesa. Va prendre partit pels monàrquics en una zona on els republicans es farien forts. Així que va marxar a Barbados, on va fer-se capellà i va morir sense descendència. Aquí, al Carib, acabava la història d’una família tan desgraciada que el 1831 un huracà va remoure les tombes amb tanta força, que el cos de Ferdinand va acabar desenterrat. Va ser així com es va descobrir que, tot i ser oficialment un capellà protestant, s’havia fet enterrat amb el cap mirant cap a l'oest, d'acord amb el costum ortodox oriental.

En sortir del cementiri i girar la vista sobre el mar, uns nens expliquen als turistes, a canvi de quatre monedes, quina és la casa amb un sostre metàl·lic verd on vivia el pare de Rihanna. És omnipresent, Rihanna. A Barbados va acabar la història dels Paleòleg i va començar la de l’imperi de Rihanna.