Ballar al costat d’una estrella

BarcelonaActuen davant de milers, o fins i tot milions, de persones. Sigui en videoclips, tours mundials o programes de televisió, estan per tot arreu. Però a la vegada són invisibles. No coneixem els seus noms ni les seves cares, però la seva feina és imprescindible per aconseguir un acabat perfecte en qualsevol xou de primer ordre. Són els ballarins de fons que acompanyen les estrelles o, tal com es diu en aquest negoci i en anglès, els backup dancers.

El seu esforç i persistència són bàsics a l’hora de perseguir els seus somnis, en un món en què la competència és ferotge i les oportunitats van molt buscades. Com la història que corre entre bambolines, que diu que una ballarina que actuava a la gravació del videoclip Single ladies de la cantant Beyoncé es va lesionar al turmell després d’haver repetit vint-i-cinc vegades la mateixa coreografia. Lluny de rendir-se, va seguir ballant. “Ningú m’impedirà ballar en un vídeo de Beyoncé”, va proclamar.

Però, com són i quina visió de la seva feina tenen els backup dancers? Coneixem de prop tres ballarins que des de fa uns anys lluiten i sobreviuen en aquest món.

Laia Giralt, 23 anys, Londres

Amb tan sols divuit anys aquesta noia de Vilanova i la Geltrú va fer les maletes i va marxar a Londres i Los Angeles per formar-se en les millors escoles de dansa. Des d’aleshores, ha treballat en programes de la televisió britànica com The X Factor, Britain’s got talent i The Voice UK ; gales com la MTV Europe Music Awards i els Brit Awards, i també ha ballat per a artistes com Robbie Williams, Little Mix, French Montana, Zara Larsson i Fleur East.

Giralt reconeix que ballar al costat d’una estrella no és una feina fàcil. “Sempre has d’anar amb compte amb el que dius i el que fas, perquè l’últim que vols és no agradar-los i ser acomiadat”, explica. I, encara que reconeix que cada artista és diferent i que n’hi ha de molt amables i agraïts, assegura que, “com més famosos són, més inaccessibles i més distància mantenen amb els ballarins”. Una de les claus que sempre han de tenir presents és que, com a backup dancers, mai han de ser el focus d’atenció, sinó que simplement han d’acompanyar l’artista. “Al cap i a la fi, el públic ve a veure’l a ell, no a nosaltres”. D’altra banda, Giralt reconeix que el més dur de la seva feina és estar lluny de la seva família i amics. Però també hi ha altres aspectes negatius, com la importància de l’aspecte físic, la preocupació d’haver d’estar sempre en forma i la forta competitivitat que hi ha amb els altres ballarins. “És molt fàcil caure en el joc de l’autocomparació, i això és molt dur per a l’autoestima”, confessa la ballarina, que ha après que en el seu ofici és molt important saber treure’s partit, com aprendre quina roba portar, com maquillar-se i com crear i mantenir bones relacions amb els professionals de la indústria del ball.

Una situació d’alerta permanent a la qual s’afegeix el fet que, per regla general, els ballarins són autònoms i solen tenir feines esporàdiques que mai se sap quan sortiran. Tot i això, la ballarina confessa que l’adrenalina que s’apodera del seu cos quan puja dalt de l’escenari, gaudint del ball i sentint els crits i aplaudiments del públic, compensa tota la resta. En els pròxims mesos, el seu camí deixarà enrere Londres i seguirà els passos cap a Los Angeles. Una manera d’estar encara més a prop i de poder ballar amb els millors artistes i treballar amb els coreògrafs més reconeguts: “Al final, si somies prou i lluites pels teus somnis, es poden fer

Marc Montojo, 26 anys, París

Format en hip-hop en una escola de Girona des dels dotze anys, als divuit va començar a viatjar als Estats Units per aprendre més tècniques de ball. En aquesta mateixa època va provar sort en un càsting per al musical Hoy no me puedo levantar i el van agafar. Un èxit que va enllaçar amb 40. El musical. A partir d’aquí, la seva carrera l’ha portat a ballar en diversos programes de màxima audiència de França i fins i tot de Geòrgia. També ha tingut l’oportunitat de treballar amb grans artistes francesos i d’altres d’àmbit més internacional, com Mika, Will.i.am, Adam Lambert, Zara Larsson, Kungs i David Guetta. Actualment resideix a París, on compagina la seva feina de backup dancer amb la de professor a l’escola LAX Studio.

“El més esgotador de tot és anar de gira. De fet, en general viatjo tant que crec que ja no sé ni el que és la sensació de tenir una casa”, assegura Montojo. Tot i això, reconeix que ni la dificultat de la feina, ni les llargues hores d’entrenament ni els viatges se li fan tan durs com el fet de trobar a faltar la família i els amics. Com a compensació, assegura que el més gratificant és quan s’ajunta un bon equip amb qui sigui màgic compartir l’escenari.

D’altra banda, també agraeix quan de vegades a les coreografies hi ha petits moments per deixar lluir els backup dancers. “De vegades hi ha persones que recorden un xou més aviat pel que passa al voltant de l’artista”, explica el ballarí, que creu que si hi ha un bon equip de ball, coreografia i direcció artística, es poden crear actuacions originals més enllà de la presència de l’artista principal. Si hagués de fer alguna recomanació a algú que vol iniciar-se com a backup dancer, Montojo li recomanaria que es prepari no només físicament, sinó també mentalment: “El més difícil és tenir el no com a resposta i que et jutgin pel producte que ets”. També recomana ser capaç d’aguantar la cruesa d’un món molt dur on se sap que molta gent pot fer la mateixa feina: “Ningú és imprescindible”.

Josh Huerta, 24 anys, Madrid

Des que aquest jove madrileny va començar a ballar als quinze anys, els seus peus ja no han parat. Una passió que l’ha dut a treballar per a artistes com Maluma, Abraham Mateo i Carlos Baute. També ha format part del musical Hoy no me puedo levantar i ha estat al conjunt de les dues últimes edicions de La Voz. Actualment se’l pot veure ballar als xous de Luis Fonsi i forma part de les coreografies del programa Tu cara me suena. “La nostra feina és fer més visibles i espectaculars les posades en escena de l’artista principal”, resumeix el ballarí, que considera que sol tenir molt bona relació amb els artistes amb qui actua. “Normalment treballem molt directament amb el coreògraf i fins i tot hi ha vegades que no veiem l’artista fins al mateix dia de l’actuació”, confessa.

Per a Huerta, el més dur d’aquesta carrera de fons és el temps i la constància. “És un esforç físic i mental que requereix molta paciència i treballar de valent”, explica el ballarí, que fa moltes hores d’entrenament setmanals per potenciar la creativitat, la memòria i la resistència. “No sabria comptar les hores que entreno, però només sé que, si et vols dedicar a això, t’hi has de posar de veritat”, resumeix. Tot i l’ego i la competitivitat que es respira en aquest món, Huerta creu que també és una carrera molt enriquidora i que sempre li aporta una recompensa. “Tan sols el fet de veure com el que un dia va començar sent un hobbie ara és la meva professió, ja em compensa, igual que recordar totes les experiències i els viatges que he pogut viure gràcies al ball”, conclou.