Asexuals i arromàntics: estimar trencant estereotips

Barcelona“Quina existència més trista” o “A veure si et passa” són els comentaris discriminatoris que acostumen a rebre les persones asexuals quan surten de l’armari en una societat en què el sexe té un paper fonamental. No senten atracció sexual cap als altres, però no per això han de tenir una vida menys plena. Cada cop més organitzats des que el 2001 es va fundar l’associació internacional AVEN i amb la creació de l’Associació Catalana d’Asexuals (ACA) el 2017, reivindiquen visibilitat i més estudis sobre una orientació que creix entre els joves, més oberts a trencar amb el binarisme. Segons una enquesta del 2016 feta als Estats Units, el 4% dels participants d’entre 18 i 35 anys no senten atracció sexual i l’1% dels britànics es confessen asexuals, segons el decisiu estudi d’Anthony Bogaert del 2004, que extrapolat al món voldria dir 70 milions de persones.

Esclar que sense informació no és fàcil identificar-se. “Quan ets gai ho dius i ja està, però jo per dir-te que soc asexual t’he de fer una xerrada”, explica el Robert, de 20 anys. Com el personatge de la sèrie BoJack Horseman Todd Chávez -una de les poques representacions de la asexualitat en l’audiovisual-, va dubtar de si era homosexual i va arribar a pensar que “podria no ser res”, que la seva orientació no existia. Fins que a poc a poc a través de les xarxes va anar sabent-ne més.Les persones asexuals no senten atracció sexual però poden sentir altres tipus d’atracció, i també tenir libido i desig no dirigits cap a una altra persona. És per això que poden gaudir de la masturbació i fins i tot de les relacions sexuals, explica.

“No odiem el sexe”

L’aparició de la model de llenceria britànica Yasmin Benoit en revistes com Vogue ha començat a esquerdar els estereotips que els envolten. Benoit va engegar la campanya de visibilització de la asexualitat Així són els asexuals per posar en evidència que no responen a un mateix model. És a dir, que ni són freds emocionalment, ni tenen un problema físic o hormonal, ni estan enfadats amb la societat ni tenen un trauma infantil. La imatge d’un asexual amb aversió al sexe també és un estereotip. “No odiem el sexe”, etziba l’Andrea, de 28 anys, en un dels seus vídeos a YouTube en què explica que l’antisexualitat (el rebuig al sexe) és només una possibilitat dins de la comunitat. Per a ella les etiquetes han sigut importants per trobar el seu lloc. “Sense l’etiqueta no tindria la paraula per identificar-me”, explica.

Ells ho han descobert a la vintena, però el Pablo, de 43 anys, col·laborador de l’ACA, va pensar que tenia una malaltia fins que va fer 30 anys. Fins al 2013 la asexualitat era considerada un “trastorn hipoactiu del desig”. Llavors l’Associació de Psiquiatria Americana, una autoritat en aquest àmbit, va publicar que la falta d’atracció sexual de per vida no es consideraria una patologia en cas que “s’expliqués millor per una autoidentificació de la persona com a asexual”. “Què passa si el pacient no ho sap?”, es pregunta l’Andrea, que demana una despatologització real.

La consulta de la por

Tant ella com el Robert han tingut experiències negatives amb el psicòleg. “Em va dir que m’havia de passar. Pot ser perillós dir-li a algú que practiqui el sexe sense tenir-ne ganes. Pots participar en la teva pròpia violació”, diu el Robert, molt crític amb la seva experiència amb psicòlegs. Ell admet haver viscut moments de confusió que ha superat gràcies a l’acompanyament d’altres persones que viuen el mateix, amb moltes de les quals manté contacte a través de les xarxes. És conscient, però, que a internet només hi ha la gent jove d’una determinada classe social, i que cal més visibilitat, sobretot des del col·lectiu LGBTIQA+, en què moltes vegades no s’inclou la A d’asexualitat. “Tenim molt a aportar en la desconstrucció de la normativitat, que inclou l’heterosexualitat i també l’atracció sexual recíproca”, diu.

Des que la psicòloga i sexòloga Elena Crespi va sentir a parlar de la asexualitat, aquesta és una opció que sempre posa sobre la taula a la consulta. Crespi, que assegura que ens queda molt per aprendre sobre el tema, considera que s’ha de diferenciar entre l’orientació sexual i no tenir ganes de mantenir relacions, sobre tot en les dones, que carreguen “el pes de l’educació patriarcal que no ha tingut gens en compte el plaer femení”, diu. No és fàcil discernir-ho en una societat en què se’ns imposa “ser cisgèneres, heterosexuals, monògams i hipersexualitzats”, explica, i amb “una visió reduccionista i coitocentrista del sexe, que no té en compte com funcionen els cossos més enllà dels genitals i amb una educació sexual que no és saludable”, diu. Crespi creu que “hi ha moltes coses que són sexualitat i que no les vivim com a tal, com poden ser la masturbació o els enamoraments més platònics”, diu, i afegeix: “Si haguéssim nascut en una societat que no ens hagués capat tant viuríem de manera natural altres opcions”.

Les imposicions normatives són “barreres que posen més difícil viure la sexualitat amb llibertat”, diu el Pablo, col·laborador de l’ACA, però alerta que relacionar l’orientació amb l’entorn suposa un prejudici. La asexualitat, com qualsevol altra orientació, no és temporal ni es tria i, per tant, entendre-la com una reacció seria negar-la, “buscar-li una excusa a la realitat”.

A més d’asexual, ell s’identifica com a arromàntic -també ho fan el Robert i l’Andrea-, és a dir, que no sent atracció romàntica, però considera que són dos fets independents l’un de l’altre. “Com a asexuals potser ens és més fàcil reconèixer-ho i posar-hi nom”, explica, però “tots tenim al cap parelles en què una part és menys romàntica que l’altra”.

No és el cas de la Clara, de 23 anys, que és romàntica i asexual. Després d’investigar sobre el romanticisme i qüestionar-se els patrons imposats des d’una anàlisi feminista, ha identificat que té “sensacions físiques” cap a les persones que l’atrauen i “pensaments de voler estar amb elles”. Altres conceptes com “les papallones a la panxa” o l’enamorament també s’associen amb l’atracció romàntica. Ella li ha explicat la situació a la seva parella des d’un principi perquè creu que pot ser un condicionant. “Hi ha relacions en què no hi ha sexe i cap problema, i d’altres en què només pot ser amistat”, comenta. Mentre per a molta gent el sexe està implícit en la parella, per a ella no és així i en canvi una condició necessària és, per exemple, “veure pel·lícules juntes”.

I l’arromanticisme?

Si ja falta informació sobre la asexualitat, l’arromanticisme està als llimbs de Google. Només amb l’associació internacional AUREA al darrere, que defineix l’arromanticisme com l’orientació que recull “des d’atraccions no romàntiques fins a atraccions romàntiques no normatives”, encara se’ls ha complicat més identificar-se. “Em va costar acceptar-ho perquè hi ha molta més fixació amb la parella que amb el sexe”, diu l’Andrea, que explica que l’estigma social va fer que es qüestionés: “¿I si no puc tenir cap classe de sentiments?” Però “a la vida hi ha més coses per fer i per sentir”, diu, i apunta que “la vida no és més trista i incompleta així, hi ha més aspectes”.

Els arromàntics tenen relacions d’amistat i familiars molt intenses, que són sovint secundàries en la nostra societat. “Això pot arribar a ser molt solitari perquè els amics i amigues prioritzen les relacions de parella i és difícil trobar algú per conviure-hi”, denuncia l’Andrea. “Esclar que podem estimar”, es defensa el Robert, que explica que els arromàntics tenen molts interessos intel·lectuals i afectius i reivindica desjerarquitzar el verb estimar, que recull tants significats com persones: “Sembla que estimar de veritat sigui el romanticisme, la resta és estimar entre cometes” , lamenta.