"Els que asseguren que Catalunya no és glamurosa no coneixen Núria Feliu"

BarcelonaNavegant per les xarxes, Ofèlia Carbonell (Premià de Mar, 1994) va topar amb alguns vídeos de la comunitat expatriada nord-americana a Barcelona en què dones d'edats diverses comentaven que s'havien hagut de treure les pestanyes postisses o que ja no s'injectaven bòtox per no quedar tan estranyes entre les altres mares de l'escola. "Hi ha una manera de fer de poc esforç, per dir-ho d'alguna manera, que és diferent de l'estil parisenc", deien alguns dels comentaris de les publicacions sobre la cosmètica nostrada. Hi ha un cànon de bellesa específicament català en l’era de les xarxes i la globalització? Ha existit mai? Aquestes qüestions i altres són les que es planteja Carbonell a Les catalanes no es pinten (Pòrtic), una recerca autoficcionada sobre la bellesa que acaba d'arribar a les llibreries.

"Al final, a Catalunya hi ha de tot, com a tot arreu. Però crec que no és una cosa que parlem tant entre nosaltres com els anglosaxons, per exemple, que tenen discursos sociològics i culturals relacionats amb el tema de la cosmètica –assegura la comunicadora cultural–. Crec que en aquest tema ens cohibim perquè potser no li sabem donar un pes cultural tan important com en altres aspectes. Suposo que ve d'una necessitat de prioritzar les coses més inqüestionables, com l'art o la literatura". Arran del que deien usuàries i influencers de les catalanes a les xarxes, Carbonell va començar a reflexionar sobre com eren els interessos romàntics de les pel·lícules, les sèries i els anuncis catalans i, paral·lelament, va investigar què passava abans de la guerra i la dictadura.

De 'La ben plantada' a Rosalía

L'any 1911 Eugeni d'Ors descrivia l'ideal de la dona catalana a les glosses de La ben plantada. "D'Ors retrata una dona que escull la moda més elegant, discreta i sàvia, que no té una bellesa terrible sinó familiar. Fuig de l'exageració naturista del Modernisme, i busca en una estètica mediterrània trobar uns valors específicament catalans, hereus d'un passat mític i desitjable que ha de servir d'exemple per al temps que vindrà", recull Carbonell. Segons la comunicadora, una visió no gaire allunyada del que ens trobarem cent anys després de la mà del grup Manel, que canta el retorn de l'amor amb Teresa Rampell. Publicada l'any 2013, la cançó reprodueix el valor de la senzillesa i la discreció: "No ho admetràs però et veus a l'ascensor i et trobes guapa", ressona la lletra del single del tercer àlbum de la banda. "Encara que lluny de la Renaixença o el Noucentisme, la dècada del 2010 al 2020 és un moment cultural de renovació i recerca de la pròpia identitat, també des de la diferència –reflexiona Carbonell–. En les dones hi continuem buscant muses, exemples i símbols, ja sigui en una cançó de Manel, en l'anunci d'estiu d'Estrella Damm o en l'actriu que escollim com a it girl".

Tanmateix, si bé els adjectius discretes i modestes s'han atribuït des de fa temps a les dones catalanes, elles també s'han reivindicat properes a la moda i a la cosmètica. "Els discursos que asseguren que Catalunya no és glamurosa no coneixen personalitats com la de Núria Feliu o Guillermina Motta, que tenen actuacions a TV3 emulant estilismes televisius dels Estats Units", exemplifica Carbonell. De fet, tal com analitza a Les catalanes no es pinten, més enllà dels versos escrits per homes, va existir un interès de la dona catalana per la cosmètica i la moda del moment.

Des del segle XIX hi ha publicacions franceses traduïdes al català sobre cosmètica i cura dels cabells. L'any 1925 s'edita La Dona Catalana, amb el subtítol de Revista de Modes i Llar, que fins a l'any 1938 ofereix seccions de patronatge per imitar les estrelles de cinema i amb consells de maquillatge i perruqueria. "La idea de bellesa de la meva àvia és radicalment diferent de la de la meva mare, i la de la meva mare serà inevitablement diferent de la meva. La nostra identitat, no només com a dones sinó com a dones d’un indret i d’un moment concrets, marca la nostra aproximació a la bellesa", explica.

Preguntada pels cànons de bellesa catalans, Carbonell defensa que durant els últims deu anys n'ha existit un ventall molt ampli, amb “noves estrelles” que poden presentar estètiques ben diferents. Al llibre cita noms com el de Rosalía, Bad Gyal Julieta i Júlia Colom. "Rosalía té aquest punt alternatiu i altres artistes més joves com Maria Hein, per exemple, exploren estilismes que remeten a la natura i al punt místic. Nimfes i dones d'aigua, que en el fons també sorgeixen de l'imaginari català".

El maquillatge no parla català

Carbonell assegura que hi ha hagut moments de la seva vida en què no he sabut parlar de maquillatge en llengua catalana. Les empreses més exitoses del sector no fan servir el català per etiquetar els seus productes, ni tan sols com a part de la caracterització de la identitat de la marca. "La reivindicació de la llengua que caracteritza de manera tan transversal tota forma de catalanisme ha deixat al marge algunes esferes. Una és aquesta concepció de la bellesa". Skincare, eyeliner, lipstick... Per què el maquillatge no parla català? Segons la comunicadora, des del punt de vista del conservadorisme la cosmètica, la moda i la bellesa pertanyen a un món femení i, per tant, són afers superficials i de poc valor per representar cap cultura. I des de les esquerres, perquè consideren que aquestes mateixes expressions formen part d'una història misògina, i en molts aspectes encara participen en l'opressió de les dones. "Totes dues visions consideren la dimensió estètica una cosa privada, i que, per tant, no necessita paraules", diu.

A Les catalanes no es pinten, Ofèlia Carbonell també reflexiona sobre un seguit de capítols personals de la seva infància i joventut per adonar-se amb els anys de la importància que ha conferit a certs temes que amb el temps "s'han anat difuminant". "L'adolescència et convida a voler diferenciar-te. Jo vaig començar a rebutjar tota aquesta feminitat perquè alhora suposo que és quan començo a prendre consciència de les coses dolentes de la imatge de la princesa Disney que de petita m'agradava. I començo a tenir els primers xocs de micromasclismes i masclisme –recorda–. És un moment complicat perquè pateixes molt per com et perceben".