Avis ‘horribilis’

BarcelonaEls avis són aquelles persones que donen Nocilla d’amagat als seus nets, cosa que els pares i mares descobreixen quan la criatura es passa tota la nit vomitant a casa seva i no a casa dels avis. Potser per això em costa imaginar-me Donald Trump sent avi, i això que ja té vuit nets i un que està en camí, tal com hem sabut aquesta setmana. En imaginar-me el senyor Cap-de-niu-de-cigonya fent d’avi el que em ve al cap és més aviat el contrari. És a dir, ell robant la Nocilla al net, que no es pot defensar i que, com a molt, plorarà una estona als braços d’alguna mainadera estrangera que Trump deportaria si no fos perquè realment prefereix explotar-la.

De fet, la predilecció del magnat per l’abús de poder fa que l’imagini obligant els nens lligats dins del Maxi-Cosi -¿que no pugui entendre per a què serveix aquest giny m’inhabilita per ser pare?- a mirar partits de futbol americà mentre els petits xisclen perquè volen veure els dibuixos de la Peppa Pig. Però esclar, pensar que un nen pugui tenir una experiència bonica mirant la Peppa Pig amb Trump al costat és ser poc realista. En veure els dibuixos segur que l’avi Trump aprofitaria l’ocasió per explicar a la seva incorrupta descendència com es fan les hamburgueses, sense cap pietat per l’afecte que les criatures puguin sentir per la porcina animada. O sigui que potser el millor que els pot passar és que es quedin plorant dins el Maxi-Cosi daurat que Melania els deu haver comprat. A joc amb les làmpares, que a ella no se li escapen mai les coses importants.

I parlant de Melania: ¿no creuen que deu ser també una mica perillosa com a iaiastra? Jo si fos fill de Trump no em quedaria tranquil deixant-li els nens. Patiria per si se’ls deixa a la perruqueria o en una clínica després d’una sessió de bòtox. Ja me la imagino sortint esperitada cap al quiosc a comprar-se la People mentre algun petit Trump -quin oxímoron, eh?- es queda a la perruqueria envoltat d’un núvol de laca que li deixa la cara com si fos d’estucat venecià. Tampoc la veig fent-ho millor a casa, on no es pot descartar que robés la crema hidratant dels nadons per a ella.

Però hom podria pensar que els dos junts podrien fer un paper millor. Per allò que diuen que el que no veu un ho veu l’altre. Però hem de pensar que allí tot és al revés. Quan el bo del Donald i la Melania estan junts sempre juguen a fer que ell no l’enxampi amb cara de trista mirant-la de forma sobtada. I esclar, mentre ells s’entretenen amb el seu joc de submissió, segur que els pobres nets no podrien rebre les atencions necessàries. Tant és així, que la seva última esperança seria el Barron, el fill que tenen a mitges el president dels EUA i l’exmodel. Però tothom que coneix aquest Froilà sap que això no seria un horitzó desitjable.

La família Trump: la nissaga daurada a la Casa BlancaO sigui que, en conclusió, aquell tuit que feia Trump dient que estava “molt content i orgullós” de tenir un net -per què orgullós, si no el coneix? O vol dir orgullós del seu fill? Que no el creia capaç de reproduir-se?- no s’ha de llegir com si l’hagués escrit un avi normal. No es pensin que té gaires ganes d’anar a buscar-lo a l’escola amb l’Air Force One mentre els seus pares treballen, està content perquè per fi tindrà una excusa per poder no fer-los cas. Recordin la campanya: “ America first! ” Potser amb els nets serà amb els únics que complirà al 100% el programa electoral.

Però no només hi ha mals avis als EUA. En el nostre star system -que a falta de revistes roses catalanes és judicial- també en tenim alguns exemples. Si en el cas de Trump sabem que els nets homes el primer que aprendrien a dir és “grab them by the pussy”, amb Fèlix Millet potser aprendrien que el fet que els pares t’ho paguin tot de petit es pot perpetuar a través d’alguna institució pública...

Però el més preocupant en relació al Millet avi per a mi és el testimoni davant del jutge de Laila Millet, la seva filla castellanoparlant, que va lamentar que per culpa de l’escàndol mediàtic -al moral no s’hi va referir...- que suposa el cas Palau, la seva família s’ha hagut de dispersar. “Els meus fills estan creixent sense avis i això és molt dur”, deia l’exiliada als EUA en el judici televisat.

I jo em pregunto, si t’assabentes per la premsa que el teu pare pot haver comès totes les faltes que se li imputen a Millet i que, fins i tot, és capaç d’utilitzar en benefici propi el teu casament, quin problema hi ha que els teus fills no el coneguin? És a dir, si realment no sabies res i t’han estafat -tal com defensava la nova infanta d’Espanya-, per què vols que els teus fills coneguin el seu avi? Perquè no t’importa gens el que ell ha fet a tothom? Perquè no t’importa gens el que t’ha fet a tu? O perquè en general no t’importa l’exemple que pot donar als teus fills? Potser no ho consideres tan greu? No sé quin supòsit m’espanta més. Com va dir la seva germana Clara, em quedo “gelat”.

I per acabar, un exemple positiu. Llegia aquesta setmana a Twitter que ni els Rockefeller arriben a final de mes. I així li ha passat a David Rockefeller, però no per pobre, sinó per vell. El magnat -3.300 milions de dòlars de patrimoni segons Forbes - ha mort als 101 anys després d’una vida dedicada als negocis i també a la filantropia.

Només al MoMA de Nova York, al llarg de la seva vida, hi va destinar 150 milions de dòlars. I és que al contrari que Millet, Rockefeller serà recordat per donar a les institucions. En alguns casos, en favor del medi ambient, cosa rellevant si tenim en compte que era el net del fundador de Standard Oil. Sense voler defensar més del compte els milionaris, a qui els sobren mecanismes d’autobombo, crec que cal aplaudir-los quan són justos. ¿És infinitament més fàcil donar quan tens molt? Rotundament sí. Però n’hi ha que no fan ni això. En temps de lladronici, veure gent que segueix donant em commou i m’admira a parts iguals.