Una lligadura emmirallada en un tricorni, en un mocador popular, en una mantellina eivissenca, en un turbant indi, en els pètals d’una flor... Balenciaga era un mag per reinterpretar el folklore i portar-lo al seu terreny, auster i sofisticat al mateix temps. Tot i la seva predilecció pel negre, no renunciava al color –de fet, deia que s’havia de ser un científic per saber-lo escollir bé– ni tampoc a tècniques artesanals com el macramé o la palla trenada, ni a teixits luxosos com el vellut o d’altres tan exòtics com el pèl de mico o la pell de visó. També estava obsessionat amb la projecció frontal i posterior de les lligadures, per això en l’exposició algunes es poden observar des de diferents angles. En unes taules-vitrina també es mostren algunes de les caixes on es guardaven els barrets, etiquetes, un parell de factures (una clienta va arribar a pagar 1.500 pessetes per un barret, que era tota una fortuna per a aquella època) i també guarniments de luxe, com plomes tintades i flors de seda.
Balenciaga: un mestre en coronar els vestits
El Museu del Disseny inaugura la primera exposició de barrets del dissenyador basc
Barcelona“El barret és una qüestió d’equilibri arquitectònic: corona l’edifici del vestit”. Aquestes paraules de Cristóbal Balenciaga no poden resumir millor la importància que el dissenyador basc donava al barret, una peça d’alta costura que dissenyava exclusivament per arrodonir un look. Per a ell, un barret no era un simple accessori, anava molt més enllà: era un tot on es podien concentrar les tècniques artesanals més virtuoses, els materials més exquisits i la inspiració més mundana o més exòtica. Un barret de Balenciaga també tenia una doble funció: una de mirada curta, que jugava a emmarcar la cara i envoltar-la de misteri, i una altra de mirada llarga, de veure com es dibuixava –de cap a peus– la silueta femenina. Un barret era l’essència del plaer, la bellesa i l’equilibri: era el punt sobre la i que va dir Yves Saint Laurent; era el"menys és més" de Mies van der Rohe, potser perquè un barret és la fusió perfecta entre moda i arquitectura.
Tot això i molt més es condensa a Balenciaga. L’elegància del barret, l’exposició que aquest dijous s'inaugura al Museu del Disseny de Barcelona en col·laboració amb el Museo Cristóbal Balenciaga de Getaria i que es pot visitar fins a la tardor. Un projecte cuinat a foc lent i en temps de pandèmia pels dos comissaris –Sílvia Ventosa i Igor Uria– i que també es presenta com la primera exhibició internacional dedicada als barrets de Balenciaga (a la mítica Balenciaga: Shaping Fashion del Victoria and Albert Museum de Londres del 2017 només se’n mostraven una vintena). Aquí, en canvi, s’han seleccionat 87 peces –més una desena de total looks d’acompanyament– que declinen el savoir faire del mestre basc des del prestigi, la tradició, l’exuberància, l’elegància i el minimalisme. A més a més, la mise-en-scène no tan sols no renuncia a la contemporaneïtat, sinó que al mateix temps ret homenatge a com Balenciaga concebia un saló de moda: un espai subtil, auster i elegant on el que havia de destacar eren les seves creacions.
Els salons de moda eren on els dissenyadors rebien les seves clientes, els mostraven els models d’alta costura i elles feien les seves comandes. Quan el 1937 Balenciaga va inaugurar el seu saló parisenc ja feia vint anys que treballava a l’estat espanyol amb un primer establiment a Sant Sebastià (1917), un segon a Madrid (1933) i un tercer a Barcelona (1935), concretament al carrer Santa Teresa del barri de Gràcia. Aquests rebien la denominació comercial d’Eisa (una picada d’ull al seu cognom matern, Eizaguirre), però funcionaven igual que la sucursal parisenca. De fet, instal·lar-se a la capital francesa va proporcionar a Balenciaga –ja amb 40 anys complerts– un èxit fulgurant que va anar in crescendo gràcies al caixet de les seves clientes: des d’actrius de Hollywood com Ava Gardner fins a socialités i icones fashion com Mona Bismarck i Gloria Guinness.
El dissenyador basc també va tenir molt suport de la premsa especialitzada, especialment de Diana Vreeland, que des del 1937 fins al 1962 va ser editora de moda de la revista Harper’s Bazaar, per després saltar a Vogue i, finalment, convertir-se en la comissària del The Costume Institute del MET de Nova York. ¿Endevineu a qui va dedicar la seva primera exposició de moda? A Balenciaga, el 1973, just un any després de la mort del modista. “Una mai sabia què anava a veure en una presentació de Balenciaga. Et desmaiaves. Era possible explotar i morir”, va deixar escrit a D.V. (Editorial Superflua, 2020), les irreverents memòries que Vreeland va escriure el 1984 i on es declarava gran admiradora del modista. I tenia tota la raó, Balenciaga era imprevisible: jugava magistralment amb els volums i sabia com treure el màxim partit tant als colors com a les fibres artificials que permetien crear formes mai vistes fins llavors. Aquell codi d’atemporalitat i elegància també el va traslladar a les lligadures, és a dir, a qualsevol peça que serveix per cobrir el cap ja siguin pameles, casquets, pillbox, turbants o pastilles com es veu a l’exposició del Museu del Disseny, que a l’octubre viatjarà cap a Getaria.
L’onada de joventut que va arrasar la dècada dels anys seixanta i la inevitable sensació que els temps canviaven van fer que Balenciaga prengués una decisió dràstica: el 1968 va tancar els salons i va retirar-se. Un cop molt fort per a les seves clientes fidels –aquelles a qui certa premsa espanyola anomenava les “Balenciagas”– i també per a les més famoses. Així ho explicava Vreeland a les seves memòries sobre una d’aquestes clientes vip: “Mona Bismarck no va sortir de la seva habitació en tres dies. Vull dir, es va quedar completament... Vull dir, era la fi d’una certa part de la seva vida!” De la vida de Bismarck i també la de centenars de dones que durant dècades havien confiat ja no el seu armari sinó la seva essència a Balenciaga. Ell era l’home que amb una lligadura havia aconseguit definir una postura, aquella línia perpendicular que, segons la ballarina Marta Graham, connectava el cel i la terra.
Fa uns anys van convidar l’arquitecta Carme Pinós a impartir una conferència sobre habitatge. I va començar parlant dels barrets de Balenciaga. “La primera protecció artificial de l’ésser humà és el vestit; la segona, la vivenda. Jo sempre he vist una similitud entre ambdues disciplines, potser perquè de jove també vaig estudiar patronatge i confecció”, explica des del seu estudi de Barcelona. Quan parla de vestit, també inclou els barrets. “També són una protecció i els de Balenciaga m’interessen perquè són molt espaials, molt arquitectònics, molt escultòrics; i perquè el barret és fàcil d’entendre com una peça unitària. M’impressiona la seva claredat de pensament. Sempre dic que m’agradaria que la meva arquitectura fos l’equivalent als patrons de Balenciaga, per aquest pensament rodó des de l’inici: ni li sobra res ni tampoc cal afegir-li”, afirma.
Pinós interromp la conversa i va a buscar una cosa. “Això és un patró d’un vestit de Balenciaga, me’l van donar a Londres quan vaig anar a veure l’exposició Shaping Fashion. És un quadrat que es converteix en un vestit. Mira!”, exclama. Tan senzill com genial. “L’arquitectura ha d’estar per damunt de modes i tendències, ha d’explicar la contemporaneïtat, l’expressió d’un pensament. I la indumentària també. Per això també soc fan de Coco Chanel i Yves Saint Laurent, perquè van pensar en la dona i en com alliberar-la”, conclou l’arquitecta, amb projectes en marxa en diversos països i molt feliç amb la retrospectiva que el Museo ICO de Madrid li va dedicar aquesta primavera.